Ooooommmmm

Un relat de: josepsalatermens
El pla d’aquesta nit és passar-nos-ho de puta-mare, a gaudir d’unes hores de llibertat fora de la caserna. Comencem per anar a sopar al lloc de sempre, et donen força teca i a un preu baix. El local sempre està ple de gent, molts són soldats, com nosaltres, a les taules els homes amb els seus respectius uniformes, a cada taula es pot distingir un color diferent d’uniforme. És fa molt xivarri, però ningú en fa cas i els cambrers fan giragonses entre les taules amb enormes gerres de cervesa, en sortim contents del sopar, també hem begut molt. I ens anem de putes, aquest és, en part, el nostre pla. Hi entrem junts, malgrat que per alguns sense gaire convicció, dos companys se’n duen dues dones, o potser són les dones que se’ls duen a ells, i s’adrecen al fons del local, arrecerat amb unes cortines que pretenen ser elegants. La resta ens quedem esperant a la barra amb una beguda a la mà, ens preguntem si s’estaran gaire estona, ja en surt apartant les cortines amb mala llet, surt emmurriat, la dona que li ha tocat no li ha fet bons tractes i està emprenyat: “ha sigut llençar els diners”.
Tots junts tornem al carrer i ens fiquem en diferents tavernes, a cada una ens prenem una beguda alcohòlica potent que és una injecció d’alegria compartida i ens fa sentir més companys. Pels carrers, encara foscos, pugem sobre els bancs, deixem anar crits obscens, ens pengem del fanals...i anem tirant cap a la caserna.
Deuen ser ja les cinc tocades, passem per davant d’un monestir, potser budista, del carrer estant es veu en primer terme un jardí humil, però cuidat amb molta cura, observo a uns monjos que van entrant a l’edifici que hi ha després del jardí, deu ser el temple, de dins surt uns fils de llum, segur que deuen ser espelmes. No ho valorem gaire i seguim caminant.
Mentre ens apropem al gran portal de la caserna ens preparem els carnets, el caporal de guàrdia ens rep sorneguer amb la mà estesa per recollir-los. Ja li tinc el carnet a punt, però m’aturo i em quedo uns segons dubtant, entro o no entro? Encara ens queden dos dies més lliures per fer el que volem. Els dic als companys que m’entorno, que ja ens veurem més tard, llavors fan cara de sorpresos, de no entendre res, què l’ha agafat aquest ara?
Giro cua i m’adreço al temple budista amb pas decidit, però quan sóc just al davant, alenteixo el pas per creuar el jardí, em fico dins la seva sala, sento com el monjos estan cantant o recitant oracions, no els entenc, tots estan asseguts al terra, amb els caps pelats i vestits amb els mateixos hàbits, cal fixar-se molt per poder distingir els uns dels altres.
M’assec tímidament al darrere de tot i recolzo l’esquena a la paret, ells m’observen, però no fan cap gest. No puc entendre la seva llengua, no entenc res de tot això, però tampoc em sento rebutjat, fins i tot sembla que amb la seva aparent indiferència m’estan acollint.
Vaig seguint les seves veus, els seus sons que em van entrant com gotes de pluja fina, tant és el seu significat, sembla com si m’omplissin l’esperit.
Acaben el seu ofici religiós i es van retirant en silenci, la claror del dia ja entra per la porta gran, les espelmes es mantenen enceses, però llur llum s’ha quedat minsa i inútil, són incapaces de poder competir amb el sol.
Jo romanc al mateix lloc, m’hi sento molt còmode, però vaig canviant la posició de les cames perquè se m’adormen.
Tres quarts d’hora després tornen els monjos i inicien uns altres oficis. Estic amatent, però ja se’m tanquen els ulls per cansament, ara bé. Estic encisat, desconec perquè hi estic tan bé.
Sento una mà a l’espatlla que em desvetlla i m’esvero un mica, el mateix monjo m’ofereix de sobte una tassa de te, tots els altres monjos en tenen una a les seves mans, alguns m’assenteixen amb el cap i em somriuen, aleshores ja no em puc aguantar més i començo a plorar, sorollosament, tal com fan els nens petits. Per fi s’ha esquinçat la meva ànima, les finestres del meu cor són obertes de bat a bat. Els monjos m’esguarden tot seriosos, però no es mostren sorpresos, m’adono que ells coneixen bé el dolor que hi pot haver dins el homes.
Tot devia de començar potser a casa del pares i avis, quan em picaven perquè esdevingués un bona persona, d’infant vaig entendre que si volia estar bé calia ser ben lluny de la presència dels grans, del meu pare, gairebé cada dia en rebia una , tan dolent era?
Després a la escola els mestres si venien de mal humor de casa seva ja podíem tremolar, ens feien sortir a la pissarra als que anàvem una mica despistats i després de la tria ens preguntaven aquella part de la lliçó que ja sabien que no podríem respondre correctament i aprofitaven per rabejar-se amb nosaltres, ens picaven i picaven i picaven, fins que ja havien tret tot el foc que duien a dins, després ja podien encendres una cigarreta més tranquils darrere el seu taulell. Recordo quan pujava les escales que em duien al meva aula com em tremolaven les cames, recordo quan feia el exercicis a la llibreta, quan s’atansava el mestre, sentia les seves passes, aleshores clamava mentalment el nom de Déu que em protegís, fins que sentia com s’allunyaven els sons del seu sabatots i així s’alleugeria el meu neguit.
I per fi, ens varen dur a fer la guerra amb paraules que semblaven importants. Quan varem encarar-nos amb l’enemic, tot succeïa tan ràpid que no et donava temps a ser conscient del pànic. Davant meu hi tenia un noi de la meva edat, potser encara em tenia més por que jo a ell, se m’atansa maldestre amb el fusell alçant la baioneta, li tremolaven els braços i això el va alentir per adreçar la seva arma envers a mi i fer-me mal, aquell breu instant el vaig aprofitar per clavar-li primer el matxet al seu pit, ell era més baixet que jo, per extreure-li la fulla em vaig ajudar fent força amb el meu peu contra la seva panxa. La veu de tro del meu sergent em cridava que el tornés a travessar amb l’arma, que encara no era mort i podia ser perillós, ho vaig fer dues vegades més de la mateixa manera. El vaig deixar amb els ulls oberts i el color de la pell esdevenia pàl•lid. El sergent em va felicitar, ara ja era jo un bon soldat.
Només dues hores després ens varen capturar, l’oficial enemic tenia pressa i no volia que nosaltres, els presoners, li féssim perdre temps havent de vigilar-nos, va ordenar que ens col•loquessin agenollats un darrere de l’altre amb les mans lligades a l’esquena, al primer de la fila li varen embenar els ulls, llavors l’oficial alçà el seu sabre tallador i li donà un cop sec al seu coll, però no se’n va sortir prou bé i va haver de repetir el cop per poder separar-ne el cap. Amb el següent li sortí una mica més bé. Escoltava plors, oracions, algú cridava a la mama, vaig veure que alguns companys anaven pixats i cagats, fins que ja em varen embenar els ulls, ja em toca a mi, tot s’ha acabat, tot s’ha acabat, tot s’ha acabat. Podia escoltar les passes de l’oficial que se m’acostava, com les d’aquell mestre sempre ben disposat a picar-nos....
De sobte vaig sentir trets, corredisses, crits, què estava passant? Unes mans aspres em retiraren l’embenat i vaig veure un rostre brut d’un soldat dels nostres, estava somrient i vaig guaitar una escampadissa de cossos morts al terra, inclòs l’oficial que encara duia a la seva mà el seu sabre tallador i els companys escapçats.
Vaig ser incapaç de fer cap expressió, de dir res. Ens dugueren de tornada al regiment. Una dutxa i un uniforme nou, així ja estàvem apariats, el nostre capità va deixar el comentari que aquestes coses s’arreglen amb una ampolla de bon licor i dues meuques, en quatre dies ja seria com si no hagués passat res.
Ara, en aquest temple budista, amb aquests monjos, escoltant els meus crits i plors, alliberant-me del meus dimonis, començo a fer net.
Per què he hagut de viure fins ara? De què m’ha servit experimentar tot això?
...................................................
Tots els matins em llevo a les cinc del matí, encara és ben fosc, em preparo un te i assisteixo a l’ofici matiner d’aquests monjos. No vull saber que estan fent i perquè ho fan, no pregunto res, tan sols obro la meva ànima tal com ho fa un nadó que desconeix el significat de les paraules de la seva mare, però les rep amb gust, com un aliment que nodreix.
Oooommmmmmmmm, Oooooooooooooooooooommmmmmmmmmmmmm......

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de josepsalatermens

josepsalatermens

109 Relats

25 Comentaris

46581 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Vaig neixer el 5 de març de 1961. Treballo en un hospital i estic casat i fillat. M'agrada la natura i estar de tant en tant un mica sol amb mi mateix, però també necessito tenir algú al meu costat.