un dia plujós a la ciutat

Les gotes d'aigua arrapades als vidres de la finestra semblen que disposin de tentacles minúsculs i invisibles que els permeten subjectar-se a les micra rugositats del material vidriós, però jo en triava una de sola que estigués ben amunt de vidre la seguia i em fixava cao anava relliscant i s'ajuntava de cop amb una altra gota i el descens s'accelerava, semblava com si anant davallant els agafés una ànsia per ser més aviat a baix del tot.
Restava indiferent del tot al paisatge de fons, blocs de pisos amb les seves milers de finestres més o menys semblants.
Per a mi tot l'univers es reduía envers aquelles gotes que seguien el seu destí ineludible.
Fins i tot el so del xàfec es superposava a l'horrrible soroll de transit.