RETROBAR-NOS

Retrobar-nos-Faci el favor de seure aquí, vol prendre un cafè o una ampolleta d’aigua?-No cal, gràcies, estic bé.-D’acord, a de saber què té tota la llibertat per explicar-se i tot el que digui és confidencial, amb el seu permís l’estaré gravant la veu, però a la gravació ometré qualsevol dada que la pugui identificar. És per un treball de camp que faig per a la universitat, hi està conforme?-No pateixi.-Comencem doncs, digui’m el seu nom i l’edat.-Me’n dic Pepita Rius, sóc de Vallbona de les monges i vaig néixer l’any mil nou-cents vint, conti vostè els anys que tinc.-La professió, si us plau.-He estat més de quaranta anys empaquetant en una fàbrica de paper i les feines de casa.-Digui´m, per què a pres aquesta decisió?-Penso que ja he fet tot el que em pertoca en aquesta vida. Els meus pares ja no hi són per tant no els faré patir i els meus fills ja són grans i no m’han de menester per res.-Si, però m’ho a d’explicar més bé, costa d’entendre, es troba bé de salut, sense cap malaltia greu i no se l’observa un quadre depressiu que podria justificar aquesta decisió tan extrema.-Vostè el que vol és que m’exclami com a les pel·lícules i així ho pugui ensenyar als seus mestres, companys o com es diguin la gent de la universitat.- És cert, però bé a de tenir un propòsit amb aquesta decisió, està desenganyada?-Escolti’m bé, no em passa res, però res de res, o si vol, el que em passa és el mateix que a qualsevol altra persona del carrer. Ho vull fer només perquè em dóna la gana, perquè ja no hi haig de fer res més en aquest món, no es pensi pas que sóc una dona amargada, que em sento sola, ca! És veritat que el meu marit se’m va morir fa quinze anys, però d’ençà aleshores he anat sobrada de pretendents, amb un si que ho vaig provar, però ja no he volgut tastar res més, que estant sola també es viu molt bé. Senzillament penso que ja he complert amb tot el que em calia en aquesta vida: He sigut una bona nena, he festejat,
m’he casat i he pujat dos fills, penso que no tinc cap deute amb ningú ni amb res i amb tot el que em diuen els capellans, que Déu em perdoni, mai m’ho he cregut gaire. Ja tinc ganes de plegar, no sé pas que em trobaré quan marxi, però no hi pateixo gens ni mica.. Si ho he exposat en públic és perquè no vull que ningú es pregunti si hi té res a veure o sen senti responsable. Ho vull fer només perquè em dóna la gana, he estat molt bé amb tothom, també és veritat que amb la meva germana gran ens les hem tingut, però això passa a totes les famílies.-Però vostè, Pepita, és molt popular al poble, tothom se l’estima molt...-Que n’és de pesat vostè, miri li diré un secret, però vull que abans apagui aquesta maquinota de gravar.-D’acord (clic), ja està fet.-Quan tenia disset anys em vaig enamorar d’en Joan, era aprenent de manyà, i ens estimàvem molt, fixis com anàvem que perdíem la gana. Els pares i el veïnat ens vigilaven, però érem prou llestos per quedar en llos amagats, ens tocaven tot amb deliri i ens fèiem petons molt llargs, però un mal dia els de la república se l’emportaren al front d’Aragó, només va durar set dies , pobret meu, oi, que és injust? Sempre l’he enyorat molt, fins al fon de l’ànima i penso que ja és hora de retrobar-nos, ara que ja no tinc cap mena de compromís. Au! Ja ho sap tot i no tinc res més a dir, deixi’m marxar a casa que vostè m’ha fet venir ganes de plorar.-Em permet de fer referència en el meu treball a això últim que m’ha explicat?-Li he dit que no, m’entén? Si li he explicat és perquè em deixi de furgar, ja n’hi ha prou, adéu si au.-D’acord, Pepita, moltes gràcies.