Cercador

Llista categories

Barcelona amb sabatetes de taco

Un relat de: ITACA

Corre corre que el tren no t'esperara pas.
De cors i sentiments extrangers ets estimada
Historia corre per les teves venes,
La teva historia contes ara a tots els ciutadans
Que com jo estem desperts en una nit estrellada a Barcelona.
Barcelona quina paraula,
portadora de crits de no a la guerra
Sempre com una jove revolucionaria que vol cambiar el món
Així t'estimo perquè ciutat meva ets
Així t'estimo perquè ets Barcelona
amiga mare parella amant filla cantautora i amor.
Cada divendres em sembla veuret
Quan surtu al carrer i respiro la teva fragancia Barcelonina
M'omples d'orgull per ser d'una ciutat
tan especial com ets tu.
Amb tacons fas sonar passos que no són insiginifacants
Són els crits de les gents que com jo et diem
Corre corre que el tren no t'esperara pas
Avui divendres et veig passar amb somriure trapella
M'envies un petó, i ara torno a despertar.

On ets Barcelona ? On ets llibertat ?

Comentaris

Afegir comentari

Genial[Ofensiu]
Marisa | 05-04-2005
Demostres tenir una gran sensibilitat i saps transmetre-la perfectament amb paraules. Escrius amb senzillesa i emoció, poques persones ho aconsegueixen! Et felicito Itaca! No deixis mai d'escriure, seria una pena...
Gràcies pel teu comentari, era la primera vegada que publicava res i em va alegrar molt que t'agrades! Espero saber més de tu!

Marisa
Sóc la primera, Ítaca![Ofensiu]
Magdeta | 04-04-2005
Una relat genial...
És preciosa la ciutat de Barcelona i està molt bé que te l'estimis tant... Fas una bona descripció a més...
Per cert, m'ha fet molta il·lusió que fessis referència al crits contra la guerra. A Barcelona hi va tenir lloc una de les manifestacions més importants dels últims temps...
Apa, res, molts petonets i molta inspiració...
Fins aviat!

l´Autor

ITACA

122 Relats

334 Comentaris

142171 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Afegir a preferits

Biografia:

Itaca, petita Itaca

que lliures els camins

amb la sensibilitat

a frec de pell.

Que et corprenen instants

i et solquen la teva ànima

ja que ets tota emoció

i la teva veu clama

ajut per a comprendre

el patiment i el dolor

que et deixen amb la solitud

en el camí.

Aprendràs a viure

i et desitjo des del blau

que aquesta sensibilitat

que portes amarada al cor

no la perdis per res

durant la teva caminada.

Que no et posis cuirasses

que acceptis el patiment

com a llisó

sense repartir cap culpa

i esbrinar des de tu

a on t'equivocares.

Un dia potser ens separarem

del lloc on ara

tenim espai comú:

Et quedarà el poema

que et guarirà els instants

on no comprenguis res,

et portarà al moment

i et recordarà fidelment

quan d'aquell en sortires.

Això és el que he pretès

transformar els mots

en un record

perquè els dies de maror

i de temporal

trobis recer a una illa

que has assumit de nom.

(Josep Bonnín segura) gràcies.

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >