Abismes 9

Clar com la lluna clara. De gran inspiració. De gran poeta. Val la pena rellegir poesies com aquesta.


Sergi

... he anat a parar al teu raconet de relatsencatalà! I el tast és immillorable, perquè el poema és preciós! Certament, la lluna ha inspirat moltes històries, poesies i aventures amoroses. En aquest poema, tanmateix, no hi apareixen més personatges que la persona que elogia la lluna i la pròpia lluna, convenientment personificada.

Comences el poema descrivint-la, parlant de com és i com la veus amb metàfores i descripcions ben seleccionades. A partir de la tercera estrofa comencen els interrogants, l'intimisme. Les metàfores continuen essent molt belles en aquesta segona part del poema. I el final ja és la fusió del qui parla amb la pròpia lluna:

"Et veig il·luminada del delit,
Vibrant nua pel nostre primer goig:
Tu cobrint-me, jo fermat al teu dedins".

Un poema per degustar, Franz Appa!!! I moltes gràcies per les teves paraules!!!

Una abraçada, salut i lletres,

V.

és difícil fer un comentari!!!!
em sembla que comences parlant de la lluna com un astre que t'ilumina i acabes parlant d'ella com una dona que t'ha enamorat.
molt de gust, franz appa!!!!
Manel

la lluna que il·lumina bocins de realitat que d'altre manera romandrien a l'ombra.
Bell poema de sonoritats i de mots que ballen al seu compàs.

gyps

Hola, gràcies per ajudar-me a retrobar a la lluna, perquè quan per algun motiu estàs malament, molts cops quan de reull veus a la lluna allà dalt, "cuidant-te" te n'adones que el que et pugui passar és més petit comparat amb la seva bellesa.
Potser mirem massa cap abaix i hem de tornar a enlairar el cap i pensar amb ella.
gràcies pels teus "regals" que ens fas a tots.

És molt més que un intent, diria jo... realment, és una fita ben aconseguida!

La lluna ( de tardor, de porpra, suau, refulgent, lleugera, pícara, fresca, ... quina adjectivació més deliciosa! )) il·lumina perfectament el poema amb una llum màgica i clara a l'hora, d'aquelles que no creen ombres, que afavoreixen la figura de qui la rep.
Per això, la relació humana agafa una dimensió gairebé màgica, enlluernadora, seductora, amb relleus que destaquen i creen atmosfera pròpia.
La darrera estrofa em sembla especialment resplendent!

T'envio una abraçada ara mateix, quan el sol comença a caure,
Unaquimera

"lluent com un fanal dintre la boira"...preciós!!

Tens capacitat d'analitzar, d'expresar-te, d'estimar.....GENÈTICA...un poc.

una abraçada...com el mar.

Ja he llegit altres coses teves i realment començo a veure una linia. El poema te un climax molt suggestiu, seductor... t'atrapa....

Ja he llegit altres coses teves i realment començo a veure una linia. El poema te un climax molt suggestiu, seductor... t'atrapa....

Estic d'acord amb el savi comentari del meu predecessor. La llum de la lluna atorga al poema un ambient misteriós que li confereix gran efectivitat, des del punt de vista plàstic i des de l'emotiu . La utilitzes, a més, hàbilment com a pretext per endinsar-te i endinsar-nos en una escena tremendament eròtica, estellesiana si em permets. M'acabe d'adonar, a més, de la gran càrrega de narrativitat que tenen molts dels teus Abismes, sense per això perdre el corprenedor lirisme que els caracteritza.

Aquest joc d'imatges, especialment la de la lluna, ens crea, ens els primers versos, un clima un punt misteriós. No sabem ben bé quin és el propòsit del poeta ni cap a quin desenllaç ens vol menar. És a partir de la quarta estrofa que copsam el misteri inicial per mitjà, d'un costat, del desvetllament del record, i de l'altra per establiment d'una comparació ("La cara tan brillant com el sol que estrafà la lluna de tardor") que justifiquen -i il·luminen- plenament aquella introducció que he dit. A l'última estrofa, l'autor ens aboca a la superació del joc d'ombres i clarors que ens ha plantejat: "Et veig il·luminada del delit". Diríem que, una vegada més, és l'amor el que fa possible aquest desenllaç ple de llum.
En conjunt, ens trobam davant un bell poema, marca de la casa.