Berenguer. Crònica sentimental desordenada - Variació número 6

Un relat de: Biel Martí

Quan la vaig conèixer jo portava cert temps en una mena d'estat letàrgic, encara en procés de dol pel què m'havia fet la Clàudia. Vivia al barri del Carmel, en un pis de lloguer amb poca llum i massa gran per a mi sol. La meva vida social era força escassa, només quedava de tant en tant amb alguns amics per prendre unes cerveses els divendres o dissabtes. Menys sovint encara, anava al cinema o marxava de cap de setmana. Portava gairebé un any i mig solter i, encara que algunes aventures ocasionals m'havien permès no trobar-me en un estat de desesperació, el buit interior que et queda quan algú et deixa, creixia cada dia. Mai he estat un tipus excessivament sociable i tampoc he tingut la sort de néixer amb un do especial per fer-me amb noies, i molt menys si m'agradaven. La Clàudia havia estat el meu segon amor, però el primer que em va fer pensar que sí, que aquell cop era la definitiva. No va ser-ho i potser degut a això, consumia les meves hores com ho feia: dedicant una atenció excessiva a la feina per una banda i, per l'altra, devorant pel·lícules de DVD i jocs de Play Station. A això hi sumava la meva afició principal i més antiga: escriure, i la més nova: anar al gimnàs municipal.

Quan a finals d'estiu de 2003, amb 30 anys acabats d'estrenar, em vaig comprar la bàscula més barata que vaig trobar a una botiga del barri, el meu pes era de 89,5 kilograms. Des d'adolescent que sóc un home amb tendència a engreixar-me. Portava temps sense practicar esport de cap mena (vaig abandonar el bàsquet en comprovar que era massa dolent) i tenia el sofà com a un dels meus llocs preferits de supervivència. Si a algú se li diu que mesuro 184 centímetres, pensarà que 89 quilos i mig no són cap exageració, però ho eren. Tot jo era una mena de massa greixosa en creixement, sense cap múscul a la vista. Els pits em creaven un enorme complex i comptava amb un grup de mitxelíns cada cop més nombrós. Quan un té un grup d'amics gairebé tots en forma i amb parella estable o parelles contínues, els possibles complexes que es tinguin ja de per sí augmenten. Això fa que, poc a poc -almenys en el meu cas- et separis d'aquests amics com si fos la solució. Els veia, com he dit abans, perquè eren els meus amics i els estimava (i els estimo encara), però cada cop menys, i així no em sentia pitjor. D'aquesta manera, en veure els 89,5 a la pantalleta digital, vaig dir-me a mi mateix que prou. Que prou de queixar-se d'estar gras i fofo i de no fer res. He de dir, a mode d'incís, que m'havia aprimat força abans de conèixer la Clàudia tres anys enrere i que aquest procés d'engrossiment de mi mateix s'havia reiniciat durant l'any que portava en solitari. Vaig dir que prou i, per sorpresa meva, ho vaig acomplir.

M'he fet tantes falses promeses que veure'm llevar-me cada matí a quarts de set per passar gairebé dues hores fent exercici em va meravellar. Davant meu -i dins meu- hi havia un Berenguer que no coneixia. L'endemà de la bàscula em vaig apuntar al gimnàs municipal, nou i flamant, de la part oest del barri. Un metge em va fer passar una revisió mèdica en que va constatar que tenia un índex de greix molt pel damunt del que em convenia i em va recomanar que demanés a la noia de la sala una taula de rutines. La Sílvia era l'encarregada de vigilar que ningú no es trenqués el coll amb els aparells de musculació ni que cap avi tingués un infart damunt la bicicleta. Era una noia molt prima, de cabell ros tenyit que perdia part del seu atractiu degut a un nas considerablement torçat. Em va atendre molt amablement i em va recomanar fer bicicleta al començar i abans d'acabar. Entremig moltes abdominals i pectorals i una mica de musculació. Si tenia temps, va dir-me, el millor era acabar fent unes quantes piscines.

El gimnàs no començava a omplir-se fins les nou, de manera que la majoria de matins compartia aparells i suors només amb unes deu o dotze persones, sempre les mateixes. En arribar, deixava la meva bossa a la taquilla corresponent i feia 15 minuts de bicicleta estàtica, comprovant les calories gastades, els quilòmetres fets i la velocitat mitja. Després estiraments, abdominals, pectorals i musculació, estiraments de nou i bicicleta. Tot suat, sempre he suat com una cascada, anava a la dutxa. Allà em masturbava pensant en la Sílvia o en alguna gimnasta en bona forma, em vestia i anava a treballar. Això va durar tres mesos i, ajuntant-ho a la supressió de productes com croissants o patates fregides, en ells em vaig aprimar 12 quilos. A finals de novembre havia baixat fins els 78 i estava en el pes que, més o menys, em corresponia. Ara, em va dir la Sílvia sense apartar els ulls dels apunts per un examen que tenia a finals d'any, em tocava fer bàsicament musculació i tonificació. Per aquest segon pas, el millor era la piscina. Per celebrar-ho vaig passar per una botiga de tatuatges nova al barri, vaig mirar catàlegs i dibuixos, vaig intentar lligar sense èxit amb la germana del propietari i finalment, em vaig deixar fer un tatuatge. A sota les cervicals llueixo el centre del calendari asteca. Em va semblar un bon lloc ja que no me'l veuria si no era expressament i així no me'n cansaria. El tatuador em va explicar que abans era militar, havia estat a la Legió i allà dibuixava molt bé i havia acabat fent tatuatges amb agulles i tinta de bolígraf a paios sonats. Era llicenciat en Filosofia i ben aviat es va adonar que les armes i compartir habitació amb trenta personatges d'allò més fanàtics no era la seva vocació, de manera que aprofitant els inicis en l'art de tatuar, es va treure el títol per exercir i va posar el negoci. Independentment de la veracitat d'aquesta història, el noi va fer un treball impecable en un parell d'hores. Tenia dues germanes, ambdues impressionants, que estudiaven medicina (la gran) i pedagogia (la petita). Vaig passar per la botiga sortint del gimnàs uns quants cops després que acabés la feina. Xerrava una estona amb la germana petita i amb ell, fins que poc a poc el contacte es va anar espaiant per perdre's definitivament.

La piscina no tenia les mesures habituals, feia només 20 metres de llargada. A les set en punt era gairebé buida, a les vuit començaven "aquagim" i a les nou estava força plena d'avis i persones que feien recuperació. Les primeres vegades que hi vaig anar, entre desembre i febrer, hi entrava sobre les 8:30, després de fer la rutina al gimnàs. Allà coincidia amb el Miquel, un noi que coneixia d'altres amistats, fibrat de mala manera i que treballava de funcionari de presons a Quatre Camins. Ell nedava posant-se una mena de guants que augmentaven la resistència de l'aigua. Jo, fumador des dels 17, necessitava parar uns segons després de cada piscina, recuperar aire, i tornar a començar. Malgrat les parades, la piscina acostumava a estar tan plena que em calia frenar per no atropellar la gent que circulava més lenta que jo pel mateix carril. Encara que aquest fet m'alliberava de dissimular la meva mala respiració, em molestava molt haver d'afluixar el pas a mitja carrera.

Després de la intensitat dels primers tres mesos, per Nadal -potser fruit que m'havia aprimat i que la meva autoestima general tornava a ser per damunt el llistó- vaig tenir una aventura amb una dona casada. No em pregunteu que coi feia perquè no ho sé. Des d'octubre que no em ficava al llit amb ningú i arriba un moment en que l'onanisme cansa, sincerament. La vaig conèixer a través d'Internet. En aquells moments de desesperació, passava alguna vegada per la xarxa i xatejava esperant treure algun profit sexual de les noves tecnologies. Era una dona d'uns quaranta anys. No resultava del tot atractiva, però tenia quelcom que em va cridar l'atenció molt ràpid. Diguem-li morbo, atracció sexual inexplicable o com es vulgui. Vam veure'ns no més de sis vegades, sempre entre setmana, i en quatre d'elles vam follar com adolescents en zel. El primer cop vam fer-ho en un racó inhòspit d'un bar inhòspit. El segon al cotxe, aparcat a la Travessera de les Corts. El tercer a casa meva i el quart de nou al cotxe. Aquell dia em va dir que allò no podia continuar, que tenia una filla de deu anys i se sentia terriblement culpable. A mi tant se me'n fotia la seva culpabilitat, però com que no podia fer-hi res i no tenia raons suficients, a part del sexe, per insistir, vaig deixar-ho córrer.

A mitjans de març, quan ja feia mig any que anava cada dia a fer exercici, vaig conèixer la María. Fins aleshores hi havia parat poc esment ja que només coincidíem els caps de setmana i sempre la veia amb gorra de silicona i ulleres de natació. Ens va tocar compartir carril i ella, amb un accent de castellà llunyà, va proposar que cadascú nedés per un costat. Així, jo anava sempre per la dreta i ella per l'esquerra. Nedava molt, però que molt millor que jo, que malgrat la persistència seguia deturant-me després de cada sèrie de crol o de braça a recuperar una mica d'alè, fent veure que feia estiraments. D'ella vaig aprendre a respirar cada tres braçades, un cop amb el cap a la dreta i l'altre a l'esquerra. Ella feia moltes piscines cada matí, sense parar. Pim-pam, pim-pam, pim-pam... Encara que no havíem intercanviat més que una frase -ella, jo no havia obert la boca- la setmana següent vaig passar a anar a la piscina a primera hora, cap a les set del matí, per trobar-me-la. Ella era allà cada dia, com un rellotge. A dos o tres quarts de vuit sortia de la piscina i entrava a la sauna. I un matí em va saludar, amb un somriure tímid i una mà nerviosa, des de la distància. Jo vaig fer un gest amb el cap procurant amagar que m'ofegava si nedava dues o tres piscines continuades. Convençut de la millora de la meva condició física, m'agradava comprovar com els mitxelíns ja no anaven en grup. Quan acabava de nedar, m'estava una estona assegut fora de la piscina, lluint-me amb els peus en remull, mentre em treia les ulleres de natació i la gorra de silicona. El tercer o quart dia de saludar-me, vaig sortir dos minuts després d'ella de l'aigua i, fent el c
or fort, vaig entrar a la sauna. Ja havia estat en aquella sala diverses vegades, acompanyant els avis que xerraven de la calor que hi feia, o envejant el cos del Miquel. Aquell dia només hi era ella.

Es deia María i era mexicana, del D. F. Sent innocent com sóc, em va semblar aleshores una enorme coincidència que una noia mexicana s'hagués anat a fixar en mi. Jo havia estat a Mèxic un parell de vegades amb la família, doncs hi teníem aleshores parents llunyans i és un país que em fascina. Aquell matí vam parlar no més de cinc minuts sobre Mèxic fins que ella es va alçar dient que tenia el temps calculat per arribar a la feina i va acomiadar-se amb un "Nos vemos" de marcat accent. Vaig pensar força coses aquell matí, mentre la suor em regalimava per totes les parts del cos i mirava a través del vidre entelat les classes de aquagim acabades de començar. Entre altres pensaments, em va venir al cap que si volgués lligaria més del que ho feia, també que ja era hora de presentar als meus amics una nova parella i demostrar així que havia deixat enrere el mal tràngol de la Clàudia, que la meva vida continuava més enllà dels jocs de consola, la feina i els intents per deixar de fumar. No els ho havia preguntat mai, encara que alguna cosa em deia que part dels meus amics estaven segurs que jo no havia superat que la Clàudia em deixés; em semblava percebre-ho en les mirades, en comentaris que s'evitaven i en una insistència en que trobés nova parella. Un clavo saca otro clavo, suposo.

El següent dissabte vam coincidir en carrils paral·lels. Va deturar la seva marxa a través de les aigües de clor per saludar-me, "¿Cómo estás? ¿Bien?" i aleshores, sense gaire més preàmbuls, vaig suggerir de quedar a la tarda per prendre alguna cosa plegats. Em va dir que sí i vam citar-nos a les sis, a la cantonada entre Dante i Rambla del Carmel. Meravellat de la meva iniciativa i sorprès que tot anés tant ràpid i tant plàcidament, vaig continuar fent les meves sessions a l'aigua, lliurat a estar nerviós fins les sis. Ella va fer dues piscines més i va marxar. En arribar a casa només eren les deu del matí. Vaig netejar una mica, tampoc massa (tots els extrems són dolents) i, després de la dosi habitual de Play, vaig dinar. Tenia una cita, i no era amb una persona a qui havia conegut per Internet, ni estava casada, sinó que deuria ser de la meva edat i, sens dubte, alguna cosa de mi l'havia atreta com la mosca a la mel. El meu ego, encara que nerviós, s'enfilava mica en mica i recuperava cotes fins feia poc inassolibles però assumides temps enrere.

A les sis de la tarda d'aquell dissabte mitjan març, vestit bé però sense que es notés, em vaig posicionar a la cantonada de Dante amb Rambla del Carmel i vaig esperar. Quan havien passat deu minuts, es va iniciar la ronda de pensaments pessimistes sorgits de la part més recòndita del meu interior: "no vindrà, s'ho ha repensat"... Als vint minuts, després d'haver recorregut tota l'illa de cases (caminant per la Rambla del Carmel fins a Llobregós, de Llobregós pujant fins a Tolrà i d'aquest fins a Dante, per baixar de nou a la Rambla), ja estava convençut que no vindria i em vaig dir que esperaria, només, deu minuts més. Als vint-i-cinc minuts va arribar. La vaig veure baixar gairebé corrents per la Rambla i, ja davant meu, es va disculpar mil vegades (ni una més ni una menys), dient que encara no tenia apreses bé les distàncies ni els noms dels carrers. Vam anar a prendre alguna cosa en una granja del barri, un dels pocs bars agradables que hi ha. Un cop asseguts, ella va treure un paquet de tabac: "¿Te sorprende que fume, sí? ¿Una nadadora y fumando, pues? Pero ya ves, fumo". Jo, que portava un dia sense tabac en el meu intent número deu milions (com a mínim) per deixar-ho, vaig dir-li que també fumava. Em va explicar coses de la piscina primer i després va comentar que era periodista i estava a Barcelona amb una beca d'un any. Treballava per una revista de literatura que jo no coneixia i escrivia. Escrivia! Tot era massa bo, pensava. Li vaig dir que jo també escrivia i vaig parlar-li una mica de la meva vida, no massa. Una persona em va dir un cop que si algú de l'altre sexe t'explica tota la seva vida a la primera cita, és que no vol sexe. I jo volia sexe. La María era una noia normal, relativament maca: cara ampla i nas aixafat, llavis prims i cabell negre com el sutge. Somreia molt i tenia les dents impol·lutes tot i fumar com ho feia. El seu cos era bonic, sense gaire musculació i amb uns pits petits, modelat per anys de piscina.

Després de la primera xerrada, vam fer un volt per Dante fins que, quan o marxàvem cadascú a casa seva o donàvem un pas més, vaig dir-li d'anar a sopar i va respondre que sí. La vaig portar a una terrassa del Guinardó on feia una mica massa de fred i on les tapes estaven dolentes, però va ser suficientment agradable com perquè se'ns fessin les dotze passades. Finalment, vaig oferir-me a portar-la a casa, pensant que havia estat una bona primera cita i sabent que la meva poca sociabilitat dels últims temps havia dificultat la meva verborrea habitual. La María vivia en un pis llogat a la part més alta del Carmel, un d'aquells carrers on només per pujar-hi des del metro fas tot l'exercici d'una setmana al gimnàs i que té trossos amb escales mecàniques. Quan vam arribar a la porteria, em va dir: "¿Subes? Tomamos una cerveza, ¿te apetece, sí? Si quieres, claro". Vaig dir que sí, fent-me el desinteressat. Una persona (la mateixa d'abans) m'havia dit que, en una cita marcada i preestablerta, si la noia et convida a pujar just al ser a la porteria de casa seva, ja pots dir blat, doncs és al sac i ben lligat. Després de 3.000 voltes (sense gaire marge d'error), vaig trobar aparcament. L'escala on vivia no tenia ascensor i el pis era a l'àtic. Va resultar ser un habitatge format per dues plantes, considerablement espaiós encara que mal distribuït. A la primera planta hi havia un servei, la cuina -molt petita-, una sala d'estar i una habitació doble. A la del damunt, una habitació més petita i un estudi. El que més destacava d'aquell pis era la terrassa, enorme, que donava a ambdues bandes del Carmel i permetia veure gairebé tota Barcelona. Plena de plantes mortes o agòniques, amb una taula de fusta vella i un conjunt de cadires encara més velles, la terrassa tenia cert encant. El fet és que trobar un espai com aquell en un barri tan desordenat i deixat de la mà de Déu com el Carmel em va sorprendre. Ens vam quedar a la planta de baix, prenent una cervesa mentre escoltàvem alguna mena de música tranquil·la i tecnològica que no recordo. Jo seia en un banc arrambat a la paret i ella en una cadira. Una de les primeres coses que vaig descobrir de la María era que no callava. Podia parlar de qualsevol cosa l'estona que fes falta. I també escoltava. A mitja conversa li vaig comentar que estava molt lluny de mi, que on jo era hi cabíem els dos i es va asseure al meu costat. Al cap de poc li vaig dir que em venia de gust fer-li un petó.

Primer va dir que no volia que féssim l'amor la primera nit, que si em semblava bé dormir junts sense fer-ho. Jo vaig dir que sí, primer perquè pensava que ho acabaríem fent i segon per la mandra de marxar a casa. La María tenia la pell molt fina i sempre freda, com si acabés de sortir de la piscina en aquell moment. Quan només feia uns minuts que érem al llit vaig començar a tocar-la i no va necessitar gaire insistència per posar-se damunt meu i dir que "qué difícil resulta estarse aquí sin hacerlo, igual me arrepiento pero me apetece y no sé porqué debo aguantarme". Ho vam fer i, tal i com jo temia, no va anar massa bé. Els meus nervis, que he patit sempre a les primeres cites, em van impedir tenir un orgasme i allò que tant havia esperat va quedar en un clau relativament sapastre.

L'endemà ella treballava, així que ens vam llevar d'hora, ens vam donar els telèfons i vam dir que ja ens trucaríem. No recordo si tenia intenció de fer-ho aleshores però sí que vaig jugar al joc estúpid d'esperar a veure qui cedia primer. Al cap de dos dies la vaig trucar i vam quedar de nou. La majoria de cites que vaig tenir amb la María van ser al meu pis del carrer Dante Alighieri. Jo treballava de tardes i arribava passades les 9 o les 10. Ella treballava pels matins de manera que ens quedaven poques hores. Sopàvem tot mirant la televisió, xerràvem i després fèiem l'amor. Allò es va repetir algunes setmanes i es va convertir en la primera relació estable que tenia després de la Clàudia. La María em recordava a algun dels personatges de "Los detectives salvajes", de Roberto Bolaño. Sempre s'havia mogut pels ambients intel·lectuals dels D. F., entre aspirants a poetes i pintors. Abans de venir a Catalunya havia estat vivint un any amb un noi que, segons ella, era addicte a la marihuana. I allò era un punt de discrepància ja que jo, sempre que sortia, fumava porros i les nits més destacades -aquelles en que sembla obligatori sortir i passar-s'ho bé- esnifava. La María (o Maro, com volia que jo li digués, sense èxit), era ferma enemiga de qualsevol droga, menys de l'alcohol.

Vaig comentar a la família que estava amb una noia i els vaig ensenyar una foto feta amb el mòbil en que ella sortia aguantant una ampolla de tequila. Vaig presentar-la a alguns amics dels dos grups diferents amb els que freqüentava. Ella em va confessar que a Barcelona estava sola. Trobava genial que jo tingués tantes amistats i tant diferents. Va causar molt bona impressió entre aquestes i tothom em deia que era una noia molt maca.

La María llegia els meus contes i li encantaven: "¡Escribes poca madre, Berenguer!". Em va deixar llegir un text sobre cementiris que no em va agradar gens però vaig ser compassiu. La María havia escrit també una obra de teatre a base de monòlegs que estava ben escrita, encara que la seva densitat superava la meva capacitat d'assimilació. El fet que lloés tant la meva prosa em va
fer reprendre amb energia l'escriptura, després d'un període poc creatiu. Per altra banda, li agradava que jo li parlés de la meva feina i preguntava per les persones amb les que tractava en el meu dia a dia. Algunes nits em cuinava plats mexicans i a mesura que el bon temps s'acostava, esmorzàvem a la terrassa del seu pis, veient la ciutat.

Hi havia una cosa, de fet dues, que no funcionaven en la nostra relació. He de dir ara que ho miro amb el prisma del temps, que ambdues van ser culpa meva, si podem anomenar-ho així. La primera i principal era el sexe. Per motius que no comprenia, malgrat que m'encantava iniciar el ritus sexual amb ella, gairebé sempre alguna cosa fallava: ejaculació precoç, no ejaculació, poca compenetració en els moviments i voluntats... La segona era la meva poca implicació personal i, vaig descobrir després, era la causa que fallés la primera. Degut a l'hòstia rebuda en la meva última relació llarga, un mal que ha patit més de la meitat de la humanitat, jo no volia involucrar-me amb la María. Em negava a tornar a sentir-me un ésser dèbil dominat per un sentiment irracional i a no poder controlar les emocions o a quedar supeditat a l'altre. Si la relació amb la Clàudia no la vaig gaudir per por de perdre-la, amb la María va ser per por de perdre'm jo. I de tant voler tenir-ho tot controlat, em vaig quedar sense res per controlar.

El primer punt que em va fer adonar que em passava alguna cosa, va ser quan el propietari del pis on ella s'estava va haver de tornar al separar-se de la dona. La María va estar parlant amb coneguts seus sobre on podia anar si la feien fora i quan va trobar un pis petit a L'Eixample, em va recriminar "Todo el mundo me ofrecía ir con ellos unos días menos tu, Berenguer". Efectivament, no vaig ser capaç de dir-li en cap moment que podria venir a viure amb mi uns dies, fins que trobés un altre pis assequible. Em vaig limitar a ajudar-la durant el trasllat. El segon factor va ser quan em va dir, després de fer l'amor al seu pis de lloguer nou: "creo que me estoy enamorando de ti, ¿tu crees? ¿Como ves?". Vaig dir aleshores que jo encara no, que estava cada dia millor amb ella. Enamorat era una paraula molt forta i em semblava un sentiment massa profund. Totes les meves referències aleshores estaven distorsionades pels fets passats i em sentia incapaç de saber què volia o què buscava. Sabia que em calia alliberar-me d'algunes coses per poder sentir de debò i que segurament, quan m'alliberés, els dos obstacles que apareixien ara s'anirien difuminant. No van haver-hi moments romàntics entre nosaltres. Cap ni un. Sí hi va haver sopars íntims, moments abraçats sota els llençols i paraules dolces però cap d'aquestes coses sortia, per part meva, de forma sincera. Creia que calia fer-les per poder fer el pas següent, el que em dotaria de la capacitat d'enamorar-me'n, però no van servir. Potser pensava que si ho deia primer ho acabaria sentit, quan la cosa va al revés.

El cert és que la María m'agradava, era llesta i simpàtica, tenia cultura i era maca. És cert també que tenia tendència a dramatitzar-ho tot i que parlava pels descosits, però aquests factors no puc considerar-los determinants de res. En un altre moment de la meva vida, segurament, hauria estat una persona ideal, però no en aquell. El seu error, sense que ho fos, va ser aparèixer en el moment equivocat. La nit en que vam sortir amb un grup de coneguts meus, ella em va fer una llarguíssima dissertació sobre la nostra relació. Va parlar de la comunicació, de la implicació personal i de moltes altres coses. De fet no va callar. Quan vam arribar al seu pis, em va demanar més implicació i jo vaig contestar que no podia. Creia que havia de trencar amb ella per fer-me més fort, que realment necessitava sentir-me controlador i no controlat per una vegada. Ella es va posar a plorar i el meu cor s'esquinçava en mil bocinets ridículs mentre la meva cuirassa provava de mantenir-se ferma. Em va demanar que em quedés a dormir aquella nit i va provar de fer l'amor amb mi, però jo ja no hi era. L'endemà al matí, dos dies abans del seu vint-i-sisè aniversari, vaig marxar entre abraçades i plors. Per la nit m'havia repetit que a Barcelona no tenia amics de debò, només coneguts accidentals, que estava sola i que jo li havia obert un món nou; s'havia enamorat de mi, repetia entre llàgrimes. En arribar a casa, em vaig estirar al llit i vaig plorar com feia molt de temps que no plorava, i vaig demanar-li perdó moltes vegades, desitjant que tot li anés bé.

Com he comentat abans, no sé què esperava d'aquella relació. Potser volia tornar a sentir la passió irracional d'amors pretèrits. Potser es tractava del bloqueig mental per no tornar a patir. Fins i tot podria ser que, simplement, esperés que la María esborrés qualsevol rastre. Vaig deixar que ella ho donés tot i fes l'esforç mentre jo restava expectant? Quiet, sumit en un silenci provocat per la por? Ho comparava tot mentalment amb el que jo esperava que fos o amb el que havia estat? Durant el viatge que vaig fer aquell estiu, mirant el paisatge que se m'oferia cada nit, em debatia sobre la possibilitat que m'hagués equivocat. L'únic que tenia clar era que ningú, i menys algú com la María, mereixia la meva indiferència. Provocada aquesta pel què fos, la sensació que tinc ara és que en aquell moment jo només era capaç de mostrar-me indiferent. Un pànic primitiu a tornar a quedar desvalgut havia aconseguit crear una enorme barrera que creia de protecció. Àdhuc aquesta barrera no em protegia, sinó que m'impedia avançar.

Sis o set mesos després, al Nadal del 2004, la vaig tornar a veure. Vam quedar en un bar del gòtic i vam parlar de com ens anava la vida. Tinc la sensació que ella esperava que jo proposés tornar a començar, i quan vaig quedar amb ella pensava que podria ser. Però no ho vaig fer. La meva barrera s'havia anat debilitant mica en mica amb la medicació que ens proporciona el temps, però no podia posar-la a prova de nou amb ella. Vam durar tres mesos exactes, i encara que no me'n vaig enamorar ni vaig poder estimar-la, el record que m'ha quedat atorga a la María un lloc privilegiat a les meves cròniques sentimentals i potser per això, he decidit començar-les per ella, encara que no fou la primera, ni tampoc la última.

Rememorar aquests fets és possible que no porti enlloc, ni interessi a ningú. Igualment, l'objectiu del mateix no m'és clar, encara. Podria dir, de manera falsament introspectiva, que deu ser una manera de posar en ordre el meu passat. Qui sap.



Berenguer.

Comentaris

  • Variacions[Ofensiu]
    qwark | 29-02-2008

    No sabria dir si el text és gaire variat o no però sí que hi veig la proximitat del personatge narrador. De fet -i això és només una impressió, ja que no conec la teva vida- durant moltes fases del relat he pensat que parlaves de la teva pròpia experiència.

    És entretingut sí, no sé si té elements que el facin inoblidable (quan d'aquí un any pensi si he llegit o no el teu Berenguer número 6, ja t'ho diré) i està ben narrat.

    Com que ja t'han escrit unes parrafades llarguíssimes per aquí baix (el meu homònim), et destaco simplement un parell de dades anecdòtiques:

    -És irònic que la María estigui en contra de la maria i una mica curiós que consideri l'alcohol com una droga però el tabac no.

    -La frase següent crea unes expectatives que no s'acaben de justificar amb la lectura del relat: "Sent innocent com sóc, em va semblar aleshores una enorme coincidència que una noia mexicana s'hagués anat a fixar en mi". Jo, el primer que he pensat és que ella volia casar-se per obtenir la residència o alguna cosa per l'estil. Llegint el relat sencer, no veig que sigui una coincidència ni que ho deixi de ser, ni entenc que té que veure la innocència del protagonista.

    Fins la propera,
    q

  • jo encara diria més...[Ofensiu]
    neret | 21-10-2007

    biel martí? sergi yagüe? benaflec?? sembla que haguem viatjat enrere en el temps!

    feia molt que no em passava per aquí i molt més que no m'atrevia amb un relat llarg i estic content d'haver-ho fet.

    Has aconseguit crear una història molt propera, molt càlida, posant-te a tu, i al lector, en la pell del Berenguer.

    L'únic però, per trobar-ne algun i no caure en l'elogi compulsiu, és que per a posar-nos en la pell del protagonista, algunes vegades, omplint-nos de detalls, com quan es troben el noi i la noia a la piscina, la narració es torna un pèl farragosa. Potser és el mateix intent de fer-ho més real, però en algun punt crec que es podria fer més lleuger el relat.

    Però vaja, la crítica és des de la sana enveja... espero llegir més variacions del Berenguer!

  • benaflec | 15-10-2007 | Valoració: 9

    Biel Martí? Sergi Yagüe? Tornen els "popes"? Interessant...

  • gypsy | 15-10-2007 | Valoració: 10

    he llegit el teu relat. El personatge d'en Berenguer és molt creïble, a mi em sembla una persona molt sensible i com que ja ha patit una relació fallida, es munta una cuirassa que el protegeixi.
    No voler enamorar-se, lliurar-se plenament. Em sap greu llegir-ho, em fa patir per ell. L'abraçaria per treure-li la por. De vegades és millor tenir mala memòria, almenys pels mals moments. Crec que és una qüestió d'entrenament, encara que hi hagi gent que ho té innat.
    L'entenc a en Berenguer i a la pobra María, també.
    De vegades hi ha murs impossibles de trencar.
    Al acabar m'ha donat la sensació, com si el destí del protagonista fos el de la infelicitat crònica, com si no es dones una mica de marge per a ser feliç i lliure alhora. Estimar implica lligams, però hi ha una llibertat individual inexpugnable, s'hi pot trobar un petit lloc de convergència entre dos éssers. Potser han de ser éssers semblants almenys en quant a la visió de la relació.
    M'ha agradat molt, m'ha fet sentir coses, tristors, m'ha fet somriure. I l'he acabat d'una tirada!, no tinc tendència a relats tan llargs, sempre penso que em cansaré. I no, veus?, va com va.

    gyps

  • Solid as a Rock[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 11-10-2007 | Valoració: 9

    Hola, Martí!

    Feia bastant de temps que no em connectava amb la regularitat del passat (circumstàncies alienes a la meva voluntat, per descomptat) i el cert és que trobava a faltar poder llegir un text d'aquells que valen la pena.
    Ara que últimament em connecto amb més regularitat, publiques Berenguer. Perfecte. Vint-i-cinc minuts de bona lectura, m'he dit.
    I és clar, no m'he equivocat.
    En aquest relat he notat una evolució en comparació a d'altres que t'he llegit (reconec que fa temps que no ho faig), no sé, es tracta d'una tendència que crec que vas iniciar a Tres Tristos Tigres i que t'està fent millorar (partint d'un punt ben alt) el desenvolupament de les teves històries. Veig les estructures i les paraules molt meditades, et prens amb calma tot allò que vols dir, es diria que cuines al forn, en comptes de fregir, simplement, el tall. Elabores. Això m'agrada.
    D'aquest relat en concret, destacaria moltes coses, però em quedo amb la naturalitat amb què fas parlar en Berenguer, el toc intimista. És com si un mateix (el lector) hagués viscut aquests afers i els hagués escrit, i en comptes de llegir el relat per primer cop, l'estigués rellegint. Crec que això és un molt bon senyal.

    Molt bé, fins aquí tot bé. Però saps (ens coneixem) que el Pièrre-le-punyette exigent dels c…ons que porto a dins es desconcentra amb facilitat quan troba alguna cosa que li grinyola. Doncs bé, te les haig de dir.
    No n'hi ha gaires, però te'n destaco dues perquè han estat les que m'han fet parar de llegir (com en Berenguer de nedar per agafar aire) i m'han obligat a tornar a agafar el ritme.
    Sé què volies dir, probablement, fins i tot, sigui un error de transcripció, però la frase

    alguna cosa de mi l'havia atreta com la mosca a la mel…

    seria més aviat com la mel a la mosca. Oi?

    L'altra frase és, justament, al final, en l'incís que fas en cursiva. Dius

    Rememorar aquests fets és possible que no porti enlloc, ni interessi a ningú. Igualment, l'objectiu del mateix no m'és clar…

    Aquí sí que no sé ben bé què vols dir. L'objectiu del mateix què? És una frase confusa, tot i que trobo que clou el relat de forma elegant. No sé, amb un altre redactat seria rodona.

    Bé, acabo la parrafada tornant a elogiar les bondats del teu relat, sòlid com una roca, escrit d'una manera excel·lent i molt característica, i de lectura més que agradable. En general, ja ho hem comentat, ens acostumem a perdre relats d'alta qualitat (com aquest) tan sols pel fet que tenen un "temps estimat de lectura" superior als 10 minuts (he comprovat que és una barrera psicològica)…

    Enhorabona, Martí. Espero més Variacions d'en Berenguer.

    Fins una altra!

    Sergi

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Biel Martí

Biel Martí

83 Relats

621 Comentaris

173261 Lectures

Valoració de l'autor: 9.28

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com