En Tonet

Hi ha un senyor ja granadet assegut a unes dues cadires enllà, s’està amb l’esquena repenjada i amb un posat tranquil, vesteix amb roba molt corrent. Fa un gest de no esperar res, de no voler res, només si està. Si em fixo en ell és perquè estem els dos sols en aquesta saleta, que sembla el rebedor de cal metge, són dotze cadires de cordam arramblades a les parets pintades aquestes de color verd clar i el terra és de rajola senzilla com la de casa, però hi ha uns finestrals alts i amples per on entra força claror, als racons es veuen aquelles plantes de cintes que té la tieta pels passadissos de casa seva. El miro de reüll i ell em fa el mateix amb una mica de somriure, se m’acut de preguntar-li si fa molt que s’espera i em contesta que hi és tot sovint i que no pateixi que aviat em vindran a buscar. No el conec de res, però se sap el meu nom.Mi fixo en un seguici de formigues, totes en fila arran de paret, sem fa estrany de trobar-ne en aquest lloc tan net, aquesta corrua són una comunitat, de fet totes les que viuen a un formiguer deuen de ser família, hi deuen d’haver unes que manen a les altres, hi deuen haver també baralles? Busca raons? Hi ha una formigueta que sempre s’ho carrega tot?Dins de casa també si bellugava molta gent, els germans, el pares, els avis i dos tiets. Tothom em manava i em vigilava, només que agafés qualsevol eina ja se’n malfiaven, tots els dies m’escridassaven, fins i tot m’havien tancat al celler amb el cul ben calent per no haver netejat bé el coniller. El tiet em tractava així: Nen, tanca les finestres ara mateix si no vols que et doni una puntada de peu al cul!.L’avi abans de posar-se la cigarreta a la boca sempre feia que no amb el cap i repetia: no en farem res d’en Tonet.Quan a taula, si m’atansava al porró, de seguida algú deia: tu t’esperes! Primer havien de veure tots els altres.Sort en tenia de la Pitosina, a ella no li feia res com jo sóc, li agradava de dormir-se damunt la meva falda i quan jo m’asseia a l racó venia a fregar-me les cames. Feia com tots el gats, si podia pispava menjar de la cuina aleshores les dones sempre remugaven d’ella i el homes se’n reien, fins que la meva mare va fer un crit tant fort que tremolaren els vidres del menjador i els va etzibar. No serviu per res, sou com el Tonet, feu més nosa que servei!Em va fer gràcia perquè havia posat a tothom al mateix pla que jo, per una vegada a casa tots érem iguals.Al matí haig de sortir d’hora de casa per comprar el pa i em trobo a la Pitosina clavada a la porta de l’estable.
Entro a casa tot vermell i crido. Qui ha sigut?! ! Qui ha sigut?!! Sento que algú diu: Ja li ha estat bé per lladre, au, Tonet, ves a comprar el pa que es fa tard. Puc escoltar que algú xiuxiueja i li segueix una rialleta. Baixo corrent on te guardades les eines l’avi i despenjo l’aixada, avanço de pressa on se sentia la rialla i li foto ven for al pit i després al cap, qui tenia al seu costat com no tenia on escapolir-se s’ajup i es cobreix amb les mans, li vaig picar pel clatell, els dos caps semblaven dues síndries esberlades.Se sentien crits i corredisses per tota la casa, el pare em va agafar el braços per darrere, de seguida va baixar l’avi i el va ajudar a prendre’m l’aixada de les mans.Els veïns cridaren a la guàrdia civil.Que bé em sentia donant cops d’aixada, per fi manava jo en aquest món. Quanta ràbia, Déu meu, quanta ràbia deixada anar.Un senyor metge al jutjat ha dit que pateixo d’una malaltia maniacodepressiva, sembla que tan aviat puc estar acoquinat cam de sobte enfilar-me per les parets, m’ha semblat entendre-ho així.L’home que és amb mi a la saleta se’m gira i diu: au, Tonet, ja et venen a buscar, t’espero amb ells a fora, llavors se’n va, a la saleta no es veu cap porta, però aquest home se’n va. M’acosto als finestrals, no es veuen cases ni arbres, només molta llum, molta llum...