A vol d'ocell

Un relat de: copernic


En Josep Rabassa vivia a Vallvidrera i treballava a la Torre Agbar. O millor dit, vivia a la Torre Agbar, a on passava pràcticament tot el dia i a Vallvidrera només hi anava a dormir. I no és que a casa seva no s'hi estes bé, no. El xalet de la família Rabassa era un dels més luxosos del barri: tres-cents cinquanta metres quadrats ocupats per sis habitacions, menjador, cuina, quatre lavabos i gimnàs, a part del garatge que encabia tres vehicles de diferents mides, models i preus. Com es pot suposar, aquest home, en aquell gran edifici, no hi treballava d'administratiu ni d'empleat de manteniment, si no que era el director general de l'empresa que ocupa tot l'edifici, que tothom bateja, a Barcelona i a tota Catalunya, amb noms amb connotacions sexuals o escatològiques.

El director general tenia el seu despatx a la planta 27, la més enlairada de l'edifici. Per sobre només quedaven tres pisos, ocupats per la maquinària que assegurava el bon funcionament dels ascensors. Allà gaudia d'una visió privilegiada de Barcelona i el seu entorn. La forma circular de la torre i les cinquanta-dues finestres que envoltaven el seu despatx li proporcionaven una visió d'ull de peix, des del mar fins al Tibidabo, des de les “torres bessones” fins al final del port. Un espectacle que en Josep Rabassa, ni tan sols apreciava, concentrat com estava sempre en una feina de tanta responsabilitat com la seva.

Cada dia el xofer de l'empresa anava a Vallvidrera a recollir-lo. Assegut en el seient del darrere, contemplava la ciutat al seus peus. El cotxe s'endinsava poc a poc en el formiguer humà i es convertia en un vehicle més en el col·lapse circulatori de la ciutat monstre. La limusina el portava per la Via Augusta i la Diagonal fins a la plaça de les Glòries a on s'aixeca el colós de vidre i acer. Quan arribava, el xofer li obria la porta. En Josep Rabassa l'acomiadava desitjant-li un bon dia i entrava, decidit, en el ventre del gegant.

Aquest home, menut, calb, una mica obès i amb ulleres no ho va tenir gens fàcil per arribar al lloc de privilegi que ocupava. Procedent d'una família humil, es va obrir pas professionalment demostrant una astúcia poc comú. Després de treballar en una agència d'assegurances durant deu anys com a administratiu es va presentar a unes oposicions que convocava la que, des d'aleshores, seria la seva empresa. Va escalar posicions molt ràpidament. Sempre estava en el lloc adequat quan es produïa alguna vacant en un càrrec de més responsabilitat que el seu. A vegades pensava en la quantitat d'informació que es pot acumular al voltant de la màquina del cafè. Baixes, trasllats i altres temes interessants eren captats per en Rabassa amb precisió de radar, mentre aparentava estar concentrat en la feina que estava realitzant. “La informació és poder. No ho oblidis mai” li havia dit el seu pare i en Josep havia aplicat aquest principi fins a arribar al tercer càrrec en importància d'una de les principals empreses del país. I la cirereta del pastís era aquell edifici emblemàtic, fruit de la ment d'un arquitecte de prestigi mundial, una mena de far de coloraines en les nits més fredes de l'hivern, guia i referent a on les mirades dels barcelonins convergien des de tota la ciutat.

De vegades, a les tardes, quan el sol ja havia desaparegut darrere Collserola es relaxava paladejant un cafè. Contemplava la ciutat als seus peus i els llums que començaven a espurnejar en els carrers de la ciutat. Llavors sentia un lleuger pessigolleig a l'estómac i se sentia poderós, com aquella vegada en que, ostentant el càrrec de cap de recursos humans, va haver d'entrevistar a uns aspirants. L'empresa necessitava personal i va convocar oposicions. Es va presentar un nombre de persones trenta vegades superior a les places requerides. Després dels exàmens, quedava el doble de concursants que de places disponibles. Les entrevisten proporcionarien la selecció definitiva. Va començar a parlar amb els candidats. Quan ja en portava quatre i es mirava, sol, al despatx, l'expedient del cinquè va obrir uns ulls com plats quan va llegir el nom de l'aspirant: Jaume Vilallonga! Va mirar la seva fotografia. Havia canviat molt però, malgrat les arrugues que el pas del temps havia marcat en el seu rostre va reconèixer el companys de classe, l'assetjador, un fill de puta que li havia fet la vida impossible, durant un any, en aquell col·legi religiós a on havia estudiat el batxillerat. Va comprovar les dades. L'adreça era de Barcelona però el lloc de naixement i l'edat coincidien amb el poc que sabia sobre la seva vida i miracles. Quan va veure el seu expedient acadèmic es varen confirmar plenament les seves sospites. Era ell!

Va ordenar a la seva secretària que el fes passar. En Jaume va entrar i en Josep Rabassa el va invitar a asseure's. Li va llegir el seu currículum, li va fer quatre preguntes relacionades amb els seus estudis, va fer veure que apuntava alguna cosa i quan va acabar va mirar fixament en Jaume als ulls durant una bona estona.

En Jaume no havia reconegut en Josep Rabassa. Ara sentia aquells ulls impertinents com un trepant intentant arribar a les intimitats de la seva ment. Va abaixar els ulls, sorprès per aquella insistència i després, durant un moment, li va tornar la mirada.

En Josep va mirar-se els papers que tenia sobre la taula.

- El seu expedient acadèmic és bo, les referències de les feines anteriors excel·lents però...hi ha un petit problema...- La cara de'n Jaume va esbossar una ganyota de sorpresa – Vostè - va continuar en Josep Rabassa, mirant-lo novament als ulls – té pendent una denúncia per assetjament escolar.

En Jaume, amb expressió de no entendre-hi res, es va incorporar en el seu seient com empès per una molla.

- Una denúncia per assetjament escolar! Però qui...?

- Jo, ara i aquí. Vostè, Sr. Vilallonga, sistemàticament, durant el cinquè any de batxillerat, en el col·legi religiós a on estudiava, va perseguir, humiliar públicament i fins i tot, agredir físicament i psicològica a en Josep Rabassa, de qui tothom es burlava anomenant-lo “Rabassa, tap de bassa” per la seva...baixa estatura.

En aquell moment, en Jaume Vilallonga va reconèixer el rostre rodó de'n Josep Rabassa i les formes voluminoses del seu cos. Es volia fondre. Tremolant com una fulla, conscient de que havia begut oli, va recolzar els avantbraços en el seient, abatut. Una ironia del destí havia posat el seu futur en les mans d'un home, que quan era adolescent havia significat per a ell només una joguina en les seves mans, un putxinel·li en el que descarregar les seves ires, l'objectiu perfecte de totes les seves burles. La vida havia repartit les seves cartes i en Josep Rabassa estava a punt de guanyar la partida.

Interrompent les seves cavil·lacions, el cap de personal va concloure:

- Vostè comprendrà que no podem acceptar a una persona amb els seus antecedents. Consideri la seva sol·licitud de feina denegada.

En Jaume Vilallonga, recuperat momentàniament del mal tràngol, es va posar dret i col·locant les seves mans sobre la taula, amb l'aspecte imponent que li donava el seu metre noranta i la seva corpulència es va encarar amb en Rabassa i li va dir:

- Escolta'm bé, tap de bassa, no sé com t'ho has fet per arribar fins aquí però, per a mi, segueixes essent l'adolescent fofo i rabassut que menjava un plàtan darrere l'altre en el pati de l'escola i que, quan em donava la gana, escarnia i acollonia. Ara vols venjança i aquesta és la teva oportunitat, però recorda bé el que et dic: No podràs mai deslliurar-te del teu passat. Pots ser un trepa, pots haver llepat molts culs per ascendir i segurament encara n'hauràs de llepar molts més però facis el que facis amb la teva vida, recorda molt bé el que et dic: Sempre seràs un merda.

En Josep havia recolzat tot el seu cos en el respatller tirant-se enrere davant la reacció inesperada i intimidatòria de'n Jaume. L'energumen però es va girar d'una revolada, un cop acabat el seu discurs i va sortir esperitat del despatx després de donar un cop de porta que va fer tremolar els bastiments.

Va sonar l'intèrfon, La seva secretària li preguntava si es trobava bé. En Jaume havia sortit de l'edifici gairebé corrent, remugant i insultant-lo. Va tranquil·litzar-la com va poder, dient-li que s'havia pres molt malament que no el contractessin, però que ell estava bé. Va demanar-li que no fes entrar al següent aspirant fins que l'avisés.

En Josep Rabassa es va acomodar en el seu seient. Un sentiment agredolç el dominava i es barrejava en la seva ment amb imatges de la seva adolescència gairebé oblidades. Aquella situació violenta havia evocat en ell vells traumes: els canvis hormonals, els dubtes constants, la falta d'amics, l'assetjament...La retrobada amb en Jaume Vilallonga l'havia arrossegat a les carències adolescents que, en lloc d'enfonsar-lo varen atiar en ell un esperit de lluita solitària que havia desembocat en l'èxit professional i social. En Jaume era un pobre home, un energumen, un fracassat sense ofici ni benefici. Encara que, després de tants anys, l'havia tornat a atemorir i no podia treure's del cap aquella exhibició de força bruta, el satisfeia la venjança acomplerta que tant havia esperat. Se'n adonava que a la fi s'havia tancat una porta que badava, que la llei del Karma havia posat definitivament a cada un en el seu lloc.

Perquè en Rabassa era un gran afeccionat a la filosofia oriental i aplicava molts dels seus principis a la seva vida i a la seva feina. Últimament però, havia descobert Nietzsche, que el va seduir immediatament amb la seva teoria del superhome, l'ésser que havia de substituir l'home nou, esclavitzat per la por, per les religions i pels seus substituts: família, estat, diners... El superhome s'alliberaria de l'opressió a través de la mort de Déu i naixeria així un individu que se situaria per sobre de l'ètica i de la moral. Encara que alguns pensadors opinaven que el filòsof alemany havia estat l'inspirador de la ideologia nazi, en Rabassa estava convençut que la teoria del superhome només buscava una fi humanista, una superació de les velles estructures que bastien l'edifici moral de l'home modern.


---------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Aquell dia, a la planta 27, bufava vent de garbí. La costa del Maresme apareixia desdibuixada per una boirina lleugera i ingràvida. El Tibidabo amagava els seus relleus i només s'albirava la línia dels cims de la muntanya. En Josep Rabassa, amb un cafè a la mà, reflexionava. La seva vida era una cursa inútil a la recerca de fama i diners. Tenia cinquanta-vuit anys i ja començava a tenir algun problema de salut que li feia prendre consciència del pas del temps. Se'n adonà que estava fugint. Que després d'un objectiu aconseguit ja n'hi havia un altre esperant. Es preguntà si aquesta cursa sense final tenia algun sentit. Si aquesta bogeria li proporcionava alguna satisfacció i si gaudia realment de pau interior.

Va decidir que ja n'hi havia prou. No hi havia sortida en l'engranatge de la màquina de produir, de la qual ell només n'era una peça. Obrí la finestra que quedava just darrere de la seva taula. A davant seu, un metre més enllà, hi havia l'estructura de vidre i acer. Es llençà amb decisió i el seu cos trencà la façana agafant ràpidament velocitat. Quan anava pel pis vint-i-unè una força estranya el va frenar i poc després el va empènyer cap al davant, accelerant-lo. En Rabassa, atònit, va tenir una sobtada revelació: La teoria del superhome! I un superhome català, no un model americà ridículament vestit, amb els calçotets per sobre els pantalons, si no un home elegant vestit ni més ni menys que per Armani. Va girar 180 graus a la dreta, passant per sobre de la plaça de les Glòries i va enfilar cap al mar. Ara tenia super poders i la força necessària per donar una lliçó a tots els energumens que trobés en el seu camí.

En arribar a la vertical de la platja del Bogatell girà noranta graus cap a la dreta i es dirigí a gran velocitat cap a l'aeroport. Pensava en la cara d'incredulitat que farien els passatgers del primer vol que es trobés i somreia divertit. Es va mirar un moment el seu cos. Les ferides que s'havia fet en el salt alliberador estaven cicatritzant a gran velocitat. Un altre super poder, pensà satisfet. Però en aquell moment, va rebre un impacte que el va fulminar i el va precipitar al mar. El seu cos va caure a uns dos-cents metres de la costa.

En el vol 715 d' Iberia amb destí a Màlaga tothom va notar el sotrac. El comandant no havia pogut evitar la col·lisió, però en una gir ràpid cap a la dreta va aconseguir que l'avió, que s'enlairava, només impactés contra en Rabassa amb l'ala esquerra. L'aparell es va desestabilitzar per un moment i es va escorar a dreta i esquerra dues vegades. Amb els passatgers mig histèrics, el pilot va demanar permís a la torre per efectuar un aterratge d'emergència. L'avió enfilà novament la pista, completament desestabilitzat, però el bon ofici del pilot va evitar una tragèdia. L'evacuació fou ràpida i ordenada i una hora després el comandant, un encara sorprès i espantat Jaume Vilallonga declarava als mitjans de comunicació que l'objecte que havia impactat amb el seu avió era rodó. “Com una bola” va especificar. Durant tota la setmana següent, la premsa sensacionalista va omplir les seves pàgines amb especulacions sobre la presència d'O.V.N.I.'s en el cel de Barcelona.


Enric Roca – Copèrnic 03-07-08

Comentaris

  • De categories![Ofensiu]
    Unaquimera | 27-04-2011

    Després del parèntesi de les vacances i la desconnexió que per força han comportat, torno a passar pel teu espai.
    Feia dies que volia comentar aquest relat que ens ha reunit com autors sobre paper, i he decidit que d’avui no passava, així que aquí estic.

    És, realment, un fantàstic relat fantàstic!

    Demostra, sense deixar lloc als dubtes, que el seu autor és persona de recursos, amb sentit de l’humor i una imaginació capaç de fer girar la narració cap a on li ve de gust, canviant el to de la narració sense brusquedats, fins arribar allà on vol.

    Amb un començament biogràfic, s’endinsa aviat en el retrat social no exempt de crítica ni d’ironia fina, que arriba a la denúncia d’un fet o fenomen preocupant com és l’assetjament escolar, i deriva després cap a la fantasia i l’humor més evidents, fent palès que les diferents categories poden ser perfectament combinables si qui les barreja té bona mà amb les dosis, cura amb la preparació i gràcia en la presentació, com en el teu cas.

    Per a mi és tot un plaer compartir llibre amb tu i la teva història, benvolgut copernic!
    També va suposar-ho coincidir en la sala, tot i que breument... em vaig quedar amb les ganes de xerrar més pausadament: haurà de ser a la propera, oi?
    Potser compartint “secrets” ;-)

    T’envio una abraçada rodona com una Mona de Pasqua,
    Unaquimera

  • Passant pel "príncep blau"[Ofensiu]
    Frèdia | 30-01-2011

    M'aturo a contemplar l'imponent edifici de la Torre Agbar, un lloc que ha esdevingut emblemàtic per a la ciutat. Cada cop hi ha més turistes enfocant-lo amb les seves càmeres. Si enfoquen bé podran veure en Josep Rabassa, tap de bassa, home molt capaç de guanyar la partida en el difícil joc de la vida si no hagués ensopegat, és clar, amb l'energumen d'en Vilallonga, que és el seu taló d'Aquil•les. Un relat molt divertit, amb un final inesperat. I és que realment l'amic Rabassa es converteix en un objecte volant no identificat. Ja ho diu la dita popular: "Com més amunt es puja, més dura és la caiguda". M'ho has fet passar d'allò més bé.
    Gràcies pel comentari que em vas deixar. Tot un honor compartir llibre amb tu, mestre!

  • Enhorabona![Ofensiu]


    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Barcelona, t'estimo, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes de març de 2011.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC


  • Genial[Ofensiu]
    Artis Pla i Calders | 16-01-2011

    Un relat genial i imaginatiu. He passat una estona magnífica amb la seva lectura. Gràcies per l'estona.

  • Bcn T'estimo[Ofensiu]

    Gràcies per participar!

    Recorda que el següent pas, un cop escrit i penjat el relat, és enviar un correu a l’Associació de Relataires en Català (associacio.relataires@gmail.com) tot indicant:

    - enllaç directe cap a l’espai de RC on tens penjat el relat
    - nom i cognoms reals (en cas de ser menor d’edat i, per tant, no poder estar associat a ARC, cal que indiquis, a més a més, el nom del pare/mare/tutor que pertany a l’Associació)

    Un cop enviat el correu rebràs un acusament de recepció i, després de verificar que el teu original compleix totes i cadascuna de les bases del concurs (extensió, pertinença a l’associació...) passaràs a la fase de selecció.

    Gràcies de nou. Cordialment,

    ARC

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

370622 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...