ELS DESPERTARS

Avui, he despertat les nenes una mica més d’hora que de costum. Volia fer-ho sense presses. La C., és una nina de nou anys, cabells terrossos i uns ulls color mel lleugerament entristits. Entre els llençols es mou la pell blanca que muda de color amb els primers rajos de sol de l’estiu. Font incansable de carícies, necessita els petons com el pa que menja per funcionar. Ahir al capvespre, entre jocs i rialles explicava que no li donava prou menjar. Se’m va ocorre que avui la desvetllaria d’una manera molt particular.
M’he acostat a ella que encara es respirava l’escalfor del seu cos. L’olor de flors del sabó del bany de la nit. Els petons li han envaït el coll, el rostre adormit, els ulls encara clucs, els cabells esvalotats sobre el coixí. M’ha esguardat sense acabar de voltar-se, mandrosa, dient encara és fosc mama. Mentre s’acabava d’espavilar, he repetit el mateix amb la seva germana. La T. és un bombonet de cafè amb llet de set anys. S’ha començat a recargolar com una bestioleta rendida davant del seu depredador. Ha obert uns ulls enormes color atzabeja, que s’ho mengen tot i ha dit encara és fosc mama.
Del menjador arribava una música encomanadissa, només sentir les primeres notes venia cantera. La mandra ha marxat escales avall, i hem decidit seguir una coreografia improvisada. Cada compàs una peça de roba. En un tres i no res, les tres ben abillades a punt de solfa, ballant al bany. La Caterina més activa, com una gran actriu dirigia l’escena, la Teresa més vergonyosa s’escapolia com un ratolí i jo, traient-les a ballar a les dues. Ha estat fantàstic.