Per què cal que escrivim?

Aigües que tremolen quan desfilen prop seu
unes paraules feixugues de dur,
roques que no recordaven ser rosegades amb tanta aspresa
pels embats de les ones:
ferida abismal, cantell encès
per on el temps ja no gosa atansar-s'hi.

Paisatge inconcebible. Una ofrena a l'inaudit.
Aquesta és una baula que m'és joiell
i els meus dits acullen.


Petges damunt esmicolades conques
buides de vida i per tant també ja de perles, nues:
només un rastre que vol dir molt
però es resigna a poder escriure
i preservar una prodigiosa quietud,
ingrat tast de menja mai volguda
d'on destil·lo, encara, una força fluida
que em tolera, seguir cisellant,
de tant en tant, paraules, que em recorden
el que conec massa i m'esclavitza.


Voldria capturar de nou unes aromes
que m'alleugerissin el pas,
lluny de metzines i ermots.
Amb el cap ben alt, amb les mans plenes
d'un goig renovat en escoltar de nou
la persistència d'unes ones que
no m'han oblidat i em lleven,
amb la seva frescor, el rovell dels dits.

Llavors les ferides seran closes
i no pas lloses
d'un temps que em serà retrobat.