Sinèrgies positives

Les dues grans magnòlies que presidien l'entrada principal ocultaven les finestres de l'antiga hemeroteca on s'hi havien atresorat les més valuoses publicacions i els originals de les tesis més meritòries.

Havien passat els anys, i afortunadament en aquell edifici gegantí s'hi seguien covant esperances i il·lusions. Batecs joves amb inquietuds, enyorances i temences que bregaven lícitament per fer realitat somnis d'universalitat ben explícita. Aquest fet em vivificava i també em revenien les idees pedagògiques i socials sobre el rol d'aquell món universitari. Uns pensaments que eren el llevat del pa de cada dia i que m'ajudaven a educar i educar-me en l'art de la supervivència i l'existència.

Ara bé, jo no havia fet el viatge per desafiar l'eterna sobirania d'aquells periants voluptuosos i aromàtics de magnòlia, ni valorar des d'un punt de vista funcional cap dels espais teòricament habilitats per fomentar l'estudi o la investigació.

No, en absolut.
Després de prendre acta benèvola d'algunes de les noves incorporacions i distribucions del personal docent, em centraria en la conferència d'en Serinyà.

Les disquisicions més ordinàries i pràctiques no m'havien de distreure. Aquella jornada era un ascens puntual als llimbs de la creativitat més vital. Per tant, només em corresponia afuar els sentits per continuar -paradoxalment- seguir tocant de peus a terra.


En Serinyà és -i era- un personatge essencial.
El qui ha nodrit amb certitud els símbols més autèntics de llibertat i lleialtat.
El qui ha fet una correcta interpretació del gregarisme humà connatural i més quotidià. Lluny de cap entronització encoberta.
Per entendre'ns: ha fet mans i mànigues per evitar la formació de nuclis gremials inflexibles i hermètics; i, alhora, ha reeixit en potenciar -amb elegància, coherència i honestedat- associacions sinèrgiques de futur.

Per aquest motiu, tant li han plogut crítiques càustiques immerescudes i injustificables, com també afalacs complimentosos. Sempre ha partit d'aquest supòsit i ha trobat el moment per respondre i actuar, amb decòrum i eficàcia exemplar.


Novells en aquella teranyina sensible als tímids i innocents senyals de transgressió; en Serinyà apaivagà qualsevol temor i ens donà una seguretat impensada. En efecte, la majoria de nosaltres crèiem que d'altres també podien exercir la nostra missió. Tanmateix, no dubtàrem en participar en la vertebració d'un projecte ambiciós i clar: engreixar un engranatge rovellat i pràcticament obsolet en mans de la rudesa reaccionària.

Segons en Serinyà, el seu afany no hagués fructificat sense la complicitat d'aquells joves estudiants que ostentàvem l'humil rang de col·laboradors. Reformar aquell sistema de jerarquització estàtic ja ens omplia d'un dinamisme insòlit. Va arribar a assolir que ens sentíssim part de tot l'entramat universitari i confiéssim en un veritable horitzó de futur. Aprenguérem a treballar i a conviure de manera sinèrgica, com explicava ell; és a dir, interpretant amb encert el que ens envoltava i sumant el que cadascú podia aportar.
No podem negar que força coses van canviar. Potser més en nosaltres que en aquell àmbit que tan recelós a evolucionar i que es mostrava també refractari a una concepció més integrada i pròxima a les imatges diàries.


Com diria en Serinyà:
Plovia.
Havíem quedat amb la colla per anar al cinema. En teníem moltes ganes. Ens havien dit que feien una pel·lícula que no oblidaríem. Però ens vam equivocar de sala amb les presses. La sorpresa fou, que després d'una primera intenció d'esmenar la situació, vam adonar-nos que l'atzar ens havia estat favorable. Aquella era la millor successió de fotogrames de la nostra vida.


En definitiva, ell és l'artífex de tot plegat i sobretot l'element catalitzador.
Sens dubte, qui ha accelerat i propiciat l'avinença final en favor d'un projecte comú i prometedor, desvinculat de les jerarquies antigues i anacròniques que subjugaven uns i altres.
Nosaltres, uns senzills actors secundaris.



Fa set anys, quan vam veure encarrilat la seva aplicació de l'estudi del comportament humà i animal (des del vessant més antropològic i etològic), en Serinyà delegà primer i, renuncià després, a totes les seves funcions i càrrecs que amb els anys havíem vist compaginar amb tanta serenitat.

Delegar, és per ell, un acte de generositat i d'investigació real. Efectiva.
Una aposta per mirar al fons de la retina una persona propera i escatir què entén per confiança, i reforçar l'autoritat del qui ja no podrà controlar directament certes facetes.
Simplement revisar-les essent conscient de la seva cessió.
És comparable a un formulari tipus test que massa individus suspenen corpresos pel pànic perquè només hi veuen una resposta vàlida: la de no deixar d'exercir uns càrrecs i unes funcions que ja han acaparat amb desfici i creuen ser els únics capacitats per continuar la particular i fulgurant ascensió.

Consegüentment, la majoria de nosaltres, vam decidir desaparèixer de l'escenari i immergir-nos en una aventura amb connotacions de diàspora. Però no pas un exili, perquè érem com els fruits fol·liculars de les magnòlies que tot rodolant perduraven.
Procuraríem reproduir i aprofitar l'embranzida sinèrgica d'en Serinyà per diluir les estratificacions i agrupacions desafortunadament concebudes i heretades, segons el cas.

La nostra destinació era molt terrenal, tant que els que no havien entès el to i les paraules d'en Serinyà els podria arribar a semblar -erròniament- l'infern.
Per ventura, jo mai ho vaig viure així i potser per això se'm va concedir la gràcia de tornar als llimbs de la creativitat, encara que fos circumstancialment, molts anys més endavant.


***

Com ja em temia, ell no havia volgut que condicionessin l'Aula Magna.
Era previsible que ho descartés per inoportú i que llevaria importància al seu missatge sempre concís, emprenedor i agosarat - i volgudament incisiu.

Amb la Sala Salvador Polinyà plena a vessar, amb molts estudiants asseguts a les escales. Centenars d'ulls fitaven els moviments d'en Serinyà.

No portava ni un protocol·lari full a sobre, i damunt la taula només hi havia una ampolla d'aigua que, ben segur, ni voldria encetar.
Tothom estava expectant i encuriosit per escoltar un home que sovint trobaven escrutant minuciosament algun article perdut a l'hemeroteca.

El seu nom ja no apareixia, des de feia anys, en cap llista de professorat per impartir classes.
Per als alumnes novells hauria estat un impacte haver de fer i refer un discurs que era, simplement per dreçar les orelles, esbossar un somriure de tant en tant, i començar -inconscientment- un procés reflexiu profund que incidia més en la persona com a gresol per acollir els coneixements que no en dades i tecnicismes impronunciables.

He de confessar que em sabia greu perquè m'identificava amb ells fins a límits inenarrables, malgrat el pas dels anys.

La conferència es titulava LLEVAT, així de curt i ras.
Tota una primera temptació per despertar i fer emergir les inquietuds més saludables entre els assistents.
En realitat, va desenvolupar, a partir d'una concatenació hàbil d'anècdotes subtils i pulcres, el corpus de la seva teoria de la sinèrgia positiva i d'un gregarisme innat que ha de ser reformulat per potenciar les qualitats intrínseques de cada individu i, tot seguit (un cop identificades i conreades) conjugar-les correctament i amb prudència, per no romandre enquistats i atrinxerats sinó adoptar una postura pragmàtica i dúctil.

Tota una invitació a arraconar les temences, i amb desimboltura deixar anar llast perquè els nostres moviments siguis més plens d'audàcia i tenacitat.

La part més punyent era la que exhortava a evitar la descontextualització de l'ésser humà dins de la societat. No oblidar a ningú ni permetre que siguem oblidats.
Els clans, els gremis i les agrupacions oligàrquiques jerarquitzades eren cenacles que dificultaven la formació i coordinació de paisatges que plegats permetrien configurar una hegemonia realment lícita: la de la concòrdia amb el fonament del llevat original.
Sense exclusions ni renúncies: sense altivesa, però amb el cap esguardant l'horitzó.

Com assenyalava en Serinyà:
L'egoisme més antropocèntric havia descobert, des de feia segles, la necessitat de la connexió personal condicionada, encara que això acabés desembocant en l'atribució de l'èxit i la supervivència a pocs exemplars.
El líder recompensava el clan, el qual assumia l'anonimat com un tribut col·lectivament just.
Uns postulats tel·lúrics amb efectes de necrosi megalòmana que convenia no confondre amb la seva intenció de fer-nos entendre que sovint actuàvem com un ramat adotzenat i d'aparença acrítica.

Potser alguns ressorts humans s'havien desentumit.
El cas és que al final de la conferència, en Serinyà va respondre de bon grat un devessall de preguntes.

Jo m'havia vestit d'una natura neòfita que celebrava haver retrobat, i que no em dolia pas exterioritzar. Valia la pena anar digerint la seva eloqüència i esbossar un somriure i reflexionar-hi com si fos un d'aquells estudiants que propiciaven respostes que els ulls àvids reclamaven i feien anar de bòlit els que tot ho anotaven.
Jo també havia fet com ells. Era coneixedor de la idoneïtat del missatge i del registre. No havien de témer res. L'esdevenidor els seria favorable: estaven cal·ligrafiant la ductilitat dels límits de la incertesa. Allò era molt positiu.

Qui proclama que mai ha perdut res, és potser perquè no s'adona de l'imperi de padrins que l'encoixinen (sic).
No deleguen: inciten a la sinèrgia individualista més arcaica. A perpetuar privilegis d'una iniquitat gairebé feudal.

Qui proclama que gairebé ho ha perdut tot, és potser qui ha descobert la importància de l'estratègia. Ara coneix els mecanismes del vassallatge, ha après a delegar i no està disposat a pagar tributs excessius de subjugació innecessària
. Però si cal, ajudarà a alçar un monument al qui no ha perdut res.
Té confiança que les generacions futures esmicolaran en mil bocins de marbre, la fredor del gregarisme sectari i privatiu.
Anirà en compte i sabrà delegar.

La incertesa manté sempre encesa, la fam de certesa.

Les preguntes dels universitaris no li eren pas cap nosa, ans al contrari; i aconseguí fer trontollar aquell tòpic que els llatins tenim certa recança a demanar aclariments sobre el que acabem d'escoltar.

A banda d'aquest aspecte, tots els que havíem col·laborat amb ell érem a la Sala Polinyà.
Jo els havia localitzat i estic segur, que ells també a mi.

Entre ells hi havia en Llorac.
I, no sé per quin motiu, li va voler fer una pregunta.
Una d'aquelles que, posaria la mà al foc, portava escrita en un full i se l'havia rumiat cent vegades.
Jo crec que fins i tot hi havia prefaci, nus i desenllaç.

En Llorac, volia saber, si era possible que les afinitats sinèrgiques positives, en evolució constant, amb lleialtat i amb coherència, fossin una mera utopia teòrica.
En Serinyà, que frisava per una ocasió com aquella, va respondre de manera resolutiva i decidida, amb el seu estil:

Més que possible, és probable.
Però el que no admetré és que les persones es quedin amb les mans plegades pensant en allò que podrien haver estat, o en allò que podrien haver tornat a reconduir.
Mentrestant, Sr. Llorac, n'hi haurà molts d'altres que trauran profit de l'apatia i de l'immobilisme estratificant que, cada vegada més, s'apodera de la nostra societat.
Ells hauran copsat molt bé que calia sumar esforços. Tenien un objectiu clar i aplicaven un criteri (encara que perniciós i gremial).

L'evolució i la renovació constant és necessària: és el ferment, és el llevat, que dóna consistència a totes les il·lusions i esperances que es coven, any rere any, en aquest edifici, en aquest forn, en aquesta terra.

Quan surti per la porta principal arrenqui un tèpal carnós i una fulla brillant de magnòlia¹.

Preguntis per quin motiu deu haver perviscut durant tants mil·lennis i manté la seva sobirania i la flaire que ens enforteix a tots.

En Llorac i en Serinyà van cloure així una conferència que encara avui recordo. La tinc molt present.
Cada dia. En forma d'instants, gestos, paraules i imatges d'una gran vàlua perquè no llueixen el fermall de l'exigència intransigent.

Segueixo creient en la sinèrgia positiva, lluny de qualsevol idealització.


***

Diuen, que en la majoria d'àmbits on ens movem els éssers humans (sigui la nostra família, la feina, les amistats); en qualsevol d'ells, tothom admet la jerarquització² com un fet sense el qual regnaria el desordre.
Una idea, sense cap dubte, qüestionada i qüestionable.

Per la qual cosa, els esforços de les persones se centren en procurar trobar una mena de màgica sinèrgia o coordinació entre tots els que integren cadascun d'aquests grups i estaments. Alguns en benefici particular i d'altres pel progrés col·lectiu.

Diuen, que la flaire de les magnòlies és realment embriagadora.

Diuen, que en la vida de les persones és important establir uns objectius.
Podem anar agafant matisos diferents, naturalment, i alhora en podem incorporar de nous. Paradoxalment, el fet de no assolir els objectius terminals dels nostres projectes més ambiciosos no ha de ser motiu de decepció.

L'important és que durant aquest camí s'hagi après a treure lloable profit de la sinèrgia positiva. Podrem deturar-nos un moment, respirar tranquil·lament, mirar enrere i comprovar que hem assolit més del que ens havíem proposat.

Els que ens han acompanyat en aquest camí agafaran el relleu.

Quan la sobirania personal és plena, aleshores podem afirmar que el nostre voler no ha estat mai una utopia; que en siguin testimonis, les flors de les magnòlies o el feinejar constant i audaç dels qui, dia rere dia, ens despertem amb una força i un coratge arrelats al cor que ens sorprèn.

Sí, la sinèrgia positiva és factible; i conviure amb aquest indubtable rang d'incertesa, sense fer-ne un plany sinó un repte, també.
L'evolució continua: no hem de permetre que es deturi mai.

Llavors de la conferència d'en Serinyà, vaig comprendre per quin motiu es va fixar en aquells nois i noies que exultàvem una alegria pròpia dels profans.



***

1: Magnòlia grandiflora.
2: Jerarquia: del llatí: hierarchia; del grec: hieros (sagrat) i arkhomai (manar).