APÒSTOL

Des dels ulls d’un marrec, i d’un adult també, l’aspecte d’aquella dona feia molt de respecte. Al mercat tothom la coneixia prou bé, ella era la mestressa, la patrona de tot mentre el seu home, escarransit i poca pena, només regentava un tamboret reservat a la barra de marbre de la taberna. Ella amb la seva cridòria oferia herbes remeieres de tota mena i d’altres substàncies, en paperines, que encabia sota la faldilla estampada de grisos i descolorida que vestia fins als peus. El misticisme de la seva ètnia viatjava amb l’empremta d’unes faccions rugoses, no tant per l’edat com per les durícies de la vida. La cabellera negra atzabeja del gruix d’una crinera arreplegada en un monyo es fusionava amb el mateix to de la brusa, cordada fins al coll, i la rebeca i la severitat de la imatge es transfigurava en dolçor quan brindava l’art de la quiromància a les mans pagadores. Jo només era un dels vailets de l’escola del carrer, orfe sense records i rapinyaire quan calia, que era sempre. No sabia fer res més. Les nits de fred humit a la recerca d’un paller amb un mos a la panxa, o no i les altres a l’empara de la lluna. Els banys de riu només amb la bonança o quan algú m’hi llençava per una malifeta després d’escaldar-me amb unes fuetades. Jo veia a la dona, malgrat la por irreverent que em provocava, com un àngel protector del seu ramat i em vaig disfressar de poruga intrepidesa o bé per pispar-li unes monedes o bé per vendre-l’hi la meva pena. Només apropar-me i sense ni tant sols mirar-me, em va engrapar el canell amb la força d’un homenot empipat i amb un to afable, que no li esqueia per les circumstàncies, em va demanar d’endevinar quantes monedes hi tenia a l’altre puny tancat. Acoquinat i confós per dins em va costar entendre-ho i amb la veu tremolosa li vaig quequejar el número tretze que jo duia tatuat al braç sota la màniga. Me l’havien gravat al reformatori temps enrere. Ella, amb un somriure, em va donar les tretze monedes i em va desitjar bona sort pel meu nom.