Lliure del mòbil

Un relat de: josepsalatermens
Aquesta nit he tingut el mòbil apagat.
Ho he fet per estalviar bateria, és una sensació estranya. Com si només estigués jo sol a tot el món, però poc després m’adono que em fixo més en les parets de l’habitació, en llurs detalls, em fixo en els sorellets que se senten dins la casa, també els que venen de lluny, del carrer.
Sembla com si m’hagués tornat més sensible.
Aquest matí encara no l’he volgut engegar, al no estar pendent dels missatges rebuts, i no haver de contestar-los, m’entretinc més a observar les cares que posa la gent, dels seus gestos, faig comentaris mentals de com van vestits, de la fila que fan, de perquè sembla que vagin neguitosos o d’altres que deuen de pensar: tant se me’n dóna tot.
Què deuen estar pensant de mi?
Veig aquell gosset que està fent caca i com la iaia al seu costat amb una bosseta de plàstic a la mà, està esperant amb resignació, però també complaguda per mostrar que té una bestia tan ben ensenyada.
Veig unes xiques púbers, ja fan ostentació llurs prometedors atributs naturals.
La dona que em despatxa el pa, sempre està emmurriada, és incapaç de fer un mig somriure, d’emetre una sola paraula amb una mica d’estimació. Com és l’únic forn que hi ha al poble no li cal que s’hi esforci gaire per ser amable.
Sense el mòbil disponible em capfico més en totes les particularitats i en faig una valoració, a voltes punyetera, també estic amatent dels meus pensaments i els jutjo.
Em creuo amb la veïna tan simpàtica i riallera, penso que ens avindríem força bé, és una llàstima que se la vegi tan contenta amb el seu bon home.
Ara me’n recordo d’aquell boig que surt a la pel•lícula Amacord, estava enfilat a un arbre i cridava ben fort: Vull una dona !!!
A mig matí hauré d’engegar el mòbil, no fos cas que s’hagués enfonsat la Sagrada Família o Catalunya ja hagués esdevingut en estat sobirà i jo no m’hagués assabentat de res..
Avui el sol és tímid, potser és massa d’hora per mostrar la seva força, o ho fa perquè ens té respecte i no vol intimidar a ningú. Sempre hauria de restar en aquest punt d’ara.
Em ve de gust quedar-me avui en aquest poblet, compraré les quatre cosetes que em cal a la botigueta, m’atabala anar-me’n a la ciutat.
Bé, ja engego el mòbil i m’acomiado de mi mateix.
Adeu-siau

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de josepsalatermens

josepsalatermens

108 Relats

29 Comentaris

42741 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Vaig neixer el 5 de març de 1961. Treballo en un hospital i estic casat i fillat. M'agrada la natura i estar de tant en tant un mica sol amb mi mateix, però també necessito tenir algú al meu costat.