Ara sé que has estat sempre amb mi

Ara sé que has estat sempre amb mi. No d'una manera permanent, fidel si no fent-me notar la teva presència de tant en tant. T'he sentit a les nits fredes d'hivern quan el vent del nord xiula entre les escletxes. T'he intuït en els silencis, en les mirades sense resposta, en les llargues estones d'espera. T'he vist en mig de la boira, que lentament desdibuixa els contorns de les muntanyes que circumden la vall, en el campanar apuntant cap al cel d'un blau metàl·lic, en els crits nerviosos de les gavines planant sobre els cims de les onades. Estaves allà, acompanyant-me, mirant com creixia, com em feia gran, vigilant les meves passes, delitosa per aprofitar qualsevol relliscada que et permetés una captura precoç.

Alguna vegada, vas passar molt a prop. Vaig veure com t'enduies companys de classe que havien escollit per evadir-se el camí sense retorn de la droga. Però no te'n vares sortir. Incapaç com era de mirar-te a la cara, no em podies seduir ni enganyar-me amb les teves males arts. Estratègicament, et vas retirar, esperant, sempre a l'aguait, perquè si alguna virtut t'he de reconèixer és la paciència. Saps que sóc feble, que no podré resistir gaire temps. Què importa que encara sigui jove? El temps és relatiu. Tothom ho sap. No calia que cap geni amb els cabells rinxolats ens ho demostrés per corroborar-ho. Fujo de tu tot el que puc, miro de no donar-te cap oportunitat però al final te'n sortiràs, com sempre. Quin sentit té esquivar-te, si tard o d'hora acabaràs guanyant aquesta batalla inútil?

Tinc sentiments ambivalents cap a tu. T'agraeixo sincerament tot el que has fet per advertir-me, totes les vegades que em vares mostrar el camí que havia de seguir per no trobar-te. Però per altra banda, sempre que et presentes al meu voltant trastoques tots els meus plans i em deixes un regust difús d'impotència, per no parlar dels projectes i il·lusions que has tallat d'arrel a tanta gent que he conegut i que m'han precedit. Aquesta impredibilitat és el que em neguiteja, aquest no saber mai quan vindràs, quina forma agafaràs quan em visitis. Per això he decidit posar fi a aquesta incertesa. Tinc un amic que és químic. No ha sospitat res quan li he preguntat quin producte administren als condemnats amb la injecció letal. Coneix bé els Estats Units per haver-hi passat una temporada i ha visitat diferents ciutats, sobre tot de la costa Est. Deu haver considerat el meu interès una mica morbós però ja fa temps que ens coneixem i sap que sóc una persona curiosa i inquieta i que em deleixo per parlar de qualsevol tema.

Ho faré aquesta nit, a casa, tranquil·lament. Ara que estic en plenes facultats mentals. No vull envellir, veure com lentament els meus òrgans comencen a fallar, com la pell va perdent elasticitat i la ment es torna confusa i desordenada. Serà una mort serena, sense agonia, em fondré amb el no res amb parsimoniosa lentitud. Per una vegada, per una sola vegada, seré jo el qui et convoqui. Jo, el que et faci una visita i no tu la que vinguis a visitar-me.