Un creuer pel Mediterrani. Diumenge: Mònaco (final)

Diumenge. Montecarlo.

Avui el vaixell es diu "Doel van de reis". Avui és l'últim dia de creuer, quedarà una nit on envoltarem la costa mediterrània fins arribar a Barcelona sobre les 8:00. És un dia que ja conté certa nostàlgia, una sensació de final que impedeix, en part, gaudir totalment de l'última parada al país dels rics. Un país on els "pijos" són els reis, un paradís fiscal. Però els diners no se'ls han gastat, precisament, en fer bonica la seva capital. Només entrar a la badia del Port Hercule, uns gratacels sense la gràcia dels de Chicago o Nova York, es barregen desorganitzadament amb mansions de luxe situades uns metres més a munt. El casino s'obre, majestuós, a l'altra badia. Criden més l'atenció els iots que es veuen ancorats al port que no pas la ciutat, no massa gran, presidida a cada banda per dos edificis emblemàtics: el casino ja anomenat, i el Museu Oceanogràfic que un dels Rainieri va construir per demostrar la seva afecció pel mar. Al centre, com ja he dit, tot de gratacels estil Lloret o Blanes a primera línia d'aquell port atapeït i que es va fent gran sense gaire ordre ni concert.
Només baixar noto el mateix mareig que a Nàpols o a Roma, la sensació de seguir flotant en l'aigua en comptes de ser a terra, de caminar fent esses. Fem una primera passejada cap a l'Oceanogràfic que ens fa suar de valent. Pel nostre costat passa de tant en tant un cotxe de luxe que provoca l'admiració del meu germà. Mal dia per encarregar-li les fotografies, quasi totes seran de vehicles. Més enllà dels gratacels s'obre el centre de la ciutat, el centre antic, si més no, tant pulcre que fa fredor, els edificis restaurats a la perfecció, només avingudes per vianants, jardins perfectes. No és precisament bell, no es tracta d'un centre antic fet amb la gràcia de les ciutats mediterrànies per si (fins i tot Marsella, lletja per què sí, té un nucli antic digne d'admirar), és més aviat una gran urbanització que es va anar ampliant a mesura que els rics descobrien la gràcia, si és que n'hi ha cap, de la zona. Arribem al museu, l'entrada val 12 euros i decidim, estoicament, no entrar, total, a Barcelona n'hi ha un de molt ben treballat, no anirem a fer més ric el Rainieri aquest. Això sí, ens cobren 4 euros per una ampolla d'aigua. Mentre esperem per agafar el tren turístic (poc té de tren, més que la forma, doncs va amb rodes) passejo pels jardins de Saint Martin, on cada arbre és diferent i té un cartell que et diu quin és: arbres importats del Japó, de Brasil, de Canadà... Llàstima que està en francès i en llatí i tots dos idiomes només els vaig començar a estudiar, sense arribar mai a saber-ne.
El tren ens porta com per un zoo, ens ensenyen el palau dels prínceps (sí, la frígida i la calenta, la femenina i la masculina, i l'indefinit) on munts de turistes, entre ells els del nostre vaixell que van en excursió organitzada, fan cua per veure el canvi de guàrdia que, com en molts palaus i centres històrics, és d'allò més pintoresc. Ens porten també pels carrers que suposen el circuit de carreres de Fórmula 1 i la corba on es va estampar el Fernando Alonso no sé quin any (foto). Per trencar una mica la seriositat de la resta de turistes que ens acompanyen, amb ma germana i la nena comencem a fer el soroll dels cotxes de carreres per dins el túnel, la nena es parteix de riure, món germà s'anima, jo cada cop estic més marejat.
Després del tren ens disgreguem, i els dos nens de la casa ens fem caminant tot el passeig marítim, fent fotografies als cotxes de luxe, visitant la espectacular estació de trens (el millor de la ciutat, però el lloc més solitari), una església raquítica i, finalment, els jardins del Casino, amb escultures de diferents i reconeguts artistes internacionals, alguna d'espantosa, moltes que valen realment la pena. Al Casino no ens hi deixen entrar, però molt amablement el porter s'ofereix a tirar les postals que portem a la bústia interior. Em sembla entre curiós, patètic i graciós que a les onze o dotze del matí, homes i dones totalment arreglats, perdin el sol mediterrani entrant a gastar-se les cuques a una sala de jocs però és clar, en alguna cosa se'ls han de polir, els bitllets. Ja s'han comprat el iot, els quatre cotxes, les tres cases i algun deu tenir helicòpter (hi ha un heliòdrom important al costat del parc de Fontvielle, molt a prop del camp de futbol del Mònaco). El meu germà es compra una gorra de Fórmula 1, les samarretes del futbol ara són molt cares degut a que l'equip fou finalista de la Lliga de Xampinyons la temporada anterior.
Una de les altres gràcies de la ciutat, a part de dones enforfollades, tipus amb cotxes d'impacte que treuen per recórrer els 500 metres que té de carrers la ciutat i els jardins, són els penya-segats. Mònaco es construí per voluntat de reis, de manera que la muntanya, per poder arribar al mar, va ser trencada en sec formant precipicis que deixen veure tot el Mediterrani en la seva excel·lència. A la una ja estic marejat fins a punts extrems i decideixo tornar al "Doel van de reis", tot i que només queden noranta minuts de sortida. Demà, a més, només arribar, vaig cap a la universitat a examinar-me i això em preocupa. Però evidentment no estudio quan arribo al vaixell, sinó que faig un recorregut estratègic amb la finalitat de trobar la Núria (ara ja no és "la malaguenya", és la Núria i punt), però no la trobo per enlloc. Bec alguna cosa i em poso a dormir.
En el precís moment en que inicio l'entrada a la fase REM o MRU en versió catalana, és a dir, just quan m'adormo, arriba el meu germà com un terratrèmol fent comentaris simpàtics i posant la televisió. Aviat hem d'anar a dinar. Està entusiasmat amb els cotxes i diu haver-se trobat uns dels que ha conegut durant el viatge a les portes del Casino. Ullem el diari de a bord i descobreixo tristament que no hi ha res que em cridi l'atenció, només la segona part del curs accelerat de Tai-Chi. Però hi haurà la Ester, la cordovesa, i com em miraran les animadores si han parlat amb la Núria? Em sembla que em quedaré tancat a la cabina mirant pel·lícules (fan Moulin Rouge i Buscant en Nemo, ni més ni menys) i deixant que la meva por a la societat em converteixi en una planta, o en un llimac. O en una patata fregida, és igual.
Però no, després d'una bona migdiada sense dormir, és a dir, d'estirar-me al llit i parlar amb el company de cabina i de sang, decideixo pujar a estudiar fins al moment del Tai-Chi, i estudio una mica, mentre els meus ulls s'alcen dels folis per trobar-la a ella, sense èxit. A les 17:30 aprenc una mica més de les postures per canalitzar l'energia, descalç, sobre el parquet de la discoteca, i no detecto cap mirada o comentari especial en les animadores. Què m'havia pensat jo, que sóc important? Mònaco em deu haver pujat al cap. I les hores es van escolant, i pensar que tornarem a ser a la ciutat, en un mar on en comptes d'aigua hi ha asfalt i en comptes de peixos cotxes, em fa pensar que no només tornaria a repetir aquesta experiència sinó que no m'importaria gens que durés una setmana més. Malgrat el mag i l'humorista, malgrat la família del toro Osborne i més enllà de la música del Bisbal. A la coberta superior, tombat a una de les hamaques, amb el "Doel van de reis" en marxa acomiadant-se de la costa francesa, m'entra un atac de trascendalisme i m'espanto. És l'hora d'un bon mojito! Després dutxa i sopar de gala.
I el sopar és el millor de la festa de comiat, a part d'una altra cosa que comentaré més endavant, doncs els cambrers hondurenys, panamenys, guatemalencs, mexicans, peruans, argentins, etc. ens delecten amb una exhibició de ball mentre serveixen els plats que provoquen que tot el públic s'alci seguint el ritme i picant de mans mentre ells es passegen amb els plats al cap, focs i malabars. La resta de la teòrica festa es limita a un espectacle final al cabaret que resulta tant trist com l'anterior, menys quan el presentador d'origen desconegut acomiada les animadores i descobreixo que la Núria resulta una mena de regal final. Va vestida amb un conjunt negre que tira de la cadira. I si em poso a treballar al "Doel van de reis" durant uns mesos? I si em faig animador? Jo, ballant amb el meu estil inconfusible (per dolent, que no per bo) i dient-li a la penya: "Esas palmas, vamos todos" i fent cursos de Tai-Chi o animant un karaoke... No, quasi que no. Prefereixo sortir a la coberta amb el cunyat i el germà a prendre un pinya colada i admirar la nit mentre entrem al Golf de Lleó. I aleshores ve la part divertida, o de plorar a llàgrima viva, quan la veig baixar per les escales i dirigir-se a la nostra taula i quasi sense mirar-me ens pregunta si ens ho hem passat bé i, abans que acabem la nostra resposta, se'n va. Ja no la tornaré a veure més.
A última hora, quan la festa ja no se sent i la majoria de gent dorm, faig una visita final a la proa (al davant, sigui la proa o la popa) i contemplo el mar, amb el reflex de la lluna en quart minvant, i abans d'un nou atac filosòfic i metafísic, torno a la cabina i m'allito amb en Nemo de rerafons. Amb ma germana ja fèiem plans, a l'hora de sopar, per un nou creuer, aquest cop però, per les illes gregues o resseguint el Nil. A través de l'ull de bou es distingeixen unes llums que deuen ser Portbou, o Roses, és el tram final d'un creuer pel Mediterrani.

Demà arribem a Barcelona. Però aquesta serà una altra història i, com deia Michael Ende, haurà de ser explicada en una altra ocasió...

Fi.