ASCENSOR 54.

La Kate camina nerviosa mirant, amb els ulls ben oberts i vigilants, a dreta i esquerra. Davant seu una corrua de quitxalla de tres a quatre anys. La Kate treballa a una guarderia de nanos petits, quasi infants. És una feina que ha trobat per aquest estiu i que l’ajudarà a pagar la matricula de primer any a la Universitat. Ahir la directora va reunir a les dues ajudantes i els va dir:
 Demà anireu amb el nens i la cuidadora a veure el nou mirador del gratacels “Llum del Cel”. Us trobareu a les nou del matí a la plaça de davant l’edifici. Com que la circulació en aquest lloc és molt densa l’autocar pararà breus moments. Baixaran corrent els nens i les nenes. Vosaltres, els recolliu a tots. No en perdeu cap que n’hi ha més d’un, molt trapella. Quan acabeu la visita telefoneu al xofer. Us vindrà a recollir, amb el mateix autocar, al mateix lloc. Tot ho tinc ben cronometrat, com una gran operació militar. Sobretot, agafeu les motxilles amb tot el material, aigua, compreses i bolquers. Ja sabeu que qui amb canalla s’adorm... No em falleu! Confio en vosaltres!!!

L’operació militar ha estat un desastre. L’autocar i les criatures, perfecte. A l’hora i el lloc convingut. La cuidadora ha enviat un missatge dient que no havia dormit en tota la nit per culpa d’un queixal. Se n’anava d’urgències a l’hospital. L’altra ajudanta ha telefonat dient simplement que no podia, i ha penjat sense respondre per més que s’ha intentat comunicar-hi. Al col·legi ningú sap on és la directora. La portera ha dit a la Kate:
 Més val que t’espavilis. Se’t rostiran.

Sí, té raó, no pot romandre a la plaça a ple sol. Fent del coratge la seva principal arma ha travessat amb tots el pas zebra. Tots en fila lligats amb la corda. No sap ben bé si és el pastor o el gos. Unes vegades s’apressa i atia als menuts per davant i d’altres retrocedeix guiant-los per darrere. Ara, dins l’edifici, uns volen córrer d’un cantó a l’altre i la resta només mirar. Un desgavell. La corda s’allarga i s’arronsa a cada moment.

Desesperada per la manca d’ajuda del col·legi, finalment la Kate els entra a tots dins l’ascensor. Ha demanat ajuda a un porter de l’edifici i aquest se l’ha tret de sobre amb aquestes desagradables paraules:
 Estic molt ocupat! És feina teva!

I quan són a mig pujar o així li sembla un croc sec i l’ascensor resta parat i a les fosques. Ha tret una llanterna de la motxilla, una idea previsora de bona “girl scout”. Encendre la llum ha estat com si hagués fet detonar un explosiu dins l’espai de l’habitacle. La mainada, que havia quedat callada i corpresa, ara, la claror de la llum ha estat el detonant de plors i llàgrimes. Les angelicals cares somiquen aixecant les mans vers el llum. La Kate els compta una nova vegada, ja sap que dins l’ascensor no poden desaparèixer però la seva por, la seva desesperança fa que els reconti un cop més. Cares ploroses, cares mocoses, boques obertes la miren com si fos la salvació promesa. Les cares la miren i les mans s’estenen cap a ella com demanant-li aixopluc. Sent els prims braços que s’agafen a les seves cames com si fossin l’arbre fort que els protegirà de qualsevol tempesta de la vida. Sí, de la seva infantil vida de quatre anys. Amb els mocadors de paper neteja mocs i llàgrimes. Ajupint-se, els abraça i els hi fa també petons. Fora de les veus infantils i d’algun plor, el silenci és sepulcral. Tal vegada sembla com si a la Terra no existís res més que la petita càpsula on són reclosos.
Transcorre una estona que es fa llarguíssima. La Kate els distrau amb la llanterna, també ha portat una petita lot que passant de mà en mà sembla apaivagar els ànims. Els hi fa cantar alguna cançoneta mig apresa. Aleshores sorgeix un nou problema. El Bobby se li acosta dient-li:
 Senyoreta, vull vomitar!

Sort que ha estat ràpida i li ha tapat la boca sinó li perboca a sobre. Deixa la lot en mans de la Jennifer, una negreta ben aixerideta. Porta el Bobby a un racó i l’acompanya fins que sembla que es refà.

Una pudor àcida enrareix l’atmosfera de l’habitacle. Ho tapa el millor possible amb unes compreses. Breus instants dura la tranquil·litat. La petita Luò, la japoneseta de dolç parlar, posseïdora d’uns preciosos ulls ametllats i una bonica cara rodoneta, creuant les cames s’acosta amb un posat vergonyós i li diu a cau d’orella.
 Senyoreta, tinc caca.

Només li faltava això. La Kate acompanya a la Luò al famós raconet i posant-se davant deixa que descarregui el seu interior, neteja la nena i ho tapa com pot.

La pudor àcida es barreja amb l’aroma dolça de la deposició. L’ascensor mut, callat com si no hi fos. L’aire comença a ser una mica fastigós. Però no acaba aquí la qüestió. Com si hagués estat un senyal premonitori tots els nens necessiten orinar, anar de ventre i, algun d’ells vomitar. L’olor és insofrible. Fins i tot la Kate, avergonyida ha de recórrer a la improvisada latrina. I el temps va passant poc a poc o ràpidament, segons com es miri.

De cop i volta sense cap avís l’ascensor davalla lentament fins a l’entrada. Els nens somriuen obertament. No ha passat res, una aventura per contar als més petits. La Kate els lliga amb la corda a una columna i corre a consergeria.
 Escolti, senyor! L’ascensor 54...
 Senyoreta! Que no ho veu! Estem molt ocupats! Per favor, no molesti. No ha vist el que ha passat? Si us plau! Deixi’ns fer la nostra feina.

La noia vol insistir i protestar del mal tracte quan escolta un fort crit i veu una senyora molt ben vestida que s’ha desmaiat davant la porta de l’ascensor 54. Immediatament la reconeix, la senyora de l’alcalde. Aleshores, tots el conserges corren esparverats.

Interiorment pensa: “Ja s’ho faran”. Agafant el seu ramat puja a un altre ascensor a admirar el nou mirador.

Un signe de bona educació és escoltar el que ens han de dir les altres persones, siguin infants, persones joves o grans.

Miquel Pujol Mur.