Servir a la pàtria és el nostre honor

Arreplego una pedreta del terra, és rodona i plana, ve a ser com un còdol, em a la mà molt bé, tots dos , ella i jo, ens acomodem, la vaig pressionant com si la mà seguis el meus batecs, de seguida ella pren la meva temperatura i anem seguint pel camí pedregós.
-Què hi foto aquí?
Ja fa prop de dos anys que ens varen dur a aquesta puta guerra.
Quan va arribar la carta certificada de reclutament forçós de seguida em negar a acceptar la meva mobilització, tenia molt clar que jo no volia ni podia fer de soldat, però el pare es va esverar moltíssim.
-Vessi, Joan, vessi!!
Ell estava espantat, convençut que si mi negava o triava una altra opció restaria sentenciat per tota la vida.
-Macaguncony, vessi, Joan, vessi!!
Sentia la mateixa cançó tots els dies, la seva cara era tot un drama, la mare li feia costat com sempre malgrat que no entengués res. Vaig haver de cedir per tal de no veure’l patir més.
Ha no tinc esma per res, tant se me’n fot rentar-me i que la ronya em pugi pel coll, tampoc vull recosir-me la roba, ja la tinc tota espellifada, si em veies la mare es posaria les mans al cap.
De lluny estan ja la veig asseguda a la cadira sota l’ombra del mateix arbre de sempre, em mira com m’acosto i ja m’està esperant amb el seu somriure que fa servir per la feina.
Faig com que no em vull fixar en ella, pressionant més fort la pedra de la mà. És de les que es fan mirar amb les seves cames nues, però molt primes, per fer de reclam.
-Que, bon noi, avui bens arrossegant els peus, què et passa? El teu sergent t’ha fotut canya?
-Res, estic només deixant passar el temps. No me la miro, faig com si tingués interès en un punt llunyà.
-Estàs molt trist, bon noi,, tu que sempre tens mitja rialla a la boca, te’n passa una de grossa, pobrissó.
Em quedo callat i em giro d’esquena a ella.
-Sembla que t’hagi caigut una galleda d’aigua freda a sobre, deixa’m , jo t’ho arreglaré, fem l’amor, anem darrere aquelles bardisses, avui no et cobraré gaire, ja veuràs que t’ho passaràs bé i en sortiràs content per tres o quatre dies.
-El meu problema és que no sé per què collons estic aquí, què hi foto en aquesta merda? Que no ho entens?
-Ai, bon noi, a la que porteu uns dies a tots us passa igual.
Ara si que me la quedo mirant i em cau una llàgrima.
-Has deixat a una noieta esperant a la teva terra, bon noi?
-Una noieta? Qui vols que m’estimi? Tampoc tinc ganes de tornar a casa, què m’espera allà? N o res, una feina de merda on tothom em mana, uns germans que sempre van a la seva, un pare que es pensa que és un triomfador i es vanta sempre de tan bé com ha dut la seva vida, però més aviat fa pena. Tant se me’n fot ser aquí com a casa.
-Vine amb mi, bon noi , no estiguis així.
-Un altre dia, gràcies, una altre dia.
Vaig passant, qualsevol dia em mataran com al Pere, i que?
La pedreta que tinc a la mà sembla que se’m vol fer amiga i jugo amb ella dins la butxaca dels pantalons.
Uns grills deixen de cantar quan passo per la seva vora, a la que m’allunyo reinicien els seus cants, això vol dir que em tenen por, per ells sóc un monstre gegant. Suposo que també deuen de tenir els seus problemes.
Ja he arribat fins al límit on ens permeten els senyals i torno per on he vingut.