Assassinat fictici

Un relat de: aleshores
La seva autoinculpació em va semblar inversemblant de bon començament. Contràriament al que havia vist al llarg de la meva carrera com a comissari, el sospitós afavoria tant com podia indicis en contra seva, sense dissimular. Per un moment , això sí, vaig creure que es tractava d'una estratègia de l'absurd, de fer ironia sobre allò de què s'acusava, però vaig poder comprovar de seguida que no era així, sinó que de debò es buscava que l'imputessin amb motiu, que disposessin de dades, o allò que en aquell moment ens podien semblar-ho. Com un detingut que s'auto-lesiona; tot i que a ell no el guiava defensar-se de res, ni que fos fent-se mal, sinó abandonar-se al seu sentiment de culpa i complir una condemna que ell s'hauria imposat. Una condemna per assassinat. Les dades del finat eren, però inapel·lables, els doctors atribuïen la seva mort a un càncer terminal.

Abans i tot de parlar amb ell, de provar de conèixer els motius que el duien a actuar d'aquell mode, vaig mirar de repassar els elements de què disposàvem i no els que ell deixava caure, víctima, potser, de la seva percepció d'ell mateix com un ser paràsit que viu d'altri fins que ho descobreix i aleshores incapaç d'acceptar-se o corregir-se, decideix tirar pel dret.

En suma no s'agradava i no li agradava no agradar-se. Tirar pel dret i fer fer a la justícia, involuntàriament, allò que ell era incapaç de fer per si mateix: castigar-se. Un argument, vaig recordar, que tenia similituds amb la novel·la de Graham Green, en la qual el policia busca la seva mort sense que ho sembli. Però calia comprovar-ho, saber-ho del cert.

Vaig demanar les claus del taller mecànic, ja tancat, de la suposada víctima i un cop a dins, em vaig asseure a la seva taula en el petit despatx on hi tenia els papers, cobrava, i pagava als proveïdors. Era un home jove, ordenat. Fotos amb els seus fills petits, somrient, penjaven de la paret on no hi havia l'armari. Dues fotos de jovenet alçant una copa entre aplaudiments, com a capità, i un regal d'agraïment en forma d'objecte, de l'associació d'ajuda a la gent gran: un líder veïnal apreciat, que sobre la taula, subjectava uns pocs papers que hi restaven.

L'expedient del sospitós hi era, és clar! Hi constaven dos vehicles: el darrer ja antic havia sofert una reparació important, realitzada poc abans de la baixa per malaltia del finat, però de seguida s'havia desballestat amb motiu d'un perillós trencament total del motor: una corretja solta es va enroscar a l'eix que va partir a bastant velocitat per l'autopista, on després s'havia anat a recollir el vehicle amb una grua. Una lamentable fallada tècnica!

En sortir i tancar la porta, un veí que m'esperava, se'm va adreçar perquè creia que podia voler posar de nou el taller en marxa: "hem parlat amb l'ajuntament per tal d'anular aquests baixos com a taller per la seva falta de condicions i les molèsties d'olors per als veïns" em va dir. Abans no havien actuat atés que el taller ja funcionava i la persona que el duia era, malgrat tot, apreciada. Li vaig respondre que estava fent un seguiment de la mort de l'amo del taller per compte d'una assegurança de vida, com excusa. Aleshores es va relaxar i em va passar a explicar algunes anècdotes sense que hagués de fer gaires esforços per a que ho fes.

"L'enterrament va ser un èxit de públic" - em va dir - amb efusives demostracions de simpatia dels veïns. Havia lluitat amb gran enteresa contra la malaltia que se li havia declarat de sobte i que prou be que sabia que era mortal, però seguia, tanmateix, fent coses com si res, sempre que el seu cos afeblit i prematurament envellit, li ho permetia.

Fixi's - em va dir - com estava, que un dia, quan feia un temps que era de baixa va venir en cotxe aquí al seu taller i va cridar, en veure'l, pel nom, un veí de la finca, i aquest no el va conèixer de primer moment: una persona amb aspecte de molta més edat que la que en realitat tenia, pel blanc i barba blanca. Només el va reconèixer quan li va parlar. Per cert, ara ja es pot dir que el veí estava una mica empipat amb ell pel tema de l'accident a l'autopista: creia que la corretja havia quedat massa fluixa i es va soltar, però mai no li ho va dir, no en tenia proves, tot i que amb la cara ja pagava. Potser tenia mala consciència el mecànic. Vaig deduir, per la descripció. que el veí era el propi sospitós

Un cop en llibertat, naturalment per falta absoluta de proves, vam quedar al local social del barri; allà em va explicar quan s'havia trobat amb el mecànic per darrer cop, i ja no el veuria més. Va ser poc desprès de l'accident; en van parlar (cosa que jo ja sabia) i va posar cara de no creure'l, ans al contrari de demostrar-li que hi havia hagut mala praxis. Aquella cara funesta que posava i que feia tant de mal als interlocutors! Havia declarat que, per tal de perjudicar-lo, una nit havia baixat al taller i havia obturat parcialment les sortides de fums, i en va segellar les sortides d'aire per la porta de servei. per tal que el ja poc airejat taller quedés més contaminat.

Per tota prova em va ensenyar la manera que coneixia d'entrar al baixos on era el taller, des de l'escala estant. Però jo li vagi demanar quins eren els seus coneixements de bioquímica i es va embarbussar per acabar reconeixent que eren força limitats, un cop va haver fet referència als benzens, habituals en l'aire els tallers de cotxes i tan perjudicials.

No hi havia res concloent en les seves afirmacions, sinó el desig de passar per assassí, al meu entendre. Aleshores li vaig dir: si pensava que amb la seva actitud havia contribuït a la malaltia del mecànic . No respongui, acotar el cap i se'n va anar. Quan ja era lluny va dir: jo mateix vaig afluixar-me la corretja del cotxe, no m'agraden els guanyadors.

Comentaris

  • Hola, bona vesprada Aleshores. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 29-11-2021


    Hola, Aleshores: Gràcies per la teua visita i el teu amable comentari al meu poema "Entre la tardor". M'alegre que t'haja agradat.
    Saluts.

  • Bona nit, Aleshores: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 28-11-2021

    Hola, Aleshores, espere que et vaja bé. No sé com t’anirà la vida! Bé està.
    Com de tot pot passar. Et comente que admire com escrius i et recomane l'últim poema meu. Quan pugues i tingues temps. Ja em diràs alguna cosa.
    Salutacions.

  • Bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 27-10-2021 | Valoració: 10

    Un bon relat que m’ ha agradat molt . He passat un temps sense escriure ni llegir però això s’ ha acabat . Vull tornar . Merces per llegir

  • Falta de proves. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 22-10-2021

    Un relat que fa pensar fins al final. En un crim que és fictici i que és difícil d'esbrinar per la policia. Les enveges són molt roïnes.
    Els assassins han de ser molt intel·ligents per a fer-ne un assassinat perfecte.
    Cordialment.

  • autoculpa?[Ofensiu]
    Atlantis | 22-10-2021

    Un bon relat, ben escrit, una mica fosc de assassinats i policies.

  • Relat negre.[Ofensiu]
    SrGarcia | 21-10-2021

    Tinc entès que quan hi ha un crim que fa parlar molt, a la policia se li presenten tocats de l'ala que s'autoinculpen; ja els coneixen i no els fan cas, com és lògic.
    Aquí descrius un cas especial de tocat de l'ala; un home que es deixa portar per l'enveja i la rancúnia, amb tendències suïcides i molt afectat pel sentiment de culpa.
    Un relat ben dur, un autèntic relat negre. Molt ben escrit i narrat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: