Amunt i ben lluny

Sortí de casa per distreure’s ara que el silenci regnant l’aclaparava.

Caminà fins arribar dalt d’aquell pujol.

Es relaxà i s’assegué.

Tot descansant i badant, mirà cap al cel.

Quina meravella, pensà!

Seguí amb la mirada aquell núvol allargat amb textura de cotó fluix.

Mantingué la mirada fixa, fixa, fixa, per no perdre’l de vista i no confondre’l amb d’altres.

I el veié anar canviant de forma i de color, impulsat per una ràfega de vent espectacular que l’empenyia rere seu.

Es movia amb una rapidesa que el deixà bocabadat fins esdevenir un puntet llunyà i quasi imperceptible que es perdé en l’horitzó.

Ell sol, mirant aquell cel blau, rosa, gris, se sentí en una mena d’estat indescriptible.

Únic.

D’aquells que et fan sentir viu i agraït a la vida.

Aquella transformació el fascinà.

I des d’aleshores procurava, quan podia i quan se sentia un pèl melangiós, tornar a aquell indret per admirar el cel i centrar la seva mirada amunt i ben lluny.

Aprofitava el paisatge estel•lar que se li obria en alçar la mirada.

Cercant més núvols que li recordaven als seus fills.

S’havien emancipat, volat i deixat el niu buit.

El reconfortà constatar que les transformacions son pròpies de la natura i que tant el “seus” núvols, com els “seus” fills, no el necessitaven per anar fent via ara que la immensitat de la vida els havia endut a indrets llunyans.