Abismes.1: Perquè el poema pertany a l'abisme

Potser un poema massa bonic per a mi. Vivim decadentment, penjats, torturats... la felicitat plasmada en unes lletres està molt bé... però jo no hi crec.

tan se val si em clava a les ninetes dolços miratges. Gaudeixo....

Estic absent però no tinc temps publico i em ve super just i em fa ràbia ja que ho enyoro.
un petonet de vidre

...Perquè el mot és abeurador
per a la set insaciable
d'apropiar-se i ser apropiat
de i per l'ésser amat....

...preciós, una joia per qui l'escrius, un plaer per qui el llegeix...

Una abraçada!

Poema que dóna resposta a qui en algun moment es va poder preguntar el perquè.

Creo que el teu ja te la vas respondre. Simplement de dintre a fora.

Gràcies. J.

Tens tota la raó, amic Franz...
El poema és mar i pertany a l'abisme!
Continua engrescant-nos amb els teus intel·ligents comentaris...
Nosaltres, t'ho agraïm de tot cor.

Una abraçada!

FRANCESC

clarivident sonet invertit, fins i tot. La mestria es mostra en poques paraules, l'experiència es plasma en cada vers.

Gràcies, d.

Aquest és un magníficf poema, i això ja ho han dit els comentaris que precedeixen el meu. Voler definir la poesia, després de segles sense que cap poeta hagi deixar de fer-ho, pot semblar ociós. Però no, no ho és, perquè resulta que, adesiara, s'alça alguna veu que ens proposa punts de vista originals, enfocaments nous, percepcions inèdites. I ens quedam pensant que versos com
"Perquè el poema és mar
estès entre ribes-cossos
que són frontera i vincle,
pletòric i clar abisme."
ens ofereixen una perspectiva del fet poètic que ens produeix un vertigen... d'abisme.
Magnífic.

Pertany i és abisme al que volent o no aboquem els nostres neguits. Extraordinari el poema, vull dir l'abisme.

potser el poema ens apropa a l'abisme d'una manera serena i pacient, perquè l'abisme és la desesperació de viure i voler marxar. El poema, segurament és el darrer lligam amb aquesta proesa que és sobreviure'ns.

Gràcies per les teves atentes lectures que sempre duen a la reflexió i a la lucidesa.

gyps

Un poema que és al mateix temps abisme, camí i mar, no pot menys que exercir sobre mi un encís irresistible.
Una veu silenciosa, una fletxa amb destí, una paraula que és font inesgotable, són imatges que destaquen amb llum pròpia.
La resta d'atributs que el guarneixen, com la brevetat encertada, el joc entre els antònims i amb les preposicions, la reiteració oportuna de la clau introductòria, ... tots ells contribueixen a què la trobada entre els teus versos i jo hagi estat grata en extrem, d'aquelles que es recorden voluntàriament.

Per cert, també m'han evocat el concepte Zarathustrià... no sé si el referent l'has utilitzat conscientment, però has aconseguit recrear la metàfora de la transició.

T'envio una abraçada de les que estableixen vincles,
Unaquimera

en done fe, com tu.
Preciós.
Salut, i una forta abraçada, company.

per descriure poema, vers, mot... i la poesia en general
ja saps que "lu meu" és enveja sana, i que a pesar de que em passo poc per aquí, admiro tos mots, antiartista :)
el poema un abisme... és quelcom tan cert... tot el que ens produeix un poema pot ésser tan gran que ens fa caure en un forat de sensacions... cada cop tinc més per segur que sense poesia no seria ningú, no seria jo.. i bé, ja en vam parlar amb l'email i no et tornaré a ficar els versos de Baudelaire... em repetiria!

Continua fent del món una poesia,

baisers!

Què és l'abisme? Una profunditat insondable, immensa, molt gran... Ni tan sols es pot definir sense fer poesia en l'acte. Pletòric, a més, com el teu univers més íntim. Clar, com la teua consciència.
Com harmonitzar els oposats, la frontera que és vincle, l'espai amb el buit exigit? Sovint l'amor els fa confluir, o almenys en crea la il·lusió. I el poema la perpetua i fa de mar estés on els altres per sort podem navegar, com jo mateixa ara.
Sí, el mot és abeurador de la set de l'altre sobretot quan no hi ha moltes més opcions a apaivagar-la... Aquest poema me'l bec dolçament i lenta, perquè em dure, i calle, perquè "la meva veu sigui silenci, abans que tremolosa fressa".
Els meus respectes per a la musa.
Un sentit petó per al poeta.

...el poema és mar, i cincle, i arbre solitari, i far a l'horitzó, i oasi al desert, i...
Has fet una definició lúcida i humana, amb sentiments d'home lliure.
PS.-Poc a poc vaig copsant tot el que d'amagat tenien per a mi els 'renglons curts', llegint-vos i intentant escriure'n.
Salut i rebolica, xicon!