A Barcelona

Havia sentit a parlar d’aquest lloc. Què s’hi feia? Com s’hi arribava? Qui podia anar-hi? I, sobretot, per què? Això ja era matèria esotèrica. Però alguna cosa s’hi devia fer atès que els visitants al telèfon públic, hi parlaven, després d’esperar unes hores per tal de tenir comunicació. Eren senyors mudats i educats. I per altra banda hi havia la informació del que veiem al cine.

Amb la tele ja pel mig, sabíem que un jugador, Kubala era el millor, junt amb Ramallets, el gran porter. També hi havia el Madrid. Es notava una certa divisió larvada entre seguidors d’un i altre equip de les grans ciutats espanyoles. De vegades havien retransmès algun partit a un estadi enorme de la gran urbs. Però eren molts llargs i no hi passava res. Era molt millor la sèrie de l'"Oeste", Rin Tin Tin, la feien el diumenge i coincidia entre les dues pel·lícules del cine. Sortíem embalats cap al Bar del senyor Soler que havia adquirit una tele.

En qüestió de cine, sí que teníem una enveja fundada: a Barcelona es rumorejava que ja hi havien fet “Los siete magníficos” que encara no teníem la sort que hagués arribat allà baix.

També era un lloc, es deia, on hi havia delinqüents com els de els pel·lícules i gent perillosa de qui no et podies refiar mai, mai, mai!En especial els que es revelaven contra la religió o contra l’estat: eren els rojos. Gent que, preguntat a qui ho havien de saber, resultava que no n’eren de vermells de cara, sinó que era una forma de parlar, per referir-se a persones equivocades, de mala vida. Per sort al poble no en teníem d’aquests i es podia estar tranquil.