A l'entradeta

Un relat de: Mena Guiga
M'asseia al graó de l'entradeta perquè era fresc i feia massa calor. L'àvia es ventava. Els pares parlaven animadament amb els veïns, fossin els del costat, fossin els del davant. Passaven els estrangers en grups. Feia estona que passaven. Sopaven aviat, massa aviat. Aleshores s'estarien estona a 'Bei Barretina', la taverna del final del carrer.

Passaven abillats amb calça curta i mitjons ridículament sense arromangar dins sandàlies d'aspecte ortopèdic i de color d'esparadrap.

Passaven i la majoria eren holandesos i alemanys. M'assenyalaven divertits, alguns s'acostaven i a les criatures ens donaven alguna moneda mai vista que tenia un valor més alt que la coneguda.

-Bambina, bambina!-exclamaven.

Durant juliol i agost, sobretot, no dormíem gaire a les nits. Sentíem cantarelles gens acompassades dels turistes borratxos a còpia de sangria de 'Bei Barretina', que es varen fer d'or. Veus alegres i fortes amb paraules desconegudes. M'atrevia a mirar per les escletxes de la persiana per veure'ls dansar amb el caminar ebri giragonsaire de l'alcohol a la sang.

Eren els anys seixanta. La meva mare va començar a vendre biquinis a la botiga (jo vaig dur el primer als onze anys) i olis per al sol, per aconseguir un bronzejat com el to dels pollastres a l'ast que es posaven de moda per comprar els diumenges qui no volgués cuinar, que fer una cassola és massa temps.



Ara la gent ja no seu a les entradetes per fer-la petar, per fer-se passar la calor, per veure els que protagonitzarien l'espectacle nocturn. 'Bei Barretina' mostra un façana deslluïda i jubilada. L'àvia si fa que no hi és! Ni jo ja no porto biquini, que és massa roba.

-Bambina, bambina!-exclamaven. I sento com un eco que es va escanyant, que va caient irremissiblement avall avall fins a emmudir.

Un món que va quedar obsolet i ara les entradetes només són entradetes i l'imperi de l'entreteniment la tele.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434444 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com