A la meua àvia

Un relat de: marialluisa

La meua àvia viu sola, i s'avorreix. Té dos fills, la meua mare i el meu tiet, i dos nets, jo i el meu cosí. I ha estat casada dos vegades, i ha estat viuda dos vegades.

Ara l'únic que fa és estar-se a la cadira, al costat del radior, per no tindre fred, perquè no se'n pot anar a dormir amb els peus freds. A mi em passa el contrari, amb els peus calents no m'adormo.

És una dona extremadament patidora. Si has d'arribar a les cinc i a les quatre i mitja encara no hi ets, ja pateix. A causa d'això, sempre li diem que hem d'arribar molt mes tard del que ho hem de fer. O directament ja no li diem que marxem.

Viu davall de casa meua, i jo, que em passo la setmana fora, la vaig a veure els dissabtes quan arribo per dir-li que estic viva i els diumenges per despedir-me, perquè dilluns al matí marxo. I les nostres converses són mol insípides. I també repetitives. Sempre parlem del temps, del temps que ha fet per Barcelona, del que ha fet pel meu poble, m'explica si ha sortit a la tarde una mica o si no, i jo no li explico res perquè no me passa res per explicar-li. A més, està mig sorda i em posa una mica nerviosa això de parlar cridant.

A ella li encanta jugar a les cartes, així que és això el que fem, juguem al cau. I sempre que ens posem a jugar diu quelcom així com: "Oh que contenta que estic de poder jugar a les cartes, veus quina estona més agradable que passem? No m'ho pensava, que pogués jugar a les cartes, ara. Vine sempre que vulguis a jugar". El problema és que ella només sap jugar al cau. I al cinquillo, però com que només sóm dos no hi podem jugar. A mi m'agradaria més poder jugar al mentider, al bocadillo, a l'unno, al guinyot…, però no en sap, i no n'aprendrà. Que hi farem, jugarem al cau.

L'altre dia estava jugant al cau amb ella i vaig girar el cap pi mitjos per mirar el rellotge que hi ha a la paret, i ella corrents em va dir que no marxés, que portavem massa poc jugant. Portavem uns tres quarts d'hora. Però com que ella no té res més a fer, se pensa que els altres tampoc.

Avui l'he anat a veure i també hem parlat del temps i de res més. Se fa pesada. Però me l'estimo perquè és la meua àvia, i és l'única que em queda. Perquè recordo que em venia a buscar al col·legi de petita i em portava el berenar. I perquè va ser ella qui me va ensenyar a jugar al cau, i al parxís. I perquè jugava a cartes amb molts dels seus amics, ja morts.

No sé si me l'estimo, però és la meua àvia i la faré feliç anant-hi a jugar a cartes, que semblar ser per l'únic que me vol.

Des d'aquí, un besito, àvia!

Comentaris

  • M'ha agradat el teu relat....[Ofensiu]
    MarBlava | 07-05-2008

    M'ha fet pensar en la meva àvia, que fa anys que no hi és...
    Quan jo tenia la teva edat, tenia amb la meva àvia una relació molt semblant a la teva. La veia gran, sense res que explicar, pesadeta...jo també me l'estimava pels mateixos motius que tu: era la meva àvia, m'havia cuidat de petita, m'havi ensenyat a jugar a cartes, a canatr cançonetes antiquades...
    La veritat és que la valorava molt poc, però l'estimava. No li trobava sentiit a la seva vida tan monòtona i sense sentit.
    Ara han passat els anys i moltes vegades penso en ella i lo poc que vaig aprofitar-la.
    Ara estic segura que la relació seria molt diferent. Li preguntaria per la seva vida i el que pensa de les coses, la gent gran te moltes coses a dir, però no saben com, ajuda-la tu una miqueta, ella ha viscut moltes experiències i històries...

    Fa poc va morir l'àvis del meu marit als 97 anys, a ella si que la vaig aprofitar. Em va explicar moltissimes coses Havia tingut una vida molt interessant, com per escriure un llibre, però ningú mai s'havia preocupat d'escoltar-la, com jo a la meva àvia.
    Aprofita-la, sinó quan falti et sabrà greu no haver-ho fet.

    Et felicito, la teva manera d'escriure és molt propera i remou sentiiments.
    Tots em tingut o tenim avis, pares que discuteixen....i tu ens expliques molt bé els que sents.

    Una abraçada!

  • L'amor[Ofensiu]
    Epicuri | 26-02-2008 | Valoració: 8

    es per tot arreu, encara que de vegades de tan obvi no se'l vegui.

    Diuen que la vida va començar amb dues cel.lules que si van ajuntar...¿interés? ¿supervivència?¿predeterminació? ¿improvisació? ...m potser o acabem descobrint...a través dels relats.
    ¿serem tots part d'un relat?
    ¿i si es teu?
    ei...pensat-ho be, abans de marxar...

  • Llibre | 26-02-2008

    Un relat colpidor on es veu, sobretot, amor.

    M'estranya el paràgraf que hi ha, cap al final, on la veu de la narradora diu que dubta de si estima o no aquesta àvia que sembla només voler jugar a les cartes. Jo crec que el dubte no ha d'existir i que l'estima hi és present en cada frase, en cada paraula de relat. I sobretot en aquesta actuació de la protagonista amb la qual demostra que, amb una mica d'esforç, podem portar felicitat al nostre voltant.

    Gràcies.

    LLIBRE

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de marialluisa

marialluisa

20 Relats

36 Comentaris

17466 Lectures

Valoració de l'autor: 9.46

Biografia:
Benvolguts súbdits, sóc la reina marialluisa.

I ara he aprés a parlar català per conèixer els vostres estranys costums, i després, poder escampar-los per la resta de l'Estat. Si és que sóc una reina infiltrada muajajaja!