Fina, una rosa per a tu

Renoi, Fina! Et veig sempre igual, ens hem fet grans, oi? Qui ens ho hauria dit que ens retrobariem aquí en una habitació de l'hospital, tu estirada a un llit i jo vestit de blanc. Ens mirem i no sabem pas que dir-nos. El silenci potser mortificador, fins i tot cruel, per fi em preguntes en què estic pensant. Què és el que penso? Penso com va ser de bonic una tarda de Sant Jordi, tots dos recorríem i miràvem embadalits les parades de llibres. Em vares senyalar un llibre, més aviat un totxo, i encara que només fos per complaure't el vaig comprar. La venedora el va repassar abans de donar-nos-el, no fos cas que tingués algun defecte. No n'érem conscients de tan feliços com érem.
Ha plogut molt, oi? Han passat molts anys, quaranta potser, tu t'has quedat soltera i has adoptat un nen rus, jo m'he casat, he tingut dues filles i m'he divorciat.
Fina, per què aquella tarda de Sant Jordi no ens vàrem agafar de les mans, per què no ens vàrem estimar?
Ara som tots dos en aquesta maleïda habitació, a tu t'han extirpat els dos pits i jo sóc un amargat de la vida.
Et proposo, mentalment, perquè encara no goso, la propera diada de Sant Jordi tornar a passejar junts per les parades de llibres, tafanejar i, si sóc prou valent, regalar-ne una rosa.