BELFAST 1922

-Teníu només vint minuts així que no us hi entretingueu!

Baixen del cotxe de línia uns avis que son d’excursió i entren a un pup mig ple

de gent, després de dues hores ininterrompudes de viatge els cal a tots, i a

totes, de buidar-se la bufeta urinària, però com a bons irlandesos no s’estaran

de demanar cadascú un enorme gerra de cervesa negra.

En el grup hi ha un homenet que tendeix a passar desapercebut, és en Sean,

Ell és baixet i prim, escardalenc, amb la cara pigada, no se li veuen els cabells

Perquè duu posada una gorra de cuadrets petits que només se la treu per

dormir, però és molt probable que sigui o hagués sigut pèl-roig. La cara la té

ben rebregada, cada ratlla del rostre és una queixalada d’un cruel destí que no

li cal de ser compassiu amb els febles.

Ell és el més callat de la colla i junt amb els més amics s’han col·locat a peu

dret davant la barra i malgrat que subjecte la gerra només els seus dos únics

dits de la mà dreta ho fa amb molta perícia, entre ells es parla poquet, van de

tornada del viatge i estan cansats, son les dones que mantenen un brunzir

constant.

De sobte en Sean sent com una fetor, una olor que es pensava haver

oblidat, però que li entra pels narius, se li enfila cap al cervell i comença a

recórrer pels diferents calaixets de la memòria fins que localitza el que li

pertoca i l’obre, aleshores és quan ell el reconeix.

-Vols dir , Killian?

-És clar que si i no em porteu la contraria perquè jo sé molt bé el que em dic,

aquell jugador negre és un trampós, el fill de mala mare ha fet un penal, ens ha

enganyat a tots i ens ha pres el partit. Tots aquests negrots la saben molt

llarga i sempre ens prenen el pèl, que no?

-N’estàs segur?

-I tant que si! I s’hi ha algú que no hi està d’acord és perquè no he entén de futbol.

En Sean no gosa ni girar-se per seguir el rastre que l’ha de dur a en Killian.

Li tremolen les mans i les cames. Està fent un viatge de seixanta anys enrere.

Ell, el seu germà gran i dos amics de la parròquia varen quedar travats a un

Carreró per en Killian que desprenia una fortor molt característica, com de

verdura bullida, l’anomenaven “gos rabiós”, seguit per tota la seva llopada,

aquests duien armes i estris de tall.

-Heu vist el que hem trobat per aquí? Unes fastigoses rates catòliques. I què

s’ha de fer amb les rates?

En Sean per ser el més petit tan sols li varen tallar un bocí de la mà dreta, però

el seu germà gran i els seus dos amics no varen sobreviure a les mutilacions

maldestres.

En Sean ha anhelat tota la seva vida de trobar-se a en killian indefens, del tot

vulnerable per rabejar-s’hi amb tot el seu odi i apunyalar-lo cinquanta vegades

seguides. Quan per fi s’atreveix a tombar el seu cos per cercar-lo, se’l troba

assegut d’esquena fet un vell amb bastó, repapieja i pateix de Parkinson. Ara

ja sap que el fill de puta ja mai li podrà fer cap mal.

Però no el pot perdonar, no, no pot, tota la seva vida l’ha tingut present en cada

malson, mai ha gaudit de pau, sempre ha anat a dormir amb por i s’ha llevat

amb por.

Se sent un crit amb voluntat d’imposar-se per sobre del brogit del pup:

-Ja és hora de pujar al cotxe de línia o farem tard, va no us entretingueu!

-Sean, si us plau, no et quedis com un estaquirot, afanya’t que ens faràs anar

malament a tots.

Sean és un home obedient, sempre ho ha sigut i segueix per inèrcia al grup.

Un cop assegut al seu seient de l’autocar pensa que tant de bo en Killian no

Hagués existit mai, que aquest pup tampoc haques existit, ni el seu germà ni

els seus dos amics, tampoc el món sencer, que res hagués existit, llavors

tampoc hi seria el dolor.

La companya asseguda al seu costat li pregunta:

-Què? T’ha agradat aquest viatget?

-Si, però em sento molt cansat, si us plau, ara deixa’m tancar els ulls una

estoneta.

Es fa la falsa il·lusió que a les fosques es pot creure que res d’aquest món

existeix.