ALESHORES VA COMENÇAR...

Estava assegut en el parc Schierbeck situat a la part alta de Puigcerdà. Davant meu l’estany resplendia joiós el sol de la primavera quan aquesta s’acosta a l’estiu. Feia pocs dies la neu havia marxat de les muntanyes, tret d’alguna glacera, que blanquejava en algun indret mig amagat del Pirineu.

L’orquestra municipal oferia un dels seus clàssics concerts dominicals i els del bar havien posat tendals i taules per aprofitar l’ocasió. Davant de la glorieta l’ajuntament havia fer posar varies files de cadires per als oients que volguessin escoltar la música i estalviar-se la consumició.

Jo, com a client preferencial de diari, havia ocupat el millor banc del parc, mig a l’ombra, mig al sol, protegit del vent i amb una ampla visió dels racons i raconets de l’indret. Observava entretingut el capbussar-se dels ànecs en la recerca d’aliments, també la majestuosa i bonica desfilada dels quatre cignes blancs que feia uns dies vivien en les aigües blavoses i netes del petit llac, segurament reposant del seu llarg periple continental.

Sobtadament vaig adonar-me de la seva presència. Estava acompanyada de dues amigues més o menys de la mateixa edat. Tenien les tres, aquella edat imprecisa de quan una nena es converteix en dona, però encara no ha perdut els moviments i la gràcia infantil.

Potser la forma correcta de descriure-ho seria dir quan la poncella comença a entreobrir els seus sèpals i mostra la vermellor amagada dels pètals de la futura rosa roja.

Me la mirava atentament, és que era tan maca i tan jove que els meus pensaments flotaven, sense malícia, dins un espai de felicitat. Sí, d’innocent felicitat, aquell breu instant quan els llavis es destensen involuntàriament en un somriure amable.

La tenia davant meu, asseguda amb les seves amigues al voltant d’una tauleta, en aquell parc de l’estany de Puigcerdà. Jo, des del meu banc proper però distant, podia observar-la sense que s’adonés de la meva mirada un xic especulativa.

Vestia un vestit vermell d’una subtil roba que es movia i s’arrapava al seu cos seguint el caire de la lleugera brisa. Les cames estilitzades i brunes dansaven seguint el ritme de la música. I els seus peus, calçats amb unes sandàlies daurades, em mostraven les ungles pintades d’un color nacrat i també es movien puntejant la melodia.

La cintura breu, era encara molt joveneta, però sota la lleugera tela del vestit, les sines es marcaven fermes i vibrants, com una promesa de feminitat. Els braços prims, signe de joventut, es movien en aquella forma tan llatina d’expressar-se, acompanyades de mil i un moviment de mans, com si fos la forma més plaent de fer entendre les paraules. En certs moments els seus braços i les seves mans semblava que dansaven amb els moviments d’una odalisca captivant a l’enamorat.

Llavors, com en un examen de femenina bellesa, com si jo fos un Paris mitològic que entrega la poma d’or, premi a la bellesa, a Helena, els meus ulls pujaren una mica més.

M’esplaiava observant el seu coll gràcil i de fàcils moviments que gaudia movent segons la tonada musical. Els seus cabells ondejaven al vent mostrant altres parts no menys agraciades de la seva fisonomia.

Com un aficionat de l’art, enamorat de la forma humana, vaig fixar-me més en la seva cara lleugerament bruna, de sol i natura. Els llavis molsuts, les orelles petites i un nas proporcionat de princesa romana. Ai! Què hi podia fer més que admirar-la abstret, com si fos una serp que guaita fixament la seva víctima, però en aquest cas era a la inversa, malgrat ella era la presa, jo era el seu subjugat i rendit admirador.

El front alt i pur, les celles clares, com el seu cabell daurat, i a sota els ulls d’un blau intens que seguien els moviments de la gent plens d’aquelles guspires que mostraven la seva alegria de viure i que transmetia també a les seves amigues. Desitjosa segurament de ganes d’obrir-se i fruir d’un munt d’aventures, potser inconscientment, sense adonar-se del perill a causa de la seva joventut.

Els seus ulls m’enlluernaven amb el blau que a vegades em recordava el color canviant del mar en una platja tranquil•la i altres cops refulgien com l’aigua marina al xocar amb els esculls i les roques d’una costa brava.

Que n’era de preciosa, jove i oberta a un nou món com la rosa mig oberta que vol escampar la seva fragància a tots els seus voltants.

I la música sonava, sonava i sonava, i jo em deixava portar pels seus acords, la seva melodia i l’encisadora presència femenina que alegrava el meu cor.

Llavors va començar a sonar aquella música tan estrident del meu vell mòbil que bruscament m’aparta del meus somnis barrejats de records, de tendresa i d’amor recordant-me que havia d’anar a dinar a la residència.

Mentre caminava, ajudat pel meu fidel bastó, recordava els versos d’en Josep Carné que diuen.

Passen tres noies, totes de blanc
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.

Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l’herba
i que refacin el cor del món.

¡Oh, nova glòria, ben tost memòria!
!Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!

Potser records, potser vivències, potser...tantes coses que afloren dins meu i em fan reviure de nou, altres instants inoblidables, regalant-me un nou moment de dolç amor platònic.

Estranya paraula amor que abasta un sense fi de sentiments, idees i passions que reneixen sense importar l’edat, i sense voler, dins la nostra pròpia ànima interior.

Miquel Pujol Mur.