ALTA TENSIÓ PER ESCOPINYES

Em desperto, com de costum, força estona abans que soni el despertador. Allargo el braç i encenc la ràdio. A RAC1 em recorden que hi ha vaga de metro novament, protesten pel tema de l'amiant. Em rebolco entre els llençols fins a quedar en estat de letargia.
Quan reacciono, m'arreglo amb presses i surto cap al metro. Normalment, quan hi ha vaga, agafo Rodalies fins a Catalunya, aquest cop m'he oblidat de la vaga víctima de la letargia. Baixo les escales i la multitud de les andanes em recorda que hi havia vaga. Ja he marcat el bitllet i el temporitzador marca dos minuts i mig de temps. Què podria sortir malament?

ALTA TENSIÓ PER ESCOPINYES

La Sagrera

El temporitzador de l'andana torna a pujar d'un minut i mig a dos i mig. Cabrons. La megafonia no para de recordar-nos que no ens apropem a la via, però la gent que va omplint l'andana intenten guanyar posicions empenyent. El temporitzador torna a pujar, ara a quatre minuts. La megafonia aprofita per recordar que hi ha vaga, un detall innecessari a hores d'ara. Busco els auriculars, me'ls he oblidat. Miro a les escales, hi ha gent enfilada contemplant l'oceà humà del qual formo part. Ara la megafonia ens recorda que hi ha desfibril·ladors a les andanes, però jo el que vull no és un puto desfibril·lador, el que necessito és que arribi el comboi. Finalment, malgrat que el temporitzador torna a pujar a quatre, fa aparició el comboi pel túnel. Es desfermen les bèsties. Uns intenten sortir, els altres entrar. Veig una iaia pegant amb la bossa a un jove que riu per no plorar. Agafa a centenars de persones i posa'ls en una andana plena intentant agafar el metro. Tindràs més animals que en l'Arca de Noè. Finalment entro al vagó. El metro engega. Miro la gent i dono gràcies de no portar la jaqueta, penso que la gent porta massa roba per la calor de maig a Barcelona. El trajecte fins a la següent estació es fa etern rodejat de tanta humanitat.

Navas

A la següent parada es repeteixen les escenes que voregen la violència. Empentes, insults, cops i gent que ni tan sols pot pujar al vagó. En estrènyer-se la multitud una dona em clava la bossa a les costelles, em pregunto si hi porta una planxa i per què. Si no és una planxa que pot ser? És evident que és quelcom molt sòlid. Miro de pensar que pot ser; una ampolla de conyac, una sandvitxera, El Quixot, una torreta per plantar hortènsies al despatx... M'adono que estic desvariejant i em poso a riure. La dona de la planxa a la bossa també riu i em pica l'ullet. Si és que els que naixem guapos... El metro fa una altra aturada.

Clot

Es repeteixen les escenes sòrdides. L'Infern del Dante segur que era millor que això. El metro engega novament i la dona de la sandvitxera a la bossa se m'arramba com si volgués ballar La Lambada. Em mira amb aquells ulls vermells de llúdriga. Fa cara d'alcohòlica, ara estic segur que hi porta una ampolla. O millor, un pot de llegums que ha omplert de conyac a granel a la bodega del carrer Olesa. M'adono que estic desvariejant. Somric. Ella també, amb aquelles dents brutes. Em pregunto si són les seves i M'adono que amb aquella aparença bruta ho han de ser per força. Porta el cabell llardós. Vull pensar que també és seu. L'imagino calba i torno a riure sol.

Glòries

Decideixo aprofitar que baixa gent i em dono la volta abans no es torni a omplir i quedi immobilitzat. Aquella dona de les hortènsies feia olor d'agre, potser només és la meva imaginació, però li dono l’esquena de totes maneres. Potser porta El Quixot, deu llegir de pressa amb aquells ulls de llúdriga. De cop em ve al cap una llauna d'escopinyes i penso que estan molt més folgades que nosaltres. Quina calor. Potser ens hauríem de posar tots a cridar, demanant que ens reguessin amb salsa Espinaler. Com si fos la festa de l'escuma del Barçalles. Volem salsa Espinaler...! Merda, estic desvariejant altre cop, serà per la calor. Torno a riure. Ara el que em mira és un senegalès de dos metres. Almenys té les dents blanques. Blanques com un Steinway de cua.

Marina

Allò ja sembla el final del titànic. Tothom mira de salvar el coll deixant en darrera qualsevol indici d'humanitat. Pugen i baixen, s'insulten, s'empenyen... cada cop fa més calor. Penso a fer un post al Facebook per explicar això, però m'enrotllaré com una persiana i no ho llegirà ningú. Imagino l'Elisabet dient amb to repel·lent "Vés en bici". Segurament no és mala idea. La llúdriga em clava el que ara sembla una puta olla exprés a l'esquena. No en te la culpa, però tinc ganes d'escanyar l'Eli. Merda, sóc un psicòpata. Torno a riure. El senegalès també. Últimament tinc molt èxit amb els gais. Potser havia de fer un pensament. Com deia un toxicòman que coneixia, les dones són cosa de nens. El senegalès em veu riure i em clica l'ull. Em sembla que prefereixo les dones.

Arc de triomf

Parem, a El Zoo d'en Pitus hi havia menys animals. Més escenes sòrdides. La dona de la tassa del vàter a la bossa (segur que és una puta tassa del vàter, fa cara de tenir gastroenteritis) em pessiga el cul. Giro el cap dubtant que sigui ella, però la delata subtilment que rigui com una hiena i em llenci un petó. Engega el metro, el senegalès em mira des de dalt i m'acaricia el braç dissimuladament. Potser tinc massa imaginació, o massa calor. Començo a veure pampallugues i les cames em fan figa. Quan parem a la següent hauria de baixar, però la baixada de tensió és evident. L'únic que m'aguanta dret és la multitud prement.

Urquinaona

No tinc forces per baixar, em quedo collat per la turba amb ganes de vomitar. No vomito, segurament perquè no he esmorzat més que un omeprazol. Quan engega el metro perdo la consciència.

Catalunya

Obro els ulls. Sóc a terra. Estès entre la multitud de curiosos. La llúdriga i el senegalès discuteixen per qui m'ha de fer la reanimació. Intento dir alguna cosa però el cap torna a cedir després d'aixecar-lo lleument. Aquell parell de pervertits segueixen discutint qui em menja els bigotis. Penso en les dents brutes de la llúdriga. Potser sí que ho faci el senegalès de les dents blanques. Riuria, però no puc. Intento aixecar un braç, no puc. Finalment la llúdriga se'm llença al damunt. Intento fer-li entendre que no tinc un infart, però sóc incapaç d'articular paraula. Em llença el seu fètid alè a la boca. Evidentment fot olor de beguda i prego perquè l’alcohol hagi matat els bacteris d'aquella boca de Drac de Komodo. Després de picar-me violentament el pit em torna a llençar l'alè. Para un moment i treu de la bossa una ampolla d'aromes de Montserrat. Sabia jo que era una ampolla. Em llença un xarrup a la boca. Com estic estirat i moribund m'escanyo i començo a tossir. Em sembla que aquella puta alcohòlica m'ha esquinçat una costella. En tossir noto un dolor terrible a la costella. De cop d'entre la multitud veig reaparèixer el senegalès. On collons havia anat?, em pregunto. Miro d'aixecar-me, però torno a defallir sota les espurnes de llum que em cobreixen la vista. Trigo una estona a comprendre que porta el senegalès a les mans. Porta un puto desfibril·lador. Miro de dir-li que només és una baixada de tensió, però la llúdriga es torna a abeurar als meus llavis. Almenys després del xarrup ja fem el mateix alè. Finalment el senegalès li colpeja el cap amb el desfibril·lador. Els curiosos s'ho miren com si tot plegat fos d'allò més normal. Estic bé, intento dir mentre el senegalès m'esquinça el polo de Ralph Lauren que vaig comprar la setmana passada. De cop la llúdriga, que sagna del cap com un bé a l'escorxador, li fot un cop de bossa al cap al senegalès. Déu meu, torna el seny al teu ramat. Miro d'aixecar-me lentament, sembla que estic millor. El senegalès també sagna. El món s'ha tornat boig. Els curiosos treuen el mòbil i comencen a fer fotos i vídeos de l'escena. Encara dèbil, m'apropo als meus botxins per posar pau. Merda, les cames em fan figa. Arriben els de seguretat. Demanen a la gent que circuli i intenten separar aquell parell de brètols. Un dels nouvinguts em mira. Em pregunta si estic bé. Em desploma entre les llumetes. El darrer que veig és al segurata amb el desfibril·lador llençant-se al meu damunt. Després de la descàrrega, només veig la foscor.

La darrera estació

Obro els ulls. Sostre blanc, parets blanques, llençols blancs... no sembla un prostíbul. Començo a riure, però em fa mal la costella, la cremada de tercer grau del desfibril·lador al pit i un braç que tinc enguixat. No sé com collons me l'he trencat, però no pregunto. Que més pot sortir malament, penso, i noto una esgarrifança pujant pel clatell. On collons hi ha la infermera? Necessito una cervesa.