27 de juliol del 2008

Són dos quarts d'onze de la nit. Agafo la meva famosa llibreta vermella i surto al balcó. Bufa un vent molt lleuger de nord, refrescant. Una pura delícia. Després del dia xafogós, insuportable que ha fet avui, aquest aire reconfortant és un veritable regal dels déus. Des d'aquí puc veure l'edifici d'enfront, a una dotzena escassa de metres. Algunes obertures em permeten tafanejar en la intimitat dels veïns. Em sento James Stewart a "La finestra indiscreta". Llàstima que no em desperti amb un petó sublim d'una Grace Kelly radiant i el meu teleobjectiu no tingui la resolució d'antany.

Ara mateix, una noia, en un balcó del primer pis fuma i parla pel mòbil, alternant les dues activitats amb destresa. M'arriba, de la seva conversa, alguna remor inintel·ligible. La noia porta un vestit curt, verd, amb tires, tot plegat prou interessant. Entra a dins sense temps per captar excessivament la meva atenció. Aixeco la vista. En la finestra del davant veig reflectit el llum del meu balcó. S'hi m'hi fixo bé puc distingir la meva imatge. Efectivament, sóc jo, escrivint. Em pregunto quina fila dec fer aquí, amb el bolígraf a la mà, intentant resseguir l'itinerari dels meus pensaments. Perquè de la mateixa manera que miro els meus veïns, els meus veïns em veuen a mi. Curiós joc aquest del voyeur i l'exhibicionista que es necessiten l'un a l'altre per a existir.

Una dona penja roba en un estenedor, un home amb un bastó creua el carrer, tot passejant el seu gos. M'arriba l'olor de pa acabat de fer, d'una fleca propera. No és una flaira que em traslladi immediatament a la infantesa però resulta agradable, encara que una mica estranya, a aquestes hores de la nit. La calma és beatífica, transcendent, oriental. Cada soroll que arriba del carrer o de l'edifici d'enfront queda integrat en l'experiència del moment sense provocar cap neguit, sense suggerir un pensament, sense distreure l'absoluta harmonia sensorial. Hi ha una vivència clara del present, una aguda percepció de l'instant. La ment no es dispersa, però tampoc es concentra en un lloc determinat, en una situació concreta. Oberta, rep els estímuls ordenadament, sense jutjar, sense controlar, atenta a tot el que li arriba de l'exterior. Els processos mentals es clarifiquen, s'harmonitzen, s'estructuren per a captar les olors, les llums, els sorolls impossibles de detectar durant el dia.

Poc a poc, les persianes van baixant, com ulls que s'acluquen. Es fa tard, Demà s'ha d'anar a treballar. M'arriba la remor sorda d'un avió. Veig els seus llums blancs i vermells, intermitents, parpellejant en la tenebra. Entro a casa i me'n vaig al llit. Dormo profundament i plàcida, en un son calm, vetllat per tots els matisos del silenci.