El fill de Diògenes (Tema: Bogeria)

Un relat de: Biel Martí

Avisats pel fill, el regidor, la treballadora social i un policia local truquen a la porta del pis abans d'esbotzar-la. La resposta que reben és la mateixa que tothom qui ho ha provat abans: "Fora d'aquí!". No és la demanda del savi tancat al laboratori ni de la persona que vol soledat, és un crit desesperat, que trenca les oïdes i colpeja l'ànima. Fa quatre setmanes que no surt, viu tancat a pany i clau. Veïns i parents han provat, sense èxit, de parlar-hi.

Regidor i policia agafen un pal que han portat amb ells i després de dues estrebades, la porta cedeix. El tuf que prové de l'interior els tira enrere. La casa és a les fosques completament. Just quan es recuperen del cop olfactiu, comencen a caure'ls al damunt tota mena d'objectes, alhora que des de dins se sent: "Fora d'aquí!".

Peces de decoració, menjar podrit i coixins volen per la porta i rodolen per les escales del quart al tercer pis. Veïns xafarders treuen el cap pel forat de l'escala. Els dos homes, la treballadora social i el fill, entren. El pis és a vessar de bosses de merda, bosses repletes de porqueria escampades pels racons, teranyines a les cantonades i a les làmpades. El fill sap que d'aquella malaltia se'n diu síndrome de no-sé-què, ara no ho recorda. La gent gran, solitària, acumula tot allò que troba, com a necessitat de sentir-se aferrat a alguna cosa. Abandonats que es neguen a abandonar res.

El seu pare és al fons d'una habitació, prim, brut, despullat, cagarades i pixades per la cambra. Allà la fortor és encara pitjor. L'home ha anat reculant en sentir-los acostar-se. El fill recorda l'home amb qui va créixer, atractiu i treballador i la comparació amb l'ara li fa més mal que la pudor. El mira amb tendresa. Lentament s'hi acosta, ignorant el crit de guerra: "Fora d'aquí!".

- Au, pare. Anirem a una residència, ja veuràs que bé et cuiden, allí.

Comentaris

  • Felicitats![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Diògenes incipients[Ofensiu]
    Avet_blau | 04-11-2008 | Valoració: 10

    En el moment just en que es comença acumular andròmines a la casa,
    l' avi comença a marxar d' aquest mon.

    El seu mon, el mes proper son quatre parets,
    i tot el que acumulen a dins,
    misèries, que supliran l'escalfor i companyia humana.

    Hi molts Diògenes incipients...

    avet

  • < RC - 10x10 microrelats >[Ofensiu]
    kispar fidu | 31-03-2007

    "cop olfactiu", m'agrada l'expressió...
    "Abandonats que es neguen a abandonar res", bona frase també, per la seva aparent contradicció amb el joc de paraules, quan realment és ben certa: estan deixats, i al mateix temps no permeten que res els sigui prés.

    És dur, però l'has sabut descriure de manera amena.

    ens veiem entre lletres,
    Gemm@

  • més força siusplau! [Ofensiu]
    antonvaitot | 15-02-2007

    Biel. M'ha agradat com has relatat el síndrome de Diògenes. Sobretot perquè ho has col·locat des de els ulls del fill d'un malalt. De tota manera, no sé si l'has encertada amb això de les pixerades.

    Vigila amb el català. A vegades, sense adonar-nos-en pequem de moderns i, unes altres, som massa arcaics.

    Un consell: prova d'escriure un conte. Amb un ritme lent, després el vas accelerant. I pel camí hi deixes 4 o 5 rastres; coses que ens facin pensar 'ostres!' (p.ex. quan parlava del mocador feia 10 línies es referia al senyal que li va fer la dona aquella tarda...)

    Seguiré llegint-te!!

  • "…que bé et cuiden" si tens sort[Ofensiu]
    iong txon | 29-12-2006 | Valoració: 10

    Chapeau pel relat Biel, un flash ple de contingut que descriu la situació perfectament i ens posa emmig de l'escena amb quatre ratlles.

    Només una reflexió sobre aquest final, encara que sigui una cosa anecdòtica: Ja sé que sempre la dura realitat ens imposa les seves limitacions -i les nostres -però crec que val la pena que sempre tinguem clar quin és l'ideal, com el nostre estel al final del camí, malgrat que ens en puguem trobar lluny. I quan es parla dels problemes dels ancians cal reconèixer que a tots ens agradaria envellir i morir envoltats de la nostra família. L'ideal fóra que tota persona gran tingués una família i seria la cosa més natural que passés els seus darrers anys en aquest món a casa del seu primogènit, embolcallat per l'afecte de fills i néts.

    En això els occidentals hauríem de ser molt humils i observar amb tot respecte les altres cultures de qui podem aprendre moltes coses. La meva dona treballa en una residència i reconec que hi ha avis de qui seria molt difícil tenir-ne cura a casa per les constants atencions que necessiten, encara més si pateixen alguna forma de demència com ara la Síndrome de Diògenes.

    Espero que et seleccionin el relat, està molt bé. Bona sort i bon any.

    Quim

  • una situació dramàtica[Ofensiu]
    neret | 29-12-2006

    Amb aquest relat aconsegueixes tocar-nos la fibra i acostar-nos a una d'aquelles realitats que normalment preferim fer veure que no existeixen. La situació està molt ben recreada i aconsegueix fer-te viure l'escena amb molt realisme.

    T'hi posaria un però... i és que potser literàriament esperava quelcom més. Suposo que amb el límit de 300 paraules has hagut de cenyir-te a descriure els fets (i ho torno a dir, ho has fet molt bé), però trobo que hi manca alguna cosa més (més història, alguna cosa més sobre els personatges, potser alguna sorpresa)

  • Bogeria[Ofensiu]
    qwark | 29-12-2006

    Un relat molt descriptiu que ens acosta a una crua realitat social i ens fa reflexionar.

    La síndrome de Diògenes la veiem de tant en tant a les notícies. Gent que ja ha viscut els seus millors dies i ara s'aferra a les seves possessions, convertint la seva vivenda en un abocador.

    D'alguna manera, és com m'imagino el final de la humanitat. Acumularem moltes possessions inútils i convertirem la nostra llar (el nostre planeta) en un abocador pestilent. I no escoltarem cap veu assenyada que ens ho vulgui impedir.

  • Se n'ha de parlar més[Ofensiu]
    Carles Malet | 18-12-2006

    de la gent gran i de la seva solitud.

    Suposo que la teva vessant de treballador social fa que tinguis una especial sensibilitat per aquests temes. És curiós, però fa pocs dies sentia una tertúlia per la radio parlant exactament sobre aquest tema, i a la feina hem estat comentant recentment casos coneguts de la síndrome de Diògenes.

    Tinc el dubte sobre si és que darrerament ha augmentat la sensibilitat sobre la precarietat en la que viuen molts avis, o si és que simplement el nombre de gent gran que viu en unes condicions infrahumanes ja és suficientment gran com per no poder amagar-los més a l'anonimat de les nostres ciutats...

    Salutacions,

    Carles

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

621 Comentaris

194288 Lectures

Valoració de l'autor: 9.28

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com