A un pas de ser PAS

Un relat de: touchyourbottom
I.GAIREBÉ CERTESA
Aquell eucaliptus exposava grans branques mortes –color negre socarrat, carbonitzat: braços obscurs col•locats de manera com d’autoprotecció. Què li haurien fet? Què li haurien fet en aquella vida (vegetal)...o en d’altres?
Va fer un pas, en Làs, cap a l’arbre. El va abraçar. Plorava. Ploraven. Abans, però, va assegurar-se que no era vist per ningú. L’avergonyia reconèixer que ben probablement pel que havia llegit en un article que gens per casualitat li arribà via revisteta local –on cada pàgina era molt menja per anuncis d’establiments del mateix poble o comarca- ell era un quasi PAS.
Li afegia altres coses pròpies que no el plaïen. Comptava amb massa temps per analitzar-se. Es veia sent un ara-pujo-ara-baixo. Les davallades picaven més fort. Lògic? Puto tarannà.
-Sí, reconec que m’està bé (i espero, sovint) que em treguin les castanyes del foc.
-Oooh! Cremen!- havia bromejat la Sula.
-No t’esgarrifis- en Làs va respondre.- Si ho fessis...et curaria! Puc ser còmode i indecís, peròs óc amorós i generós.
Van besar-se amb els llavis en somrís, l’Úrsula i en Nicolàs.
Ella també tirava a PAS.
Com fer-ho, s’havien plantejat mil –i dues mil- vegades, per avançar en el dia a dia amb tants inputs negatius com l’exterior els atacava? Pecar emprant la indiferència no feia per a ells.

II.LA SULA SULA
Ella tenia una edat ni tendra ni madura. Escrivia en un bloc de paper i en un de virtual (on ho passava a net, internet). Es titulava ‘La Sula sula’: el seu nom més cap clàusula (sula) amb el sistema que la privés d’esplaiar l’ànima.
En Làs, qui tenia un quart de segle d’anys, l’havia coneguda per aquella via. Li havia comentat cada publicació amb escreix. Fins que no va poder més. La Sula, al seu torn, també va començar a perdre l’ànsia de denunciar amb dolor –no en sabia d’usar el sarcasme que hauria volgut- tant tant tant com ametrallava el respirar feliç en l’existència. Emmalaltiria d’impotència, afirmava. Es prohibia d’afegir imatges als escrits. Ferien. Farien impactes com ‘Oh, com esgarrifa!’, ‘oh, amaguem-ho!’ entre els suposats lectors. Allò no era el que pretenia.
-Com és que aquest nen s’ha ofegat al mar fugint?
-Senzillament: li ha tocat.
Aquell curt diàleg de dues nenes en una classe en comunicar la mestra la trista notícia la Sula la tenia gravada. L’havia impressionada: ‘li ha tocat’.
Ningú havia mogut un dit.
La Sula no podia, no, amb aquella família de paraules: terror, pànic, injustícia, crueltat, odi...no podia, no. Els tenia massa presents. Allò no era viure!
-Perquè li ha tocat.
Es va arrapar a un pensament que la va sostenir:
“Si jo no vull que toqui molt del que toca, alguna cosa faig, ajudo i m’ajuda”.
Acostumar-se al ‘perquè toca’ esdevingué el seu repte diari.
Un dia una criatura, al mercat, va preguntar a la seva mare:
-Per què aquesta llimona és una llimina?
-Perquè li ha tocat. Llimona!
-Llimina, hahahha!
La Sula estava triant taronges de pela fina i ho va sentir. El ‘perquè li ha tocat’ es va suavitzar amb l’humor de l’infant naïfment i genial creatiu. A més, aquell ‘li ha tocat’ era prou innocu.
Va tornar a l’oficina d’assegurances (i si la rebatejava ‘assegurànsies’?) on treballava. Quan acabés jornada, meditaria aquells mots simpàtics davant una foto d’herba alta de color palla davant sorra de gra gros en hora de sol fluix. Aquells tons l’apaivagaven.

III.ON ANAR?
En Làs s’estava plantejant abandonar-ho tot. S’hi afegiria, la Sula? Els colors del tronc de l’eucaliptus semblaven una obra abstracta. Aquelles clapes no les entenia pas com una simple combinació aleatòria. Eren missatges.
On aniria? La pregunta anul•lava la ciutat de províncies on es dedicava a reparar ascensors. Si no anul•lava pas tant! Si tot allò ho esborrava....apareixia l’horitzó.
-Amb qui et relaciones?- la Sula havia volgut saber.
-Amb els somnis quan no dormo. Això em manté.
-Quin boig! Cap familiar, cap amistat?
-Parlo poc, amb el jefe. Parlo, poquíssim, amb uns cosins que destrossen pau motocrossejant. Parlo, poc, el suficient, amb botiguers o botigueres. I haig de parlar, el forçat, amb els clients.
-Bé, estàs parlant amb mi.
-Sí.
Anant a fer un encàrrec un divendres l’havia vist, quiet, davant un tobogan en un hora en què cap infant l’usava.
-Estan tots ‘escarolitzats’.
-Escolaritzats!
-‘Escarolitzats’! El cap s’arrissa i es torna verd com el vegetal. Sinó no ho resistirien.
-Tens bona part de raó.
A en Làs li va passar pel cap una imatge giratòria, com de zootrop, en què mares idèntiques portaven fills idèntics a escola.
-Van amb sabates de ‘plantaforma’ i condueixen un ‘micovolum’.
La Sula va riure.
-Què fas, Làs, doncs, aquí palplantat?
-Contemplo una garsa agosarada que pretén ser propietària del tobogan i el cercle que l’envolta. La podria titllar de perversa. Ella, què sap? Imita el que ha vist. Ha esmorzat ous d’altres ocells, els ha foradat sense compassió. Ara, tipa, espera fortuna.
-És frívola?
-Segur que adquiriria joies i bijuteria cares.
-Ha marxat?
-Sí. Pel ramat. Ha passat un pastor amb xais i el gos d’atura.
-Sí?
-Sí. Una ovella ha quedat sola enmig de la plaça. L’he acaronada. La seva llana flonja em reconforta. La policia ha vingut a endur-se-la. Increïble!
A la Sula se li va encomanar el patiment de l’animal.
-La vida és així. No l’he inventada pas joooo!- va mig cantar en Làs per fer-la riure novament. El riure de la Sula també el sanava.
-Puja al tobogan. T’hi faré fotos!
-Haig de tornar a l’oficina.
-Desficina?
-Hahahaha, no pas!
-No hi tornis. Ni que troni, no hi tornis.

IV. AQUELL PROFUND DOL
-Si neixen vedells, no els serveixen. N’hi havia dos. Tan bufons! Aquell home va treure la pistola. Els va assassinar. La innocència feta dos rius de sang. Com arrenjar-ho? Em mina!
-Han estirat un caimà en una taula menys freda que ells. Li han tibat el cos com si fos una corda. Li han bloquejat la mandíbula: li han castrat la defensa . Li han arrabassat la pell en viu. Espasmes. Patiment. Com arrenjar això? Em mina!
-Prou, prou, Sula! No continuïs! No acabaries mai dels mais.
-Estimo aquests sers maltractats. Aquest estimar em va fent morir.
-Prou!
La Sula va fer un salt i va fer que els peus piquessin fort al terra per sentir el cop, per tancar comentar més i més i més tragèdies, maleses, injustícies. El tret comú: ocasionades per la pròpia espècie. Impaïble.
-Em fa massa mal el món. Rebentaré. Seré una immensa llàgrima, superior al líquid que fa blau el planeta.

V. EL GAT SENSE ORELLA DRETA I...
I que si tomba que si gira, que si gira que si tomba... més i més i més i més i més de tot allò esfereïdor, feridor, cada dia, cada dia, cada dia, cada dia.
La Sula va haver de demanar la baixa laboral. Li van fer una rebaixa laboral molt puta (el jefe era un ser molt democràtic d’ultradretes, tot dit).
En Làs, també. Va obtenir insults i una denúncia per part dels superiors inferiors.
Per fi van perdre el que no importava. No hi havien de transitar més. Només omplia buit.
Admiració, els va quedar, pels que s’hi subjugaven, a aquell sistema. Ells no podien alimentar més aquella manera de passar la vida.
-He somiat un Cercle Artístic.
-Quin? On?
-No, no, no, Làs. Cap que sàpigues.
-Com?
-El Cercle Artístic dels Caragols.
-M’agrada com sona.
Se’ls va apropar en Nisso, un gat sense orella dreta, sense ull esquerre i sense cua. Ronxava. Ronxava. Ronxava.
Va miolar. Deia: “ El Cercle Artístic dels Cargols”.

VI. UN CAMP
Hi havia un camp d’un meravellós color torrat. Hi havia crescut herba que havia esdevingut ben alta. A la primavera prenia un to de calma daurada. Seria civada silvestre? Estava carregada de llavors. Compartia espai amb fonoll que aromatitzava la felicitat dels cargols. Milers de cargols. Milers de closques. Milers d’espirals de l’origen de tot.
Fins que se’ls va ocórrer. Van haver d’arranar la vegetació. Amb l’excusa que no s’hi fessin rates. Per fer anar les màquines que així s’amortitzaven i podrien canviar-se i la roda del diner seguiria girant, bucle engolidor.
Hi van fer cap.
El gat, que era sinestèsic –sabia escoltar els colors i palpar els sabors-, va saltar dels braços de la Sula tan bon punt van ser davant l’erm.
-No hi construiran cap centre franquícia de venda de roba esportiva confeccionada per criatures explotades.
Això digué, amb veu de bigoti afinat.
El felí recorregué la zona zero amb el cor encongit i el bigoti se li anà pansint d’aflicció. El pèl se li estofà, com rabiüt per l’arrasament. Arquejà el llom i llavors una llum inesperada, en zigazaga i amb aparença de fum amb cromatisme turquesa, hi passà per sota. En Làs i la Sula, dempeus, silents, agafats de la mà, rebent el missatge del gat que rebia missatges.
“Somia-ho,
desitja-ho,
fes-ho.”
-Què?- van preguntar alhora.
Aquells mots tant l’un com l’altra els havien vist, en anglès, impresos en un autocar turístic. Un eslògan que els havia enriolat i que per trencar-lo li havien canviat el signe:
-Don’t dream it, don’t wish it, dont’ do it.
I havien continuat rient.
Una taca taronja butà els passà per davant, com si fos un ocell. Lentament. Es balancejava en un raig de vent que semblava un rierol groc per on fluïa. Surava, doncs?
Era un pètal sec de rosella. Assolí l’epicentre de camp massacrat. S’hi deixà caure, fent diana. Quedà adossat sobre una closca-fòssil que havia resistit l’atac. Un petó arquetípic.
El rierol d’aire groc es tornà les baves rutilants dels mol•luscs triturats i encerclà la dimensió. S’entreteixí amb les punxes de poblacions d’eriçons malmeses, uní el so cristal•lí de tants grills traspassats.
La parella va agafar unes tiges de fonoll que els van sobrevolar perquè fessin aquella acció. El gat, amb l’ímpetu precís, fou qui les prengué i les hi donà. El van mastegar.
I van abandonar-se a la manifestació divina.


Van transcórrer vint-i-dos anys. Que l’endemà d’aquella experiència els arribés un txec milionari empès per una brisa impensable, no estranyava: havia de ser.
Així van fundar el ‘Centre de pas dels PAS (Persona Altament Sensible)’ on tots els afectats escrivien en fulles de rosella gegant –espècimen que va començar a florir arreu- un somni sa, positiu, que evolucionaria a desig i a acció.

I el món va començar a ser més de conte no amb final feliç, sinó sense final infeliç.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

284 Relats

131 Comentaris

86191 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).