BEURE DE TU ÉS UN PLAER

Beure de tu és un plaer.
Llegeixo aquestes paraules, escrites en un paper tacat que penja amb un imant a la nevera i passejo la vista cap el finestral on les ombres dels arbres que venen i van empeses pel vent, semblen marcar el ritme del meu home. No sento res. No li veig el rostre sense afaitar que m’irrita la pell i oloro la seva deixadesa mentre faig el possible per no caure ni de la taula de la cuina, on em té enclavada mentre se’m folla, ni en el forat negre del desencís final. Ja ni simulo que m’agradi, només em deixo, com sempre, per defugir la seva mala llet per les negatives. Em deixo i m’enfado amb mi, com sempre.
Beure de tu és un plaer.
La va penjar ell la frase. És una puta broma per un home que només beu cervesa fins a caure si convé. Caure amb la seva samarreta imperi folrada de llànties, els pantalons de xandall estripats i les sabatilles a quadres que ja no hi són. Això quan és a casa, que és gairebé sempre des que es va quedar sense feina, però d’això en fa dies, massa. Abans no era així, però d’això també en fa dies, massa. Molt abans de perdre la feina que només les males veus em van fer entendre la veritat que no s’adeia amb les seves històries. Tampoc no va ser pas mai dels que se’m bevia com podria semblar per l’escrit, però jo ho esperava, jo ho desitjava i l’única cosa que se m’ha begut és l’enteniment, o potser el meu enteniment estava de gresca el dia que li vaig dir si. Quina pena. Penso en totes aquestes coses per fer l’estona curta que de fet ja ho és prou però a mi se’m fa eterna. Tant eterna com per pensar en l’eternitat com a concepte d’escapada, més enllà de l’horitzó, més enllà d’on no em pugui arreplegar. El que més regira el meu odi però, són les paraules que en acabar em regala com el fatxenda de barri que es passeja amb impunitat i la certesa que no té comparança. Em remou els instints que, orfes de coratge, s’amaguen en un racó en silenci i emmudeixen els sanglots. Sort en tinc de tenir feina, una bona feina que m’omple l’ànim i les hores i la butxaca. La butxaca que em grapeja a tothora més encara que els meus pits. Sort en tinc de tenir feina i no tenir fills. Ell si que en té un. Un noi adolescent que s’està amb sa mare gairebé sempre sinó vol rebre els improperis, o els mastegots, del sapastre que em xucla la vida, que no pas el conillet. De mastegots jo no n’he rebut mai cap quan m’alça la mà plana entre cridòries desfermades. Cap mastegot, sempre ho podrà dir, però un parell de cops de puny i puntades de peu amb l’empremta del color morat han estat el segell de la seva superioritat abassegadora. Enlloc de la lleterada, aleshores, em va esquitxar de paraules avergonyides i regals sortits de la meva butxaca. Tots estan en un calaix pregant de no rebre preguntes inquisidores. Els regals, perquè les paraules han marxat sempre engolides per la mateixa espiral d’aigua que s’emporta la merda i els pixats. Però ell en té molta de merda i no s’acaba mai, no hi ha tassa prou gran per traginar-la.
Beure de tu és un plaer.
Recordo un bon noi, dies enrere, massa dies, que sí se’m bevia sense compliments, sense peticions, sense exigències, sense paraules buides i amb la prudència del respecte. Recordo sentir l’afecte quan m’acaronava els cabells esbullats i em feia tremolar els porus de la pell. Recordo el sabors dels petons llaminers que es perdien pel meu cos recargolat. Recordo les llàgrimes dolces de plaer com em dibuixaven l’insomni i com les llàgrimes de dolor van vestir el seu adéu precipitat per un penya-segat. Recordo la desesperació i l’esperança de reviure. Recordo la boira que ha enterbolit els meus records. Recordo un somriure sense cervesa, sense malícia i del cert que allunyat de la sinceritat. Recordo que hauria d’haver dit no. Desesperació altra vegada.
Ara ja ha buidat i noto com em regalima per la cuixa avall mentre em mira amb la cara d’heroi que ha conquerit no res. Però avui encara no em deixa i s’està dempeus al meu davant masegant-me els mugrons adolorits amb un posat que no apunta res de bo. El conec. No en té encara prou. Escolto les veus de les veïnes al replà de l’escala, la música dels manobres que treballen a la bastida instal·lada per regenerar la façana, el brogit del trànsit de migdia i penso que li hauria d’haver dit no quan m’ha demanat de venir a dinar a casa. Càndida innocència que sempre espera l’impossible. Jo ja havia pres el dinar, com cada dia en una carmanyola per escapolir-me a la fresca en un banc del parc. Sola, tranquil·la amb les meves pors, incerteses i records. I li he dit que si. Ell no volia pas dinar. Imbècil.
Veig de reüll que del primer calaix agafa la mà de morter. No és el primer cop que una mena de sadisme descontrolat s’apodera d’ell i la por lletja que no em fa plorar sí que em pixa com un infant sense bolquer. Ja ho he viscut. Aixeca la veu distorsionada per l’alcohol i la bogeria i es transfigura en crits que saliven el meu rostre. I de sobte el silenci més absolut, més buit, m’embolcalla els sentits. No hi ha veus, ni música, ni brogit, tampoc crits. És el silenci net que hi deu haver a l’espai, penso jo. El soroll de la mà de morter al xocar pel terra de la cuina trenca l’encanteri. Ell té els ulls esbatanats i els braços caiguts, dret com un pal de paller i quiet com un estaquirot. Un mànec de fusta li surt del coll travesser i la meva mà dreta s’aferra a ell fins a perdre el color de la carn. Un somriure poruc neix del pensament que ara podria ser jo qui begués amb plaer. Albiro el finestral absorta per les ombres dels arbres que segueixen el joc del vent però ara sense ritme que marcar. Abaixo la mà amb un mànec aferrat i el segueix una fulla que llisca com en la mantega. La font de l’alliberament és del mateix color que el bordeus que compartíem amb el noi del meu record i esclata com els orgasmes en els que ell em fonia.
Me’l miro, brut i deixat, com es plega silenciosament, lentament, als meus peus descalços i puc tornar a respirar sense olors, mentre el bassal del bordeus s’escampa amb vida pròpia. Ell, amb els ulls oberts sembla mirar fixament la mà de morter que li ha quedat al davant. I jo penso en que haig de rentar el ganivet abans de desar-lo al calaix, penso en que encara no he dinat i penso en que hauré de telefonar a la oficina per dir-los que no hi vaig. I penso en els records que tornen del seu viatge per la boira.