Cercador
Bona cobertura
Un relat de: llpages- Compartir:
- Has rebut el missatge amb el codi FEN de la posició? Molt bé, entesos, doncs ara mira’m com puc neutralitzar la siciliana, que no sé cap on tirar. Sí, les variants principals, això mateix, a veure què diu el programa de les millors opcions de les blanques. Va, noi, de pressa, que una cosa és haver d’abandonar la sala de joc per anar a fer un riu i una ben altra donar peu a sospites si tardes massa a tornar…
Tancat per dins, està assegut sobre la tapa de la tassa del vàter, ni li cal d’abaixar-se els pantalons. Inclinat cap endavant, té la mirada fixa a la pantalla del seu mòbil de darrera generació. Quan és a punt d’incorporar-se, per sota del panell divisori que el separa de la latrina veïna veu que rodola un objecte cilíndric cap on és ell. És una peça d’escacs, una torre blanca que el deixa intrigat. L’agafa i l’observa amb deteniment, regirant-la del dret i del revés. A la fi, troba un missatge mecanoscrit a la base: “la resta de l’exèrcit blanc per 50 euros”. Vaja, un bromista que s’ha colat al torneig, pensa sense dir res, vol fer calés per la patilla, quines penques! Però no és a temps de retornar el present grec per on ha vingut, que ja arriba la segona torre blanca pel mateix camí que la primera. “Hi ha bona cobertura?”, resa el segon missatge. Ha quedat pàl•lid, nota una suor freda, les mans que sostenen les peces s’han humitejat de cop, el coll no li toca la camisa i les palpitacions són el darrer símptoma del que creu que és a punt de produir-se: està molt a la vora de ser descobert. Algú l’observa sense que pugui ser vist, un agressor invisible que l’inquieta especialment perquè se sent controlat a distància, incapaç de decidir per voluntat pròpia. No té alternativa si vol evitar, com sigui, que es destapi el frau que està cometent: es treu un bitllet de cinquanta de la cartera i el fa lliscar amb cura per sota de l’element separador. No passen ni dos segons que una bosseta de plàstic transparent, curulla de peces d’escacs blanques, fa acte de presència seguint la curiosa ruta de bescanvi d’objectes. No és a temps d’aixecar-se per a sortir corrents del seu habitacle i obrir d’una revolada el del costat, que ja sent que la porta d’aquell es tanca de cop i la d’accés als serveis d’homes immediatament després. S’ha quedat amb un pam de nas, i amb un estrany alleujament al cos. Ni les jugades dictades per l’ordinador remotament, que li atorgaran avantatge a la partida i segurament la victòria, poden apaivagar una sensació barreja de ràbia i impotència. Però ni aquesta és prou forta com per a superar la por que el tenalla: que l’engany surti a la llum i sigui expulsat de la pràctica oficial dels escacs.
- Avui em penso que estic una mica millor, malgrat que no hi ha com el que dicta el programa per acabar de consolidar la posició. A veure, com ho tenim, això? – demana al seu interlocutor a l’altre extrem del mòbil una setmana més tard. És la nova ronda de partides del campionat per equips, des del mateix escenari d’intimitat que fa vuit dies. Així que alça els ulls de la pantalla, la seva oïda dreta li diu que hi ha quelcom que es belluga pel terra del lavabo on s’ha tancat per a fer les seves necessitats (escaquístiques i fisiològiques, per aquest ordre). Quan veu que ara es tracta d’un alfil negre, el mateix color de les peces que li ha tocat conduir, és a punt d’aixecar-se a l’acte i envair l’espai privat del vàter del costat. Li ve al cap la seva darrera desagradable experiència, quan s’adona que aquesta vegada sí que li calia buidar els budells i que de cap manera pot sortir del reservat a tota bufa. Llegeix la base de la peça, i de què que no l’estampa contra la porta: “Cent euros i ja tens els dos bàndols complets!” Enutjat, s’alça del seti, es corda el cinturó i quan mira cap avall per apujar-se la cremallera veu com un segon alfil negre impacta a la punta de la seva sabata. El missatge és clar i català: “hi ha bona cobertura? L’àrbitre del torneig diu que sí”. Amaga el cap sota el braç, recolzant-lo contra la porta, està desfet per aquest xantatge roí. En ple atzucac, ja sap què li toca si no vol ser descobert i avergonyit públicament: doblega pel mig dos bitllets de cinquanta i els envia d’un cop sec de canell a l’altra banda. Li sembla que no han tingut temps d’arribar al seu destinatari, que ja sent com es tanca la porta d’accés als urinaris després de lliscar pel terra la bosseta amb les peces negres. Com és possible que hagi tornat a ser víctima d’aquest xantatge menyspreable? Quina ment abjecta es dedica a escurar-li la butxaca cada cop que fa trampes? No té cap indici o fil conductor que el meni al seu torturador, una evidència que el deixa abatut i deprimit, a mercè del que decideixi aquest cervell superior que el manipula com un vulgar titella.
Finalment ha decidit de posar-se en contacte amb el seu enllaç exterior a través de missatges, sense fer cap trucada que pugui donar una pista del que fa tancat al vàter. Tecleja amb rapidesa sobre la pantalla del mòbil i, quan té tota la informació que necessita, es posa dempeus disposat a tornar a la sala de joc. Però quan va a obrir la porta, s’adona que no pot, que hi ha alguna cosa que la manté travada per dins. Així que abaixa la mirada cap al terra, hi veu un quadrat de fusta disposat en diagonal, recolzat entre la porta i l’envà, impedint que aquella s’obri. És un tauler d’escacs amb una frase escrita al bell mig: “el que faltava, ara ja pots començar a jugar; o potser deixar-ho per sempre si no hi ha bona cobertura? Són dos cents de l’ala”. Hauria esclafat el tauler contra el cap del seu atacant invisible si hagués pogut llençar-lo per sobre de la paret divisòria, però no vol que el soroll aixequi les sospites d’altres usuaris dels urinaris i hagi de donar explicacions absurdes del perquè de tot plegat. No hi veu sortida, i té sort de dur prou diners a sobre. Se sent fastiguejat, manipulat, humiliat, una merda de jugador d’escacs. Jura per Déu que el proper diumenge jugarà a pèl, sense programari amagat que li dicti les jugades, i si no fa un paper prou digne, plegarà i es dedicarà al macramé, al parxís del cafè o a la decoració floral, quin destí... Ja rumiarà una excusa davant dels seus companys d’equip. Potser la incontinència de la seva bufeta l’ajudarà a trobar una bona coartada, que si una cosa està molt clara és que no tornarà a visitar mai més uns lavabos públics mentre jugui una partida d’escacs.
- Enric, fa una partideta? Va, porta el joc que et van dur els reis – fa el pare orgullós d’un nen que comença a mostrar maneres en els escacs.
- Pare, t’haig de confessar una cosa – i fa una pausa per posar més èmfasi a les seves paraules. – Me l’he venut per tres cents cinquanta euros – i no gosa mirar-lo a la cara, que ja es veu el xàfec que li caurà a sobre.
- No pot ser! Tres-cents cinquanta euros?! Això és un escàndol, un pecat en tota regla, com has pogut fer-ho?! I treure diners així de la gent, amb el que costa de guanyar-los, com has gosat! – i el ruixat que seguí va fer caure l’Enric que mai es recordava del fonamentalisme religiós del seu pare quan s’empescava una entremaliadura, un home intransigent del tot en conductes que considera immorals i gran amant d’originals càstigs ineludibles.
L’Enric es troba agenollat davant de la gelosia que dissimula la cara del sacerdot confessor. El seu pare s’ha passat tres pobles: està convençut que el que ha fet el seu fill és digne de ser expiat davant de Déu Pare Totpoderós, l’únic que pot retornar l’ànima de l’Enric a l’estat de puresa original després de la seva ignominiosa malifeta.
- En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. De què t’acuses, fill meu? – recita la fórmula d’esma qui s’amaga a l’altra banda.
Sense dir res, l’Enric es treu un paperet de la butxaca, el recargola i el passa per un dels molts espais del reixat. Nota que alguna força li tiba la nota dels dits. Se li escapa un somriure per sota el nas. Se’n durà la penitència, però abans passarà una estona d’esbarjo a càrrec de l’únic sistema repressiu que actua sobre els elements eteris que conformen l’ànima dels mortals.
A l’Enric li estranya que rebi el silenci per resposta; els segons que passen se li fan eterns. Li haurà passat alguna cosa al capellà? S’haurà desmaiat? És clar, la poca llum dins del confessionari haurà impedit al seu ocupant de llegir la noteta. Per això decideix de dir en veu alta el que ha escrit en el missatge que acaba de lliurar.
- Hi ha bona cobertura amb Déu, senyor mossèn? – exclama foteta el noi. Quasi no ha tingut temps d’acabar la frase quan una cosa petita, però contundent, impacta sobre el seu caparró com caiguda des del cel.
- Ara sóc jo qui mana, maleït siguis; i calça’t, que no purgaràs un sol pecat, sinó tots de cop! Ara sí que necessitaràs una bona cobertura! - i per entre l’espai que deixen els llistons que formen la gelosia sobresurten allà un segon peó blanc, més enllà una torre, més amunt un alfil, tots a punt de davallar sobre el cap del vailet.
Lluís Pagès
Tancat per dins, està assegut sobre la tapa de la tassa del vàter, ni li cal d’abaixar-se els pantalons. Inclinat cap endavant, té la mirada fixa a la pantalla del seu mòbil de darrera generació. Quan és a punt d’incorporar-se, per sota del panell divisori que el separa de la latrina veïna veu que rodola un objecte cilíndric cap on és ell. És una peça d’escacs, una torre blanca que el deixa intrigat. L’agafa i l’observa amb deteniment, regirant-la del dret i del revés. A la fi, troba un missatge mecanoscrit a la base: “la resta de l’exèrcit blanc per 50 euros”. Vaja, un bromista que s’ha colat al torneig, pensa sense dir res, vol fer calés per la patilla, quines penques! Però no és a temps de retornar el present grec per on ha vingut, que ja arriba la segona torre blanca pel mateix camí que la primera. “Hi ha bona cobertura?”, resa el segon missatge. Ha quedat pàl•lid, nota una suor freda, les mans que sostenen les peces s’han humitejat de cop, el coll no li toca la camisa i les palpitacions són el darrer símptoma del que creu que és a punt de produir-se: està molt a la vora de ser descobert. Algú l’observa sense que pugui ser vist, un agressor invisible que l’inquieta especialment perquè se sent controlat a distància, incapaç de decidir per voluntat pròpia. No té alternativa si vol evitar, com sigui, que es destapi el frau que està cometent: es treu un bitllet de cinquanta de la cartera i el fa lliscar amb cura per sota de l’element separador. No passen ni dos segons que una bosseta de plàstic transparent, curulla de peces d’escacs blanques, fa acte de presència seguint la curiosa ruta de bescanvi d’objectes. No és a temps d’aixecar-se per a sortir corrents del seu habitacle i obrir d’una revolada el del costat, que ja sent que la porta d’aquell es tanca de cop i la d’accés als serveis d’homes immediatament després. S’ha quedat amb un pam de nas, i amb un estrany alleujament al cos. Ni les jugades dictades per l’ordinador remotament, que li atorgaran avantatge a la partida i segurament la victòria, poden apaivagar una sensació barreja de ràbia i impotència. Però ni aquesta és prou forta com per a superar la por que el tenalla: que l’engany surti a la llum i sigui expulsat de la pràctica oficial dels escacs.
- Avui em penso que estic una mica millor, malgrat que no hi ha com el que dicta el programa per acabar de consolidar la posició. A veure, com ho tenim, això? – demana al seu interlocutor a l’altre extrem del mòbil una setmana més tard. És la nova ronda de partides del campionat per equips, des del mateix escenari d’intimitat que fa vuit dies. Així que alça els ulls de la pantalla, la seva oïda dreta li diu que hi ha quelcom que es belluga pel terra del lavabo on s’ha tancat per a fer les seves necessitats (escaquístiques i fisiològiques, per aquest ordre). Quan veu que ara es tracta d’un alfil negre, el mateix color de les peces que li ha tocat conduir, és a punt d’aixecar-se a l’acte i envair l’espai privat del vàter del costat. Li ve al cap la seva darrera desagradable experiència, quan s’adona que aquesta vegada sí que li calia buidar els budells i que de cap manera pot sortir del reservat a tota bufa. Llegeix la base de la peça, i de què que no l’estampa contra la porta: “Cent euros i ja tens els dos bàndols complets!” Enutjat, s’alça del seti, es corda el cinturó i quan mira cap avall per apujar-se la cremallera veu com un segon alfil negre impacta a la punta de la seva sabata. El missatge és clar i català: “hi ha bona cobertura? L’àrbitre del torneig diu que sí”. Amaga el cap sota el braç, recolzant-lo contra la porta, està desfet per aquest xantatge roí. En ple atzucac, ja sap què li toca si no vol ser descobert i avergonyit públicament: doblega pel mig dos bitllets de cinquanta i els envia d’un cop sec de canell a l’altra banda. Li sembla que no han tingut temps d’arribar al seu destinatari, que ja sent com es tanca la porta d’accés als urinaris després de lliscar pel terra la bosseta amb les peces negres. Com és possible que hagi tornat a ser víctima d’aquest xantatge menyspreable? Quina ment abjecta es dedica a escurar-li la butxaca cada cop que fa trampes? No té cap indici o fil conductor que el meni al seu torturador, una evidència que el deixa abatut i deprimit, a mercè del que decideixi aquest cervell superior que el manipula com un vulgar titella.
Finalment ha decidit de posar-se en contacte amb el seu enllaç exterior a través de missatges, sense fer cap trucada que pugui donar una pista del que fa tancat al vàter. Tecleja amb rapidesa sobre la pantalla del mòbil i, quan té tota la informació que necessita, es posa dempeus disposat a tornar a la sala de joc. Però quan va a obrir la porta, s’adona que no pot, que hi ha alguna cosa que la manté travada per dins. Així que abaixa la mirada cap al terra, hi veu un quadrat de fusta disposat en diagonal, recolzat entre la porta i l’envà, impedint que aquella s’obri. És un tauler d’escacs amb una frase escrita al bell mig: “el que faltava, ara ja pots començar a jugar; o potser deixar-ho per sempre si no hi ha bona cobertura? Són dos cents de l’ala”. Hauria esclafat el tauler contra el cap del seu atacant invisible si hagués pogut llençar-lo per sobre de la paret divisòria, però no vol que el soroll aixequi les sospites d’altres usuaris dels urinaris i hagi de donar explicacions absurdes del perquè de tot plegat. No hi veu sortida, i té sort de dur prou diners a sobre. Se sent fastiguejat, manipulat, humiliat, una merda de jugador d’escacs. Jura per Déu que el proper diumenge jugarà a pèl, sense programari amagat que li dicti les jugades, i si no fa un paper prou digne, plegarà i es dedicarà al macramé, al parxís del cafè o a la decoració floral, quin destí... Ja rumiarà una excusa davant dels seus companys d’equip. Potser la incontinència de la seva bufeta l’ajudarà a trobar una bona coartada, que si una cosa està molt clara és que no tornarà a visitar mai més uns lavabos públics mentre jugui una partida d’escacs.
- Enric, fa una partideta? Va, porta el joc que et van dur els reis – fa el pare orgullós d’un nen que comença a mostrar maneres en els escacs.
- Pare, t’haig de confessar una cosa – i fa una pausa per posar més èmfasi a les seves paraules. – Me l’he venut per tres cents cinquanta euros – i no gosa mirar-lo a la cara, que ja es veu el xàfec que li caurà a sobre.
- No pot ser! Tres-cents cinquanta euros?! Això és un escàndol, un pecat en tota regla, com has pogut fer-ho?! I treure diners així de la gent, amb el que costa de guanyar-los, com has gosat! – i el ruixat que seguí va fer caure l’Enric que mai es recordava del fonamentalisme religiós del seu pare quan s’empescava una entremaliadura, un home intransigent del tot en conductes que considera immorals i gran amant d’originals càstigs ineludibles.
L’Enric es troba agenollat davant de la gelosia que dissimula la cara del sacerdot confessor. El seu pare s’ha passat tres pobles: està convençut que el que ha fet el seu fill és digne de ser expiat davant de Déu Pare Totpoderós, l’únic que pot retornar l’ànima de l’Enric a l’estat de puresa original després de la seva ignominiosa malifeta.
- En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. De què t’acuses, fill meu? – recita la fórmula d’esma qui s’amaga a l’altra banda.
Sense dir res, l’Enric es treu un paperet de la butxaca, el recargola i el passa per un dels molts espais del reixat. Nota que alguna força li tiba la nota dels dits. Se li escapa un somriure per sota el nas. Se’n durà la penitència, però abans passarà una estona d’esbarjo a càrrec de l’únic sistema repressiu que actua sobre els elements eteris que conformen l’ànima dels mortals.
A l’Enric li estranya que rebi el silenci per resposta; els segons que passen se li fan eterns. Li haurà passat alguna cosa al capellà? S’haurà desmaiat? És clar, la poca llum dins del confessionari haurà impedit al seu ocupant de llegir la noteta. Per això decideix de dir en veu alta el que ha escrit en el missatge que acaba de lliurar.
- Hi ha bona cobertura amb Déu, senyor mossèn? – exclama foteta el noi. Quasi no ha tingut temps d’acabar la frase quan una cosa petita, però contundent, impacta sobre el seu caparró com caiguda des del cel.
- Ara sóc jo qui mana, maleït siguis; i calça’t, que no purgaràs un sol pecat, sinó tots de cop! Ara sí que necessitaràs una bona cobertura! - i per entre l’espai que deixen els llistons que formen la gelosia sobresurten allà un segon peó blanc, més enllà una torre, més amunt un alfil, tots a punt de davallar sobre el cap del vailet.
Lluís Pagès
l´Autor
228 Relats
1003 Comentaris
296503 Lectures
Valoració de l'autor: 9.85