A l'Univers ja parlàvem la nostra llengua. Capítol X: L'AMOR, LA CLAU DEL PROBLEMA I DE LA SOLUCIÓ

La Violant deixà de sentir-se esporuguida en cada malsona que li sacsejava el descans nocturn. Es rendí a la persistència aclaparant de missatges tèrbols i inquietants, tot i que cada cop anaven adquirint una claredat més cristal·lina. L'acceptació dels designis onírics però, féu trontollar la relació amb el Jaume a mesura que ella s'afermava en seguretat. Al seu torn, les sospites del nuvis començaven a prendre un caliu d'astorament creixent. Qui li ho hagués dit a ell! La dona qui havia estat companya de deliris sentimentals, ideològics i eròtics s'enlairava de la realitat pam a pam i aquella assenyada ment s'anava esbandint en psicòtica fantasia.

Nogensmenys, la Violant, dona eixerida malgrat tot, no trigà a adonar-se'n de la suspicàcia del Jaume. Apaivagà el seu neguit que la podria haver endut dreta a un psiquiàtric. L'únic que ella hagué de fer fou tancar en un forat de silenci tots els encontres noctàmbuls amb els trobadors, a qui afectuosament anomenava "mestres". D'ells absorbí com una esponja una goteta de saviesa diària basada en la tolerància i en la justa flexibilitat. La confiança quasi acadèmica en els trobadors s'afiançava cada nit un xic més, fins que encetà a impregnar també camps de l'àmbit sentimental.

Tanmateix, el grau d'intimitat que la Violant assolia joiosa amb aquests mestres suposava la degradació d'una relació de parella que minvava en confiança i contacte físic. I així, com ocórre en tota relació abocada a l'abisme, s'arribà a un punt d'impossible retorn. El Jaume, bordegàs sensat però massa racional, deixà de copsar els senyals emocionals de la Violant, que ja feia nits que navegava en una altra dimensió sideral. Mentrestant, ella no tingué un altre remei que tallar qualsevols lligam íntim malgrat els penosos intents del Jaume per revifar la motivació escolada en algun estel fugaç.

Així doncs, l'apatia i el silenci feren la resta i l'aguerrit amant acabà per encarar l'anorreament de la relació per mort natural.

Se n'anà.

I ella, amb la solitud com a companya, s'aixoplugà a l'univers dels somnis.


*********************************

- Violant, avui vull fer-te una confessió.
- Dis-me mestre. Paro atenció amb els cinc sentits.
- A partir d'ara no em tornis a anomenar "mestre". D'ara endavant, vull que em diguis Huguet.
- Per què?
- Perquè amb tu m'he anat desvestint de la meva condició de guia per reivindicar la de trobador.
- De trobador clàssic?
- Sí, i com a tal he acabant esdevenint serf teu.
- Ha, ha, ha! No diguis rucades, mestre. Ja m'havies donat a entendre que sóc la teva deixeble més avançada. Però no crec que hagi enfilat graons com per superar-te en categoria.
- No et facis la bleda que, d'intel·ligència, sé que no en fretures. No em referia pas a la saviesa capaç d'alliberar-nos d'aquest desgavell anomenat vida, sinó a un coneixement no establert que naix del cor.
- Mmmmm.
- Mot rere mot, mirada rere mirada, somriure rere somriure has enderrocat el mur intel·lectual que ens unia i que al mateix temps ens separava. El mateix que m'insuflava vida i me la llevava. I sigui com sigui, hem arribat a la fase en la qual no en romangui ni una runa.
- Huguet, et necessito. Però no sé fins quin punt l'admiració cap a tu acaba essent quelcom més visceral. Ara la solitud és una estrenada companya en la meua vida i no sé si és una situació a la qual hauria d'avesar-me abans de llançar-me als braços de ningú. També tenim una missió a acomplir. La tensió entre vosaltres (els trobadors) i els membres de l'Arc és recrua per moments i ara no és el moment perquè puga evadir-me en una illa de romanticisme.
- Amada Violant. Que malgrat les meves ensenyances, ¿encara no t'has adonat que l'amor és precisament la clau als problemes que assolen en aquest enfrontament?


******************

La Violant despertà tota empapada en suor i completament humida.