Cercador
Bob Dylan.
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Ignoro la raó d'haver menystingut Bob Dylan durant tots aquests anys. Penso que podria ser per la coincidència en el temps amb The Beatles, dels quals era fervent admirador. I també podria ser que l'associés a una concentració davant la Facultat de Medicina de Barcelona: devia ser l'any 1967 o 1968, crec que el SDEUB havia celebrat una assemblea de districte a l'interior de l'edifici, però l'assistència en desbordava l'ocupació i s'estenia per carrer Casanova. Com a part de l'acte actuava un principiant Pau Riba, i recordo perfectament com una cançó es va anar allargassant: al cap de deu minuts els assistents ens vam començar a mirar amb estranyesa; als quinze van sorgir els primers clams de protesta i als vint l'escridassada era general i no va parar fins que el cantant no ho va deixar córrer. El que ja no tinc tan clara és l'autoria de les cançons: va interpretar Bob Dylan i també composicions pròpies, però em sento incapaç de discernir de qui era la que es va eternitzar i provocà la revolta; m'agradaria pensar que era d'ell, però no ho puc assegurar. Sigui com sigui, directament o de retop, aquella experiència suposo que afectà negativament l'opinió que tenia de Bob Dylan, opinió que encara no s'havia format i que, per tant, esdevingué prejudici. I aquest prejudici no va ser revisat quan uns anys més tard va compondre la banda sonora de "Pat Garrett i Billy el nen", de Sam Peckinpah, ni quan en 2016 li van concedir el Nobel de Literatura.
¿Així fins ara, gràcies al convencional biopic d'un senyor poc convencional, en què, a banda de la música, l'únic destacable és el treball del protagonista? Doncs sí: la pel·lícula ha tingut la virtut de despertar-me la curiositat sobre el personatge i l'endemà de veure-la, a primera hora, ja era davant del portàtil fruint de la seva música i d'unes lletres inusualment poètiques en el pop-rock. És ben curiós com no he parat d'escoltar cançons que m'havien semblat monòtones, interpretades amb una veu que recordava nasal, desganada i poc entonada per no dir desafinada, i que ara se m'ha revelat expressiva i sàvia en la manera d'explotar les limitades possibilitats de les seves cordes vocals: de vegades sembla que no hi arribi, però clava la nota, i de vegades sembla que reciti, cantant, en un registre més proper al sprechgesang que al rap.
Com que hi ha quelcom d'autocomplaença morbosa en aquesta enyorança pels feliços i alhora contestataris seixanta, per un temps (The Times They Are A-Changin') que en realitat no vaig saber viure plenament, poso punt final al tema i acabo plantejant un dubte que m'agradaria que resolgués algun lector amb més coneixements cinematogràfics que jo: per què darrerament, en els films que tracten sobre algun/a cantant (no penso en "Maria Callas", però sí en "Judy" i en l'esmentat "A Complete Unknown") els números musicals són cantats pels intèrprets, en comptes de fer-ho en playback? Altrament, escoltaríem l'autèntica versió de l'artista objecte de la pel·lícula i els productors s'estalviarien el cost de preparar els esmentats intèrprets per a unes intervencions que se situen en el límit de les seves competències actorals; en "A Complete Unknown", per exemple, tant Timothée Chalamet (Bob Dylan) com Mónica Barbaro (Joan Báez) van haver rebre classes de cant i de guitarra.
Comentaris
-
Música i lletra[Ofensiu]aleshores | 03-04-2025
Jo no l’he anat a veure perquè em semblava que seria propaganda del mode de vida dels EUA, i ja tinc el cupo fet.
Ara bé, si que cal tenir davant les lletres que fa (com en tota música, per altra banda)
A mi particularment m’agraden les lletres del disc Blood on the tracks. De vegades a Youtube hi posen la lletra. Que ès difícil de seguir.
https://youtu.be/QKcNyMBw818?feature=shared
-
Georgie Dann[Ofensiu]SrGarcia | 03-04-2025
Amb prou feines he pogut anar seguint el fil del teu discurs. Soc poc de cine i poc de música moderna, tot i que he sentit parlar dels cantants al que et refereixes (Un d'ells amb premi Nobel de literatura, no és poca cosa).
És cert que els actors han d'aprendre moltes coses, per exemple a anar en cavall o fer esgrima, per a pel·lícules d'època. No és fàcil ser actor, no.
Collons amb el "sprechgesang", d'això sí que no n'havia sentit parlar. Ets un pou de ciència.
Ja aniré al cine quan facin una pel·lícula sobre en Georgie Dann, segur que no li donen el Nobel de literatura, però apanya molt les festes majors.