Als meus avis o que faria sense l'olfacte

Sempre havia pensat que, si mai havia de perdre un de tots els sentits, l'olfacte era el que triaria sense pensar-m'ho gens.

Que el gust me serveix per notar la xocolata, el formatge, els xampinyons…

Que el tacte me serveix per notar com m'acaricien, com me donen una abraçada…

Que la vista, la vista és el més important de tots, sense vista no seria capaç de sortir de casa…

Que l'oida…, l'oida és el segon, no me podria comunicar amb l'altra gent…


En canvi, l'olfacte, l'olfacte, de què em serveix, l'olfacte?

Per sentir la pudor de les clavegueres quan passo per segons quin carrer, la pudor de suor que fa en determinats llocs o determinades persones, la pudor que fa la gent al metro…

Perquè de bones olors, poques. Olores una flor al camp i no li sents l'olor, de tant malament que va el món.



Però l'altre dia, netejant el lavabo, vaig sentir l'olor al líquid per netejar el lavabo. Una olor no precisament agradable, tampoc, però que em va recordar a la casa dels meus avis. No és la primera vegada que me passa, un parell de vegades, cuinant, també me va recordar aquella casa.


I quan me passa això m'emociono: els meus avis són les dues persones a qui més he estimat mai, i se van morir fa dos anys.



I després d'emocionar-me, o més aviat mentre estic emocionada, els recordo moltíssim, i noto com els trobo a faltar. Perquè quan no sento aquestes olors penso en ells, però quan la primera llàgrima fa senyal de sortir per un dels ulls, canvio aquests pensaments per altres, perquè no m'agrada plorar.



Però com que estic emocionada; ploro. I no me sento estúpida, aquesta vegada no. Recordo com s'estimaven els meus avis, que portaven més de 50 anys casats i encara se donaven petons a la boca. S'estimaven molt. I el meu avi sempre havia dit que arribaria als 100 anys, però només si la meua àvia estava amb ell. Ella se va morir, i ell no va tardar més de tres mesos a fer-ho. S'estimaven tant…


No puc continuar, no havia de quedar així, això. Però així ha quedat, i així vull que quedi, ara. Un altre text a la família. I fins aviat, espero. Un petó ben gros.