Benaurances

Un relat de: llpages
El seu rival encara no havia fet acte de presència a la sala del torneig, però ell es disposà a compondre les peces sobre l’escaquer, desplaçant-les lleugerament una per una per centrant-les en llurs respectives caselles de sortida. Ho feia meticulosament abans de començar cada partida d'escacs, repetint un ritual que creia protector de qualsevol malastrugança: les torres amb els merlets perpendiculars a la quadrícula i els cavalls sempre mirant cap endavant, encarant la batalla imminent sense cap por. El titllaven de maniàtic, però si els grans mestres ho feien ...
Així que els dits de la seva mà esquerra pinçaren el peó de torre de dama, un pessigolleig lleugeríssim li arribà al cervell, un estímul del tot inusual que el posà en alerta. No havia tornat el peó al seu lloc d’origen que sentí un mormolar molt tènue, un filet de veu que semblava venir de ben lluny. Instintivament, s’acostà la peça a l’orella com si fos un d’aquells auriculars dels primers aparells de telèfon. El que sentí, amb prou feines un xiuxiueig audible, el va deixar ben parat:

Venturosos els que arriben al final amb un peó d’avantatge, somiaran amb els angelets quan la partida s’aplaci.

Si el punxen no li treuen sang. Quan deixà anar el peó, havia perdut l'esma, es trobava desorientat, sense reacció, del tot incapaç de processar el que havia sentit. Mig refet de la sotragada, va dubtar uns segons abans d’agafar el company de filera del peó xerraire, el de cavall de dama, però la temptació ja era massa forta. Notà un corrent molt feble travessant-li els dits acompanyat d’un zumzeig llunyà, i s’atansà el tros de fusta a l’abast de l’oïda, disposat a escoltar un nou missatge del més enllà:

Beneitons els que coronen peons i no demanen dama, o viuen en la inòpia mental més pregona o són uns ferms candidats al premi de bellesa.

Va somriure dissimuladament, però els dits ja li anaven més de pressa que els seus atribolats pensaments. S’havia encetat un filó de frases cèlebres que li havia despertat una curiositat insaciable, com aquell que se sent posseïdor d’una caixa de Pandora per obrir o bé és a punt de tastar una fruita prohibida. Engrapà el peó d’alfil de dama sense esperar cap altre senyal, tancant els ulls per concentrar-se millor en el que sentiria.

Atrevits els que comparen la vida amb els escacs; són uns valents perquè, com les peces, han descobert que tots hem d’acabar reposant dins d’una caixa.

Els peons que faltaven per reubicar van omplir amb escreix la seva tafaneria, que cada sentència predisposava l’esperit a escoltar delerosament la següent. A la del peó de dama,

Savis els que aprenen de les derrotes, llur set d’escacs no se’ls sadollarà mai,

seguí la corresponent del de davant del rei,

Feliços els que encaixen en començar la partida i l’analitzen amb l’oponent en acabar-la; potser no en guanyaran moltes, però sí una pila d’amics,

per completar la filera els tres peons d’alfil, cavall i torre de rei:

Pregueu pels que maten al pas, tenen dret a reivindicar el darrer peatge abans de la ineludible desfeta.
Sortosos els que entaulen ofegats quan tot semblava perdut, que no oblidin que no sempre sortiran ben parats en els capriciosos camins de l'atzar.

Beneïdes les víctimes inconscients del programari, potser perdran totes les partides però sempre seran més sàvies que els seus tramposos botxins.

Abans d’encetar les peces de la primera filera, s’aturà uns instants per a decidir l’ordre amb què escoltaria les frases lapidàries que seguirien, que una cosa és el que pot dir un humil peó i una ben altra l’afirmació d’una totpoderosa dama. Esperonat per la perspectiva de ser l’elegit a rebre un decàleg secret dels escacs, decidí d’agafar amb la mà dreta la torre de rei i amb l’esquerra la seva homònima de dama, que quan acabés d’escoltar el que li deia una ja comencés a oir el que li contava l’altra:

Afortunats els que són prou intel•ligents per no perdre de vista que els escacs tan sols són un joc, seran els més valorats pels seus adversaris.

Beneïts els que sacrifiquen peça sense un avantatge clar immediat, només ells han trobat un mètode d’aprimament infalible.

Quan tornà les torres a lloc, repetí l’operació amb els dos cavalls, quasi sense pausa durant el canvi, amb la respiració accelerada i el neguit a l'ànima per les noves revelacions a punt de desvetllar-se.

Espavilats els que saben distingir una peça bona d’una de dolenta, s’estalviaran moltes taules.

Afortunats els que guanyen per temps, ens recorden que aquest passa irremissiblement per a tots.

Els pensaments procedents dels dos alfils destil•laven un coneixement profund, hereus d’una erudició atàvica, talment com sortits del magí de solemnes sacerdots:

Assenyats els que pensen abans de jugar, i estudien abans de pensar, guanyaran un munt de partides.

Enaltits els que amenacen sense sentenciar, mereixen ser consolats per haver triat la jugada psicològicament més forta que l’execució.

Quan pinçà la dama, el so ja era un xic més alt, qui sap si d’acord amb la categoria de qui havia pres la paraula o bé perquè ell ja s'havia acostumat a la veueta de marres:

Agosarats els que s’enroquen llarg, que tremoli l’enemic amb la dama mobilitzada.

El rei tancà el recitatiu amb la millor dita:

Benaurats els organitzadors de tornejos presencials i de pàgines d’escacs a la xarxa, invisibles resolent entrebancs, ells són les autèntiques fonts de plaer.

- Què, no acaben de donar-li línia o se sent una remor com la del cargol de mar? – el seu oponent, burleta, feia cara de fer una estona que se’l mirava encuriosit i, de passada, d’haver esgotat la paciència. Asseure’s davant d’un jugador que s’apropa a les orelles totes i cadascuna de les peces, ara una a la dreta, ara l’altra a l’esquerra, a una velocitat de vertigen i fent una cara de tres déus posseït per una fal•lera estranya, té visos d'esdevenir una partida estrafolària, pel cap baix... – Som-hi o activa el mans lliures de l’aparell per poder seguir la conversa? – li espetegà amb un posat de qui és a punt de posar-se dempeus i deixar-ho córrer.
Molt abans que les galtes del seu interlocutor passessin d’un vermell viu a recuperar la tonalitat de pell habitual, l’interpel•lat va moure peça immediatament, mut i avergonyit per l’espectacle del qual n’havia estat ridícul protagonista. I li va anar d’un pèl que no ausculta el cavall, com si fos un expert veterinari, abans de dipositar-lo a una nova destinació sobre el tauler, que encara no s’havia refet de l’ensurt i una pregunta li feia bum-bum al cap: i si, quan la figura es movia fora de la seva casella de sortida, el missatge era un altre?

llpages




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

227 Relats

995 Comentaris

295337 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.