Cercador
arrels i aire
Un relat de: quetzcoatl- Compartir:
Les arrels s'arrapen fermes a la terra que és ara quieta. Alguna comença a prémer lleugerament la roca freda, recordant-li que aquí fora segueix la vida. Arran del sòl la molsa recull la humitat i els nutrients, coronant-se de flors petites: estrelletes perdudes.
Pots reptar olorant la terra: ella no put. Pots palpar l'escorça roja i deixar-te impregnar de la saba d'olor penetrant; pots recollir les petites càpsules plenes de llavors -projectes de noves vides.
Enfila la mirada tronc amunt, mesura'n l'amplada. Mira com creix la distància entre l'ara i aquells dies tristos.
Si em volguessis donar la mà podríem anar a passejar pel bosc, més enllà d'aquests murs despintats i freds. Caminaríem en silenci, escoltant els arbres; ells saben bressolar entre les branques el teu dolor, fins adormir-lo. Aprendríem de nou a contemplar-nos i asserenar els rostres, i a respirar profundament en l'ombra. A reconèixer la bellesa que es manté viva.
Podem, si vols, recollir també unes poques flors silvestres. Deixar-les sobre la pedra per complaure els ulls de l'ànima.
Però alguna hora haurem de desfer el camí i reprendre de nou, i amb força, la vida.
Mentre les submises flors destil.lin, músties, la seva vida al petit altar de pedra, els ocells volaran alt.
El teu fill mort no ha estat mai sota aquesta làpida.
Comentaris
-
consol amarat d'impotència...[Ofensiu]ROSASP | 20-09-2005
Malgrat el dolor i la impotència que envolta una mort, sobretot prematura, la vida sembla renéixer en cada petita cosa que vibra plena d'energia com aquell petit que no resta del tot enterrat sota una làpida.
Es tan difícil trobar el significat d'aquestes fulles caigudes abans de temps, la mort ens supera l'enteniment.
Un valuós record per escampar aquesta estimació entre els boscos, en forma de paraules.
Un petó molt gran!
-
el dolor dels qui estimen els qui estimen el finit[Ofensiu]Gica Casamare | 19-09-2005 | Valoració: 10
LA pitjor part de la mort no és de qui li cau damunt irremeiablement, sinó del qui l'estimen, i del qui estimen a qui l'estimen, si aquells no deixen compartir el dolor.
La impotència de no poder agafar la mà i aserenar les mirades llagrimoses i trencades pel dolor.
Una forta abraçada. -
la terra[Ofensiu]Lavínia | 18-09-2005 | Valoració: 10
força primera ens demana i no put , sinó que fa flors de tota mena d'alegria, plaer, tristor i dolor amb els colors que ella destil·la.
Passejar pel bosc on cada element, cada flor acull i acomboia els sentiments de cada pejada, és bo i con tu dius els ocells volaran per damunt d'aquest petit altar de pedra de qui no pot morir.
De ben segur que a qui va dirigit el relat, se sentirà agraït, quetzcoalt.
Molts petons
Lavínia
-
Una de les coses que més m'inspiren[Ofensiu]blaumar | 18-09-2005
és la natura, a la que peretanyem, és el misteri pel qual muta mort i dolor en alegria i inocencia.
Las flors llampeguen avui xuclant el dolor de les il.lusions d'ahir, ja mortes.
La natura ho fa , nosaltres també, però sents com?
Valoració mitja: 10
l´Autor
90 Relats
822 Comentaris
161666 Lectures
Valoració de l'autor: 9.76
Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.
Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.
Espero que us agradi algun dels meus relats!
teaspoontrader@gmail.com