Adéu, terra que m'ha vist nàixer ...!

... i créixer! La mateixa que m'ha parit i nostrat amb els seus vinyars, oliveres, almetlers i bresquilleres. Espere tornar més savi i esperonar el futur amb la il·lusió jovenívola que ara posseïsc, abans que els anys la marcisquen. Que com una mare, al meu retorn em rebes amorosida als teus braços i orgullosa em descobrisques més madur i pròsper.

Ara m'allunye de tu amb autobús mentre em mossegue els llavis suaus com la pell de les bresquilles a l'estiu albirant també la corrua d'obstacles que un esperit tendre encara deurà afrontar. Afortunadament, m'enduc part de la duresa de la pedra calcària sobre la qual d'infant botava despreocupadament enmig de camins i tossals com un boc. Per la finestra, aguaite desesperat maldant per retenir a la retina tots els retalls del paisatge que m'ha confegit com a persona. Així podré continuar plorant llàgrimes d'oli d'oliva amb cada una d'ambdues almetles que constitueixen els meus ulls i amb què he anat coneixent un univers molt dens però limitat. Tant a una com a l'altra els costarà avesar-se a expandir-ne els confins. Per palpar els meus objectius, suaré degotissos d'oli d'oliva i m'agombolaré en el record de la verdor esperança dels pins que vaig deixant enrere. La blancor de la Lluna romandrà en la meua pell, entre venes de vi tint, com a record dels llargs diàlegs que mantenia amb ella a les nits, sempre escoltant-me en la seua mal en calma. Ara l'astre de la foscor m'acompanya durant el viatge vers l'inquietant "no-sé". Però ja no podré compartir amb ella nits d'hora bruixa. ¿Com podré obrir espai al monòleg amb ella entre edificis de formigó, asfalt de quitrà i una boira de contaminació enterbolint-li el rostre? I quan tinga un problema? Qui m'aconsolarà davant un conflicte sense el bràmul del vent dringant les fulles?

A poc a poc, el paisatge es transforma com el destí que m'espera i al qual l'autobús pareix abocar-me immisericordiós. La melangia es torna il·lusió, incertesa i de nou inquietud. Un nou escenari emmarcarà les vivències, un nou espai en el qual trobaré a faltar tot el que he viscut però on lluitaré per suplir les mancances que l'existència m'ha negat fins ara. Sóc conscient que part d'aquest viatge és una fugida de mi mateix...., o una manera d'omplir d'aqueixos buits que esmentava adés..., o forçar una evolució vital que havia d'arribar... Espere esbrinar-ho aviat.

Adéu...,o.... fins després!

Llorenç Garcia