UN NOU SILENCI

La vida material perdia rellevància en tots els intents per a desmentir tal idea.

O almenys això creia en Martí quan va decidir quedar amb els seus amics de la facultat. Creia que així podria evadir-se de la situació que té a casa: una mare en estat vegetal, a la que sols pot parlar sense obtenir resposta. La vida a casa seva transcorria en silenci.

Quedar amb els seus companys significava poder parlar i que li parléssin. Sobretot volia escoltar, allò que a casa seva no podia fer, més enllà que a la televisió o a la radio (en definitiva, ximpleries) Quan es dirigia a l’encontre, pensava en els possibles temes dels que tractarien: pot ser dels professors, assignatures que els queden per aprovar… O tal volta s’optaria per aspectes de la vida personal: vida sentimental, recomanar sèries o llibres.. En Martí dibuixava elevades expectatives per aquell dia, sense deixar cap espai per a pensaments que ho ensorressin tot.

Però aquesta quotidiana història del nostre protagonista no ha estat contada per a visualitzar una satisfactòria quedada amb els seus companys: ans al contrari. Va veure als seus amics, es van saludar i parlaren de banalitats. Tots ells van demanar una cervesa, i quasi instintivament - com qui es posa la jaqueta quan té fred - van agafar el mòbil. Martí hi intuí que feien fotos a la cervesa i les enviaven a altres amics. Tot això amb moviments frenètics dels dit polze sobre la il.luminada pantalla. El silenc fou el protagonista. Era un silenci que es podia observar. I tot i que en Martí coneixia de sobra el silenci, mai n’havia escoltat un semblant a aquell.

Aquell dia, en Martí va comprendre una cosa: res mai tornaria a ser igual. Els seus amics no eren els culpables. El ritme de la vida mai no tornaria a ser el mateix. Acte seguit, i encara sense haver après a fer-ho instintivament, es va instal.lar Instagram. Era adaptar-se o morir.