EL MEU AVI

Fa uns dies que dins del meu vocabulari, ha tornat a sortir el nom de la ciutat de Figueres, el lloc on va néixer la meva mare i que em va acollir els estius durant tants anys quan jo era petita, per casualitats del destí se'm tornava a fer present. I en aquest retorn a la meva infantesa i a aquesta ciutat, la figura del meu avi ha tornat amb força. El meu avi llevat per nosaltres, per tothom era el Sr. Serra i si sens dubte era tot un senyor. Sovint el pas del temps fa que el rostres dels que hem estimat es desdibuixin com la gota que dilueix els colors de l’acuarel.la. Jo malgrat els anys que han passat el tinc ben present. Un home alt, molt prim, nas pronunciat i espigat. Uns ulls petits de color café emmarcats per unes espesses celles que amb el griso començaven a anunciar la seva avançada edat. Exquisidament elegant, abillat amb vestit jaqueta, armilla, un barret que li cobria la clepsa i el seu bastó. Estiu i hivern sempre inalterable, mai una peça fora de lloc. Recordo que en arribar el bon temps i aquell sol imponent ens ofegava a tots, quan jo li preguntava si tenia calor, ell responia "el que treu el fred, treu la calor" i es posava a riure. A hores petites quan tots encara dormíem, ell es llevava, aprofitava la quietud per esmorzar i llegir el diari. Com a bon gourmet gaudia descobrint-nos els racons culinaris de la comarca i no hi havia restaurant per petit que fos o amagat que estigués que no conegués. I aquell home que semblava sortit d'una novel.la del segle passat, a casa era un home proper, divertit, instruït, un gran conversador, que tenies la impressió que havia fet un munt de carreres per què coneixia de tot. I ens deixava a tots bocabadats quan escoltàvem les seves històries de llocs on havia estat, de gent que havia conegut. Però el meu avi com la majoria d'homes d'aquell temps era també un home de costums, i com a bon figuerenc que no li traiessin el cafè, la copa de conyac, el cigarro i la partida al casino, després de dinar. De fet crec que ho va fer pràcticament fins l'últim dia. Si, per què ell va marxar a una edat molt avançada, en contra dels pronòstics que fan als fumadors. Però suposo que aquell tàbac que és deia caldo de gallina, lligat de forma artesanal potser no feia el mateix mal o si el feia, a ell el va respectar i va deixar que es quedés entre nosaltres molts i molts anys. Va marxar en silenci, però la seva imatge es roman inalterable a la meva memòria, assegut al seu sofà explicant les seves històries, per què així era la seva vida com una gran història.