ANIMA MUNDI

Biblioteca Ernest Lluch de Girona, les prestatgeries se’m presenten com diminutes autopistes al meu davant. Com un nen perdut en un laberint passejo a la recerca d’una nova novel.la. No hi ha res pitjor que un lector desencisat. Els autors em van assaltant, per reclamar la meva atenció. Tot d’una la distingeixo Susanna Tamaro, no puc resistir la temptació d’aturar-me. Fa anys amb “Ves on et porti el cor” vaig descobrir una escriptora amb un domini poc comú per a descriure els sentiments amb precisió, emprant un vocabulari ric i curós. M’enduc una novel•la de poc gruix, fàcil de llegir, potser la por al retrobament. La lectura és àgil, quan arribo al final, llegint la contraportada, la referència a “Anima Mundi” no em passa desapercebuda, Federico Fellini l’elogiava dient : “M’ha donat l’alegria de commoure’m sense avergonyir-me”. Com pot ser, recordo haver-la començat a llegir fa vint anys i vaig desistir. Ni un minut a perdre, m’adreço al despatx de casa, la llibreria color noguer que ocupa un lloc predominant a l’estança allotja de forma ordenada la meva discreta col•lecció. Malgrat les mudances els llibres m’han seguit a cada canvi de casa. Ja la veig, les pàgines han perdut la blancor dels llibre nous i diferents punts de llibre em recorden les meves controvertides trobades amb ell. Vaig assaborint la seva lectura, pausada, recollida, silenciosa. La Susanna Tamaro posa en escena en Walter, un noiet que ens situa a casa els seus pares a una edat primerenca i en el seu trajecte vital l’autora segueix el camí de les seves emocions. Descriu les cares més ocultes de les relacions parterno-filials. En Walter decebut pel tracte que rep dels seus pares inicia la seva singladura en solitari. En aquest deambular troba l’Andrea, amb el que compartirà una etapa decisiva de la seva vida i que després desapareixerà encara que el seu record és manté al llarg de tota la història. La impotència, la ràbia, el trobar-se perdut, la supèrbia, el desconsol, són molts dels sentiments d’en Walter que es van mostrant pàgina a pàgina. Una lluita per sobreviure emocionalment amb unes circumstàncies totalment adverses. S’han d’estimar els pares que no atenen als seus fills, que no els respecten? Pel protagonista els pares ens hem de guanyar l’estimació dels fills, res és gratuït, res és innat. Penso que té raó en el títol de pares no tot és permès. Aquest desencontra d’en Walter amb els seus progenitors, el menen a una lluita personal interna on la manca d’eines marcaran de forma crucial tot el seu recorregut. Un viatge trasbalsador, colpidor per la seva cruesa, però necessari per trobar respostes, una raó, un camí. Al final l’autora fa un acabament rodó, sublim. En Walter de després d’anar donant tombs troba el seu lloc, tot agafa cos, tot pren un sentit.