Un noi jove

Se diu Albert, té vint-i-nou anys i sempre ha estat un triomfador. S'ha de dir, però, que ser de bona familia sempre ajuda, i ell ho ha sabut aprofitar més que ningú.


L'Albert és guapo, i això d'anar sempre amb americana i corbata el converteix en més que guapo. L'eròtica del poder, en diuen. Perquè l'Albert treballa en una empresa, alts càrregs, com ha de ser. Compra, ven, firma això, despedeix a aquell, porta'm un cafè. Una bona feina. I sobretot, un bon sou.


Ja coneixem l'Albert. Ara anem per la Sílvia. La Sílvia és la seua xicota, amb qui viu des de fa un temps, a qui s'estima a la seua manera i a qui, a pesar d'estar junts des de fa molt temps, no permet que penetri massa en la seua vida.


Però la Sílvia no és important en aquesta història, de fet, ja no torna a aparèixer, així que tornem a l'Albert, que ja hem vist que és qui ens interessa. L'Albert sempre torna tard a casa, per la nit. Cada tarda fa alguna cosa: tennis amb el Toni, pòquer amb companys de feina, noies ballant només per ell, i cada vegada més sovint ratlles al lavabo amb el Roger i l'Oriol.


Bé, tampoc vull que us penseu que l'Albert no fa res més que tot això, també hi ha tardes de reunions amb clients. I és precisament aquí on vull anar.


Una tarda d'abril, l'Albert entra a la ciutat amb el seu cotxe després d'un dinar de feina a la ciutat del costat, i impulsiu com és ell, gira a l'esquerra quan normalment ho fa a la dreta, pensant en arrivar a casa abans. L'Albert està més que gloriòs, perquè el dinar ha anat molt millor del que es podia imaginar mai i ha aconseguit un projecte molt important. Apreta l'accelerador més de l'habitual, se sent Déu, és Déu, és el millor home que hi ha sobre la terra. I ho necessita celebrar.


Passa per un barri pobre de la perifèria de la ciutat, de cop veu gent mal vestida, bruta, malalta. Gent que mai li havia importat, perquè aquesta gent no el farà ser més ric. Escòria. Porqueria. Això és el que hagués pensat un dia qualsevol, però avui és Déu, i té ganes de compartir-ho amb tothom. I ningú millor que aquests pobres, gent només digna de llepar la seua orina o torcar-li el cul després de cagar-se a la seua cara.


Avui l'Albert té ganes de compartir la seua riquesa, avui l'Albert se sent generòs. Agafa una noia d'onze, dotze o potser tretze anys, i li dona una cosa que ella no podrà tenir mai. Vida divina. El seu semen.


Mai sabrem si aguesta noia, o nena, va tindre un fill de l'Albert, el que sí que sabem és que altres noies d'aquest mateix barri si que en van tindre, perquè l'Albert, generòs, eufòric i pletòric com se va sentir després de la primera vegada, i va tornar moltíssimes més. No només hi anava quan se sentia Déu, després va aprendre que quan estava enrabiat això li ajudava a calmar-se, quan estava avorrit el divertia i quan estava nerviòs el tranquilitzava. I sabia que, per molt que se queixessin aquelles noies, després li estarien agraides ja que, si no, mai podrien tindre una cosa tan meravellosa dins seu. I, no cal dir-ho, ningú li demanava explicacions sobre què feia en aquelles estones.



Mesos després, l'Albert canvia de costums. És un noi jove, viu ràpid i tot el cansa aviat. Ara es dedica a practicar esports d'aventura. Però un dia, no sabem si per casualitat o si per alguna cosa que nosaltres desconeguem, l'Albert torna a passar pel barri, i veu una noia embarassada. No sap si a aquella noia li va donar ell la llavor d'aquest nen o no, ni tan sols sap si a aquesta noia la va violar, però sap que si no és aquesta en serà una altra. I llavors se li passen pel cap moltíssimes coses, però la principal és que mai sabrà quin dels nens que naixeran en aquell barri seran seus, i els que ho siguin hauran de viure en la misèria, i aquesta idea el desespera.


L'Albert porta unes nits sense dormir, només pensant en els seus fills, els seus pobres fills bruts i potser sense menjar, i d'aquí uns anys treballant de qualsevol cosa, regirant la basura. No s'arrepenteix de res, mai ho ha fet, però no pot permetre una cosa així, hi ha de trobar una solució.


Dos dies després, com un heroi, l'Albert se suicida. No penseu que ho fa perquè no li quedi alternativa, tot al contrari. Podria continuar la seua vida com si res, a ell mai ningú li demanaria explicacions. Però és qüestió d'orgull, o prestigi. Els seus fills ja no tenen un pare ric, ell ja no té fills pobres. Com veieu, ha aconseguit el que volia, una vegada més. L'Albert mor pensant que és un triomfador; la llàstima és que mai sabrà que ningú va plorar per ell.