A la seva bola

De nen esdevingué pilota-addicte. Tenia una amigueta, sí, la Pili, però no, no assolí ser Pili-addicte. Ella prou que volia fer dibuixos amb ell: sobre la sorra del marge del rierol; amb fulles, al parc dels caducifolis; amb guixos, a la pissarra. Ell, no. S'estimava més estar sol, llunàtic en un univers que s'anava auto-ampliant, començat aquell dia que va trobar una piloteta de goma; després, una altra, de golf; i una altra, de vidre i de fira; i encara baletes de fang, abandonades per algú ja-no-infant. El destí s'havia disfressat de casualitat. El nen va aplegar tanta tipologia pilòtica amb deliri, les mirà somrient, absort, agraint la sort de tenir-les. Agafà, empès per una energia irrefrenable, paper i llapis: hi traçava cercles més i més cercles. Les pilotes li marcaven el camí, d'una manera inefablement màgica. L'ensenyaven a entrar en una dimensió d'on mai voldria sortir. I així, qui sap, un tot just petit Dalí abraçà la suma de volums que, de meres pilotes, esferes, passaven a formar altres realitats harmòniques i sorprenents.