C de C

Va batejar la ruta C de C. Un gran descobriment que, no obstant, calia silenciar. Ningú altre n'havia de saber res. Res de res. Havia començat, tot plegat, topant-ne amb un, just a una passa. I sort, l'hauria malmès si l'hagués trepitjat. Xutar-lo? No, no pas. Li passà, ben breument, la idea per la matèria gris que s'il·luminava. Allò era un no-vist! Ho analitzà des de paràmetres, freqüències, vibracions. Des dels sentits tan intensificats que posseïa. I des de la poesia. C de C. Caminet. Caminet discontinu d'allò suprem. L'extraterrestre desenvolupà un desconegut egoisme. No volia compartir la troballa amb els seus. Se'n deslligà, desertà del seu món. Els enganyà aprofitant-recordant un simulacre d'esclat de la nau. Hi afegí, abans, una dada foragitadora: aquell espai que estava investigant era altament inconvenient, molt perillós.

D'aquella manera l'alienígena imperceptible pels humans es tornà un ser còsmic de nivell baix orgàsmic i continu, a partir de C de C, el Camí dels Cagarros en una vorera de carrer. Els flairà, tocà, tastà. Se'n delí quasi surrealísticament. Aquell planeta el sorprenia, arxiatapeït de merda variada -tipologies que el feien surar de goig- en estat vast i profund. S'hi estaria fins just abans que la Terra petés.