1938

Li llepa els mugrons, primer un i després l’altre, ho segueix fent mentre descendeix per entremig de les sines, lentament, se suposa que així dóna més plaer, quan arriba al melic s’entreté una mica més per aquesta anomalia anatòmica, reprèn el camí descendent adreçant-se a l’entrecuix, però al baix ventre de sobte enfonsa la seva cara en aquesta zona tan flonja i es posa a plorar, plora amb desmesura, amb rabia, un desfici contingut d'ençà molts dies...Joan, Joan!
- És vostè el pare de Joan Casellas?
Es queda blanc, ja sap el que li dirà.
- Com a comissari del tercer regiment infanteria li notifico que el seu fill, el caporal Joan Casellas ha mort en combat defensant el front d’Aragó. La república li agraeix aquest gran acte de valentia i sacrifici i li fa entrega d’aquesta medalla. Malauradament el seu cos no va podes ser traslladat a la rereguarda.
En Joan insistia que no volia anar pas a la guerra, que preferia amagar-se al bosc, havent llegit aquells llibrots de Gandhi s’havia capgirat i no volia fer cas al pare.
- Joan, que no ho veus que serem la riota del poble, tots els joves ja han sortit i tu has de quedar com un covard, mai a casa nostra ens han retret res, sempre hem sigut bona gent i uns valents. Ja no podrem caminar drets i amb orgull en aquesta vila, per culpa teva ja tindrem una taca, ves-hi cony! Quina vergonya, Déu meu!
Es posava vermell de cara, escridassava a tothom, a la seva dona, al la mula, fis al gat el va estimbar a la paret d’una puntada de peu, durant uns dies dins de casa era un infern. En Joan veia com rebien la seva mare i germanes de valent, va cedir perquè ningú de la família patis més i es va presentar a l’ajuntament el dia del reclutament militar.
Dos dies després d’haver rebut la notificació aquest home ja no podia tornar a feinejar més a l’hort ni als camps, sabia que quan es quedava sol li venia al cap el seu fill suplicant-li que no se’n volia anar a fer soldat i ara ja és mort, ni tan sols disposa del seu cos per plorar-li a sobre i demanar-li perdó.
Ara s’està tots els dies a la capitat de comarca on procura estar sempre acompanyat de gent que beuen i beuen junts sense cap mesura i quan tanquen les tavernes aleshores se’n va de putes, sempre se’l veu rient i cantant.
Avui ha sigut diferent, avui la seva ànima ha esclatat sobre el cos d’aquesta meretriu.
Aquesta dona ho entén tot, li pentina els seus cabells amb els dits i el deixa que plori tant com li calgui, el seu ofici li ha ensenyat que els homes son uns nens que no els han ensenyat a plorar.
Si, que en son de comprensives aquestes dones,