Bombons de xocolata blanca: La història d'ell

Un relat de: _shamandalie_

-Perquè... a tu t'agraden, els bombons de xocolata blanca?
No s'ho podia creure. Realment, al món existia algú igual que ell? Algú que el podia entendre? Era allò la sort, aquella noia amb cara de preocupada dirigint-li LA pregunta? Existia, la podria tocar, podria dir-li algun dia que era ella la que havia estat tant de temps esperant? Era realment preciosa, aquells ulls que demanaven una resposta concreta, aquella mirada inquieta amagada rera el serrell...
Ja mai més li podrien dir que no hi havia ningú com ell; ara ja no seria el noi diferent als demés.
Es que no podia evitar-ho, no hi podia fer res. Si coneixia algú i no li preguntava si li agradaven els bombons de xocolata blanca de bon principi no es sentia bé amb si mateix. Sentia aversió cap a qualsevol persona que no pogués apreciar una delicatessen com aquella; el ritual dels bombons de xocolata blanca, el sucre, la cremositat i totes les petites meravelles barrejades que podien arribar a portar a l'interior...
Malgrat que tothom s'oposava al seu punt de vista i intentava fer-li veure que a la vida hi havia moltes coses a tenir en compte, ell seguia ferm a la seva idea. Però, pel que semblava, a partir d'ara ja no seria l'única ovella negra del ramat.
-Sí! - Contestà, intentant no mostrar-se vulnerable, però no va saber reprimir-se les ganes de dir-li que ella era tot el que havia esperat - Per fi algú que m'entén! No sé parar de menjar-ne! En tinc de totes mides i formes, amb ametlles, amb avellanes, amb nous, amb poc sucre, amb moltes calories, amb poc colesterol... Mira, aquí mateix en tinc un! El vols? Te'l regalo; per bonica!
Aquella felicitat, però, s'esvaí com petites bombolletes de sabó en l'aire, al observar el canvi d'expressió de la noia, que havia passat de la inquietud a un simple i sec odi. I marxà com havia aparegut, amb presses i sense avisar, com un llampec travessant la nit.
"Patètic" pensà ell, "si, ves-te'n, gent com tu no val la pena". I tornà cap a casa, trist, intentant mostrar-se indiferent i rossegant les restes d'un bombó ja quasi desfet.
Al arribar a casa, li agradava agafar una bona novel·la negra i estirar-se al jardí, escoltar música -sempre depenent del llibre-, i menjar iogurt amb muesli... perquè si, li encantava el iogurt amb muesli, en tenia packs i packs, de totes mides i formes, amb més fibra o amb menys fibra, amb més calories o amb menys colesterol, amb aquell tipus de cereals o amb aquell altre; Ningú ho aconseguia entendre, però era així...
Sempre havia estat un noi especial, diferent.
També li agradava escriure bajanades i riure's del que escrivia, imaginar les formes que s'amaguen rera els núvols i somiar que algun dia les imaginaria amb algú que fos quelcom més que una noieta sorgida d'entre fantasies utòpiques; trucar a la gent i continuar vivint d'il·lusions i quimeres, pintant-se un món fet a mida únicament pels seus ulls.

Comentaris

  • és una canya...[Ofensiu]
    fleur | 08-09-2006 | Valoració: 9

    res més a dir.
    genial x'D

  • Bona descripció del maniàtic.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 31-07-2006

    M'agrada l'agilitat amb què està escrit aquest relat; una fluidesa que no defuig la correcció lingüística i que descriu perfectament el personatge diferent, maniàtic, i al'hora apassionat que no troba a la persona que cerca. Ratlla la perfecció. Et seguiré llegint.

  • M'ha encantat[Ofensiu]
    Underneath | 21-07-2006 | Valoració: 10

    de debó, m'ha encantat, sempre trobes unes metàfores, que son com, no ho sé, dolçes (i no ho dic perquè siguin bombons). Em fan pena i tot, tinc ganes d'anar-hi i covidar-los a iogurt amb muesli i una bona novela negra. A vegades ens perdem allò que tenim davant dels nassos perquè entre el que volem i els nassos, i tenim el que volem voler, però que en realitat no volem. Penso jo.

  • Genial[Ofensiu]
    Emelkin | 02-07-2006 | Valoració: 10

    al llegir la primera part he pensat que la 2na seria previsible com la peli d'avui XD, xo que va! m'ha encantat i dones una gran lliçó sobre la vida: el que es perd la gent per culpa de creences propies, sovint falses... decidim sense saber...

    en fi... un 10 com una casa Irene!

    Cuida't molt per Glasgow...

    Et trobaré a Faltar...

    T'estimo...

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de _shamandalie_

_shamandalie_

27 Relats

129 Comentaris

42042 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
"Poder reír, reír, reír abiertamente,
reír como un vaso al derramarse,
absolutamente enloquecido sólo por sentir,
absolutamente roto por rozarme en las cosas,
herido en la boca por morder cosas,
con las uñas sangrando por agarrame a cosas,
y después dadme la celda que quérais que yo me acordaré de la vida." Pessoa..

Dos peus, dues cames i dues mans amb cinc dits (de pianista) cada una. Ungles mossegades, inevitablement. Dos ulls (molt o poc) foscos, un nas (respingon) i una mata de cabells (henna caoba) que van per on volen.

Amélie, la música, la literatura, el piano, la llibreta negra, un pilot (BIC's nooo!), els gira-sols, els clips, una volta amb monocicle, la meva gent i el meu trosset de veritat.

I.. i tot plegat, una miqueta.