...

Com combatre una soledat que m'impregna d'angoixa? L'aigua que bec és barrejada amb pols, amb pols de sentiments que naufraguen al seu propi mar, però que mai, mai s'en van. És evident que el mar tampoc se'n va, doncs és el subjecte, un dels subjectes del meu existir. Perquè no puc conviure amb tranquilitat?

Les estones mudes. Crits apagats. Mentre la Terra viu, em cremo, em gelo, me´n vaig. Si crec en el destí? No. Però la meva vida, d'alguna manera és el meu destí, i les estones eternes d'angoixa fan d'ell una quasi veritat. Un món plè per una ànima buida. Renecs i sorolls, banda sonora. Si crec que això és un invent? Pregunteu-ho a aquell que no té terra, que no té vida pròpia, que s'el menja el desengany amb passió, però, és clar, parlem d'elements diferents, doncs si li pregunteu, aquest individu no us sabrà contestar res sobre quelcom anomenat passió.