Avui en faig 31!

Feia mesos que esperàvem el dia. No va ser difícil posar-nos en contacte, ja que, després de deu anys no l'havíem perdut del tot, seguíem trucant-nos de tant en tant, per felicitar-nos els aniversaris i per saber com anava tot plegat: la feina, la canalla, el marit...

Érem un nucli fort, amigues d'aquelles que sembla que no haguéssim de separar-nos mai. I la veritat és que aquesta era la intenció, però amb el temps, un cop vam anar trobant parella - al final, totes ho vam aconseguir! - les tertúlies de cafè, les borratxeres, les sortides de discoteca, les sessions de pelis amb crispetes amuntegades al sofà, les excursions a la platja o la muntanya, el cinema, el teatre, els llibres, les converses amb cert caire feminista i les que tenien com a únic objectiu la xafarderia, pura i dura - per què ens hem d'enganyar, també -. Tot això amanit amb una gran dosi de sentimentalisme, de milions d'estones conversant profundament de sentiments, d'emocions, de problemes, d'homes, de crisis d'ansietat, de patiments; estones de consells basats o no en l'experiència pròpia, tant és, la qüestió era escoltar i donar l'opinió.

La distància entre cada una de les trobades va anar creixent amb els anys, però mai vam arribar a perdre'ns de vista. Tot i que algunes havien deixat la ciutat per començar una nova vida amb els respectius, d'altres ens vam quedar al Penedès que ens havia vist créixer. La connexió entre nosaltres seguia essent igual de forta a nivell emocional. A més, les notícies volaven: que si l'Anna ja va per la tercera criatura, que si la Noemí s'ha comprat una caseta al Pirineu, que si la Marta s'ha separat...Bé, la dinàmica que ens havia manat tot aquell temps. Cap sorpresa.

-----------------------------------------------------------

Avui en faig 31! Hòstia, si jo m'hagués plantat als 18! Per evitar caure en la depressió que des de fa uns mesos intueixo he decidit organitzar un sopar: sopar de nenes. "Sopar de nenes"!!! I com m'agrada aquesta expressió que tant havíem utilitzat quan, de joves, volíem desvincular-nos del sector masculí de la colla, quan volíem desfer-nos en les més escandaloses rialles, quan volíem parlar amb ABSOLUTA llibertat de tot, de TOT.

"EI, SC L MARTA. SOPAR D NENES. 24/03 22:00 A L LLAR. PROHIBIT MARITS! CONFIRMEU ASSISTENCIA. MUAKS"

M'he sentit jove. De nou torno a als vint anys, en què els missatges al mòbil eren el mitjà de comunicació per excel·lència, entre nosaltres...Ai, maleïdes modes! En fi, la màquina està engegada, ara comença el compte enrera!

------------------------------------------------------------

Com sempre, vaig arribar la primera al restaurant. Si per alguna cosa he destacat en aquest cercle incorrupte, és per la meva puntualitat i organització (tot i que he de reconèixer que he tingut algunes èpoques un pèl fluixes en aquest sentit). Jo treballava de mestra, tal com havia tingut clar des de petita. De tant en tant em trobava amb els Bandais per recordar vells temps en què la música omplia gran part de les nostres estones. Recordàvem tot el que havíem viscut junts, encetàvem nous projectes i en tancàvem de vells. Amb ells, tornava als vint, on va començar una història que no pensava haver trobat mai. Algun dia explicaré als meus néts les aventures dels Bandais, sempre ens n'havia de passar alguna... De tant en tant, també, em trobava amb alguna de les nenes, per fer el cafè i tertúlia. Sempre m'ha encantat!

La primera en entrar per la porta va ser la Noemí, tan radiant com sempre, nerviosa, moguda, somrient. Venia relaxada. Gràcies al seu talent havia pogut publicar dos o tres llibres de fotografies, preciosos. Vivia a la ciutat, però s'escapava sovint a desconnectar a una caseta la mar de mona que s'havia comprat en un poblet del Pirineu, on feia ioga, salutacions al sol i cuidava les plantes (bé, ja ho tenen això els artistes...). Mai hi va tenir gallines, ni cap mena d'au. De fet, era amb qui jo havia mantingut més contacte, donat que les feines d'ambdues, i viure a la mateixa ciutat ens permetia anar-nos veient amb certa freqüència.

Al cap de poc, van entrar la Gina i la Laia. S'havien posat d'acord per venir amb el cotxe de la Laia des de Barcelona. La Gina (o Georgina, millor, potser...) va instal·lar-se en un piset a Madrid, on li va sortir una feina. Bé, en realitat, com a cul inquiet que ha estat tota la vida, no podia fer només una feina, sempre s'ha hagut d'emmerdar amb tot el que ha pogut i més! Estava de realitzadora d'un programa de televisió als matins, de guionista en un programa de ràdio, de monòlegs, els caps de setmana es dedicava a escriure guions pels futurs projectes que, ella dubta que s'engeguin mai (manca de seguretat, també) però que amb una empempteta tirarà endavant. Sovint s'escapava al Retiro, seia i observava, esperava la inspiració procedent de qualsevol flor, del somriure d'un infant, d'una discussió de parella. Llegia, pensava, escrivia...feia fotografies. La Laia, finalment, i després d'haver acabat la carrera, va entendre què implicava ser educador social. Va trobar feina en un centre de rehabilitació de drogodependents. Al principi s'ho passava molt malament, però mica en mica va anar entenent quin era el seu paper en el centre i va passar de treballar-hi a mitja jornada i com a monitora d'activitats a ser la directora del centre. Sempre, però, li havia agradat la part activa de la feina i, des que la conec, ha avorrit la burocràcia, així que, va aconseguir gaudir plenament de la feina i fer que cada dia es convertís en un repte professional.

Després va arribar l'Anna. Ai...que per ella els anys no passen i seguia tenint la mateixa carona de nina. La tia sempre ha semblat més jove, per la cara, sobretot! Quina enveja, també...L'Anna tenia moltíssimes aspiracions, estudiava informàtica i ja pensava en què més estudiaria, quants anys més volia passar-se a la facultat. Quines ganes! Sempre li ho havia dit. Havia fet tantes coses! Va acabar la carrera i va posar-se a treballar en una botiga d'informàtica. La feina no l'apassionava, que diguem, però els diners li anaven la mar de bé per poder mantenir-se i fer els cursos que volia fer: animació per ordinador, fotografia, filosofia...Sempre amb tants projectes al cap, i encara ara no sabia a què es dedicaria, però mentrestant, anava alimentant-se, nodrint-se de coneixements i d'experiències. Sempre li ha agradat el risc.

Després de l'Anna va aparèixer l'Aina. L'Aina sempre ens havia aportat les històries més inversemblants, els somnis més estranys, les aventures més esbojarrades. Qualsevol conversa amb ella era el riure constant! Recordo que, fa deu anys, també tenia molts projectes, havia estudiat fisioteràpia, però no en tenia prou. L'apassionava tot el que aprenia a la facultat, moria per conèixer cada múscul, cada òs, cada patologia i cada teràpia. Vivia amb tota la intensitat possible la seva feina. En acabar la carrera, va treballar un temps en una residència d'avis, hi havia fet pràctiques i s'ho passava la mar de bé. Més tard, va muntar un centre de recuperació (la veritat és que, per vegades que m'ho expliqui, mai seré capaç de saber exactament què hi fa). Ha fet tots els cursos que ha pogut. Quan abans, deu anys enrere, vestia les converses d'anècdotes de les pràctiques, ara ho feia amb experiències en la feina, tot molt més real, més seriós. La il·lusió, però, era exactament la mateixa.

La penúltima en arribar va ser la Berta. Vivia a Barcelona, també i treballava en una empresa d'animació. Feia pel·lícules de dibuixos per ordinador, anuncis...Seguia tan enfeinada com sempre, però ja li agradava, era la seva manera de viure, tot al màxim. Havia fet coses realment sorprenents, incomprensibles, per mi que mai m'he entès amb les màquines ni els ordinadors. La Berta es divertia amb la feina que feia, estava molt estressada, però per això va apuntar-se a un equip de hoquei, hi havia jugat feia molts anys, però ara encara es trobava bé de forma i li anava molt bé per descarregar tensions i fugir de la pantalla de l'ordinador, que li amania el dia més hores del compte.

La darrera en aparèixer va ser la Gabi. Com sempre, la última. Feia just cinc hores que havia aterrat a Barcelona, tenia un concert a Dublín. El món de la música no és fàcil, totes dues ho hem tingut claríssim des de sempre. Ella, però, més arriscada, va decidir, ja fa deu anys, tirar endavant amb el seu somni, la música i el teatre. Havia començat amb papers poc importants en obres de teatre musical. Mica en mica, es va fer un nom en els tancats cercles del món de l'art. Ella, tan volàtil, tan supervivent, tan artista, s'agafava a tot. I no per necessitat! Si bé és cert que necessitava els diners, ella veia, en cada proposta que li feien, un nou repte, una nova il·lusió, un nou paper (potser el paper de la seva vida). Ho havia deixat tot per viure el seu somni, deixant de somniar pels altres i de viure de voluntats que li eren totalment alienes.

------------------------------------------------------------

Avui en faig 31! I he tornat als vint-i-un com si m'hagués teletrasportat. Portem totes vides tan diferents! Algunes més arriscades, més divertides, més emocionants, d'altres més monòtones, més estables, més avorrides. Moments màgics com els que es generen quan estem totes juntes, però, posen el punt de llum a la vida més fosca.

Avui en faig 31! I em sento jove!