Web Lag

El rastre del Web Lag es reflectia als ulls en forma rierols arborescents.
Feia hores que navegava per Internet i les parpelles pretenien protegir una retina castigada i exhausta.

A priori, només m'hi havia connectat per comprovar si hi havia correu.

Res, cinc minuts, abans de fer endreça i enfilar cap a casa.
És l'hora de recollir les criatures que surten de les escoles; tot es col·lapsa.
És més raonable esperar-se, res, una estona i així aprofito el temps; al capdavall avanço feina, que mai fa destorb.
És un del pensaments fugaços, d'una aparença lògica, que captures com a excusa per escudar-te; i l'engabies, te n'apoderes amb satisfacció quan has d'encarar-te a un inici de perdició.

Sempre accedeixo al compte des del weblog per tal d'evitar descarregar tot aquell munt de missatges que, malgrat els filtres, acaba reclamant la meva atenció des de la bústia d'entrada. També tinc entès, que d'aquesta manera hi ha menys risc que algun virus informàtic infecti el sistema, per tant obro el correu més indispensable. Adreces de confiança. La resta a la paperera sense mirar-m'hi gaire. Malgrat tot, encara remugo per no decidir-me a demanar que ens instal·lin un programa professional anti-spam, contra aquells mails indiscriminats de remitent desconegut.
Bé, desconegut, il·localitzable vull dir.

Anirà lent, ens explica el cap de departament.

Lent? -penso.

Lent i detestable és el ritual de seleccionar i eliminar els missatges inoportuns i a continuació comprovar el contingut de les carpetes d'interès. És un temps que ens podríem estalviar. Mai és efectiu del tot, i sovint tinc una sensació comparable a la que em féu decidir a sol·licitar un apartat de correus, per estalviar-me de buscar factures enmig de propaganda de supermercats, botigues d'electrodomèstics i també cartes que em trametien amb el nom i l'adreça correctes sense que hagués tingut ni el més remot contacte amb aquella empresa per mi desconeguda.

Fins a cert punt, les mesures que vaig prendre al respecte es van mostrar, aleshores, força efectives. Ara, a l'hora de la veritat, seguia rondinant quan encara aplegava correspondència que no m'interessava per res, o que ja havia sol·licitat de rebre en moments concrets de l'any, o per via digital.


A priori, no hauria d'esbufegar més per aquestes foteses, hi ha coses més importants a la vida; tanmateix el correu electrònic em provoca cada matí uns efectes similars.

Quan arriba la tarda i les carpetes amb els missatges relacionats amb la feina ja estan revisades -les respostes perceptives redactades i enviades- llavors inspecciono les altres.
En algunes d'elles espero trobar-hi unes línies agradables que facin de contrapès al cansament que s'acumula al llarg del dia, però no sempre és així.
És freqüent que un cop acabada aquesta rutina no em costi gens clicar sobre alguna de les icones que tinc a la barra de pàgines preferides d'Internet.
Atès que només n'hi tinc una desena, m'han estalviar temps, la qual cosa (tothom sap) que ens és útil -a priori.

Són llocs web coneguts que consulto i em mantenen informat o em permeten fer les operacions telemàtiques més habituals.
És una manera d'organitzar-me. Si cerco unes dades, un article, una imatge en particular, els mateixos portals informatius disposen de tots els vincles per accedir temporalment a les pàgines on trobar la resposta o els recursos que necessito.

És aquí, en aquests nodes o cruïlles comunicatives, on comença el problema. Sense adonar-me'n vaig saltant d'una pàgina a una altra. És probable que la informació que m'ofereix el mateix portal o el primer vincle ja sigui suficient, així i tot la curiositat i la voluntat de perfecció m'empenyen a seguir navegant per Internet.

Busco informació fidedigna i m'agrada contrarestar-la. Llavors és quan, inexorablement, volen les hores.

Oculto la barra de tasques perquè hi apareix el rellotge, i així, sense remei, la tarda es fa vespre, després el vespre nit; fins que per fi, ahir el soroll insistent del mòbil féu adonar-me del meu error.

Havia travessat el llindar de la mitjanit. Havia iniciat un nou dia davant una trista pantalla d'ordinador. La reacció fou com si se em dominés una sensació d'enuig i de sobte, en efecte, surava al bell mig de l'oceà cibernètic, perdut amb la brúixola giravoltant sense cap sentit. Potser és això el que em passava, que perdia el sentit i la noció del temps, però, el més greu és que ja havia oblidat quin era el motiu pel qual m'havia separat de la seguretat del weblog i havia sortit a navegar ben a prop, sense allunyar-me gaire.

El temps havia passat a una celeritat espantosa i, jo, en Robert Mascaró, havia deixat de banda encàrrecs i compromisos personals que tenia reservats. Era inusual que jo no respectés l'Agenda. Insòlit, però ben cert que ho vaig viure.

En els ulls aflorava una capil·larització creixent que avançava, sota una aparença atzarosa, envers l'abisme fosc, saturat després de tantes hores de tels digitals.


En aquells moments era com si em traguessin un escafandre després d'un procés de descompressió d'urgència.

Oxigen -repetia.
Oxigen -em calia.

Els efectes del Weblag també es percebien al parlar. En el to més greu, i un ritme accelerat procliu a concatenar les pobres paraules que encara sobrevivien.


L'Eulàlia ho va endevinar d'immediat i per telèfon mateix ja em recriminava la meva actitud com si hagués estat allí al costat mentre jo navegava per Internet.

Ja m'imaginava arrossegant un progressiu esgotament que cada dia repercutiria de manera negativa en tots els meus gestos.
Ja m'imaginava patint una temporada terrible, esclavitzat, a l'interior d'una galera abandonada i a la deriva; desconnectant, poc a poc, de les activitats lúdiques que em reforçaven i m'alliberaven de les tensions de cada jornada.
Ja m'imaginava aïllat de la societat per una dèria insensata.

En aquells instants les frases de l'Eulàlia agafaven una dimensió apocalíptica, però no la tenien, era jo que fins que no em deixondís totalment de la influència del Web Lag em mostrava atemorit i irascible.
Afortunadament, vaig saber mossegar-me la llengua i la veu de l'Eulàlia, melodiosa, va tenir els efectes reparadors i balsàmics desitjats.


A priori, tenia prou capacitat per dosificar el temps de navegació per Internet. I, aquella sensació estranya semblant al Jet Lag dels viatges amb avió que et deixa desorientat i necessites un temps per recuperar el ritme, sintonitzar amb el que t'envolta, poc a poc, es va anar esvaint.

L'Eulàlia em coneix bé i amb les primeres frases que després vaig articular en va tenir prou per fer-se càrrec que jo no seria, mai més, víctima dels efectes del Web Lag.
Això sí, estava molt cansat, la fatiga arrelava en els músculs i en la ment, com si hagués navegat durant dies i dies sense recordar quin era el motiu que em féu llevar àncores i fugir del port.

He de confessar que feia dues setmanes que havia anat tallant els fils de la normalitat i l'impacte que això podia tenir en la nostra relació era previsible. A partir d'aquella nit, em vaig proposar no patir més els efectes d'una navegació poc planificada en aquest espai en què cada acció, també deixava rastre.

Havia tastat el nefast Web Lag.
Prou d'anar clicant aquí i allà.
A partir d'aleshores havia de ser més organitzat i no aventurar-me Internet enllà.

A priori, semblava molt senzill.
En la vida cal que siguem capaços de plantejar-nos ferms propòsits. Dependrà de factors imprevistos: de l'atzar, que al final es materialitzin; i, sortosament, també de l'aportació comunicativa personal. És un requisit compatible en la societat actual.
En aquest àmbit he d'estar agraït, per bé que em va caldre abastar-ne de nou tota la dimensió més humana.


L'endemà vaig seguir el mateix procediment de sempre. Ja eren dos quarts de sis de la tarda. Vaig pensar que abans de tancar l'ordinador podia consultar les darreres notícies, només seria un moment, un clic i ja està.
Bé, qui diu un clic, diu dos.
Cinc minuts en tot cas.

L'ordinador no acabava de funcionar.

És estrany -vaig pensar.

Aviat vaig adonar-me que un virus informàtic s'havia infiltrat en el sistema.
Estava tot bloquejat. No hi havia més alternativa que tancar l'ordinador i deixar un avís perquè el dilluns, si pogués ser a primera hora, estigués solucionat.

Sí, era un divendres -ho recordo.
Aquella tarda, l'Eulàlia m'havia telefonat una infinitat de vegades i, com avui, tenia el mòbil a vessar de missatges que he de respondre.

Deu estar ocupada, no agafa el mòbil, però suposo que ja veurà que sóc jo i que passo a buscar-la tal com hem decidit.

Avui em miro amb perspectiva les dues setmanes sota els efectes severs del Web Lag. Observo la majoria de gent que es mou xerrant pel carrer gràcies al mòbil. Em pregunto si són conscients que molts d'ells són incapaços d'apagar aquest invent que cada vegada ens ofereix més possibilitats. Van saltant d'un número de telèfon a un altre. Ara envien un missatge, ara en reben ells un, i van teixint una xarxa complexa i invisible per on circula una ingent quantitat de sentiments en forma de paraules, sons i imatges digitals.


A priori, ells haurien de saber fer un bon ús del mòbil, no fos cas que de sobte, en apagar-lo, tinguessin una sensació estranya com si fes estona que estiguessin navegant ves a saber per on, i sense adonar-se'n, en cascada, número rere número, s'allunyessin poc a poc del que tenien planejat.

He de confessar que el problema causat per aquell virus en els nostres ordinadors va fer que durant uns dies no poguéssim utilitzar Internet. Aquest fet va ser providencial i em va permetre fer realitat el que m'havia proposat. Els meus costums van canviar i més endavant no he sofert els efectes del Web Lag.
La veritat, és que ara dosifico molt els viatges per la xarxa.
Fou una anècdota davant dels reptes
de la nova societat digital.

Tothom pot passar per una situació semblant. L'important és sortir-se'n perquè cada dia surten fets inesperats, i, no se sap mai, toca a qui toca. Hem d'estar preparats.

Avui quan he amarrat a port (a casa -vull dir) he vist en els ulls de l'Eulàlia el rastre dels efectes del Mòbil Lag, una idea que va agafant cos, cada dia quan surto de la feina i finalment obro la porta de casa. Un petó de nàufrag enamorat ha servit, avui també, per recuperar l'Eulàlia i poder fruir dels plaers que, a priori, perviuran sempre en el cor de la nostra societat. En qualsevol cas, depèn de nosaltres.