El viatge

M'esperen 1000 km de carretera, molt de temps per pensar.
Surto quan encara no despunta el dia, el cotxe carregat fins dalt, preparats per passar uns dies al poble, com sempre portant coses per arraconar-les, allò que ja no vols, però que no et vols despendre, autoenganyant·nos, fent-nos creure que no ho hem llençat, però sabent en el fons que no ho tornarem a fer servir.

Agafo el volant, les primeres llums del dia amenacen a l'horitzó, però encara és de nit i la ciutat dorm. El millor moment per conduir, segons el meu parer. Quan la nit t'envolta, i el silenci t'envaeix, només trencat pel so de la música.
No hi ha moviment pels carrers, en pocs minuts arribo a la sortida de la ciutat, ja respiro la calma. Al meu costat tothom dorm ja, som jo i la carretera. Faig un glop del meu cafè, un d'aquells gots gegants omplert fins dalt, preparat per mantenir-me desperta tot el camí.

Em concentro en la música que sona, un recopilatori força variat, preparat especialment pel viatge. Hi ha música de tota mena, melòdiques que pugui cantar, animades per mantenir-me alerta i òbviament cançons de carretera. Country i altres similars, aquells sons característics de cotxe, música d'abans, que em recorden aquells viatges llargs, amb cotxes vells, sense aire acondicionat ni marxes automàtiques. Ara conduir és una altra cosa, connecto l'automàtic i només haig de vigilar no estampar-me, que de la velocitat ja s'encarrega el cotxe sol.

Reviso la navegació; haig de creuar la península de punta a punta, poc més de mil kilòmetres, d'est a oest. Pràcticament deu hores sense comptar parades. Em concentro en el punt més proper al mapa, a una hora de distancia, i em dedico a calcular quant em queda segons la velocitat actual. Aixo em manté entretinguda una estona.

El Sol comença a sortir i el veig reflectit al retrovisor, les ombres comencen a dissipar-se i puc veure el paisatge al meu voltant.
Les línies de la carretera em provoquen aquella sensació hipnòtica, absorbent, aprofito per posar en ordre els sentiments.

Ha sigut un altre any dur i el moment del viatge, de l'inici de vacances és alliberador.
Portem molt de temps de restriccions, d'estar tancats, d'evitar el contacte, la socialització. Ara, veient l'extensió de camps a tots dos costats del camí em sento serena, els problemes del dia a dia sembla que queden enrere, han quedat a la ciutat. Segurament seguiran allà quan torni, però per això encara queden molts dies.
De moment em toca gaudir de la quietud i del viatge.